La variant compostable de la llengua

Una veïna que tinc parla un valencià general que pareix de tota la vida. Els seus pares, que són de Granada i de Terol, han vixcut quasi tota la vida ací però no n'amollen una en valencià —no els deu haver fet falta—. Com que ella va rodar un poc per les comarques (la Ribera i els voltants) quan era més jove, té un parlar que no diries que en sa casa parla en castellà amb la família. A més, és mestra de primària i és possible que faça classes en valencià, perquè les poques voltes que he visitat sa casa, he vist que té el dcvb en l'estanteria del menjador i em sembla que ha tingut interés per totes eixes coses.

Tota esta introducció és per a emmarcar que ella —tal com he comentat alguna volta que els arriba a passar a alguns tècnics lingüístics— també deu haver interioritzat, en cursets rutinaris i amb manualets mal redactats i pitjor explicats, que faena no és tan bo com feina. Segurament deu haver assimilat tots eixos prejuís relatius a la versió valenciana de la normativa i de les variants de qualsevol registre més o menys general, perquè pareix que, per a algunes persones, el valencià corrent, general i pla és només la versió poc acurada o, pensant en l'ecologia lingüística, com si fora la variant compostable de la llengua.