La sensació d'impossibilitat o l'excusa de la impotència davant dels problemes que realment hauríem de resoldre mos servixen per a idear periòdicament que només depén de mosatros i que, per tant, tenim a mà el gran problema: la nostra «riquesa» de variants dialectals. Ho pose entre cometes, perquè en moments d'eufòria políticament correcta és una riquesa, encara que tot seguit hi ha qui cau en la depressió de vore-ho tot com un caos babèlic.
Doncs, ni una cosa, ni l'altra. Sempre serà el que n'hi ha. I serà un problema mentres no resolgam la discriminació lingüística institucionalitzada en què vivim els qui pretenem viure «normalment» en valencià: justícia, cinema, teatre, diaris, revistes, cartes de restaurants, rètols de trànsit... Quant als de trànsit, qualsevol dia tindré un accident esperant vore si apareix la versió en valencià de l'avís, perquè no saps mai si apareixerà o no. No hi ha cap conflicte entre els registres i els estils preferits de cada u, hi ha el debat comú que es dona en totes les societats humanes. Que després pose «coneiximent en la beguda», «coneixement en la bevenda» o «a espai amb les libacions», la veritat, no és per a acalorar-se més del compte.
L'estil serà un debat etern
Al cap i a la fi, l'exemple de la situació en Catalunya és indicatiu: es barallen igual entre els qui escriuen això o allò, però amb més mitjans i un ús general més consolidat que ací.
M'agradaria que arribara el dia que puguérem dir que tenim un debat beŀligerant i conflictiu entre els qui escrivim aixina o aixana. Pel que veig cada dia, l'únic conflicte real és sobre l'ús o el desús del valencià, independentment de la varietat o l'estil utilitzat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada