Xiulant per les guixetes

Algun dia aconseguiré «delatar» qui s'ha tret del barret amb bastant mala idea que un ciutadà que denuncia les infraccions legals seria un «delator». Es veu que ja no són només «delators» aquells que en les peŀlícules es penedien dels delictes o aconseguien beneficis judicials a canvi de donar els noms dels malfactors, sinó també el ciutadà que pretén que no li òmpliguen la roba o els pulmons de fum en un bar i voldria que es complira la llei.

Sort que alguns estem més allà que ací en estes qüestions, perquè també serien «delators» els ciutadans que denuncien que en un establiment els atenen malament, que denuncien que els serveis públics que incomplixen la legislació lingüística, que denuncien els incompliments de convenis laborals, que denuncien l'actuació de la mesa de les Corts valencianes i aconseguixen que el tribunal constitucional espanyol la condemne, etcètera. «Delators». Vaja, fa un temps havia trobat un terme més interessant i segurament més adequat, «wistle-blower».

Per exemple, tot és xiular, però no hi ha mans, els de la revista Presència continuen tenint-li no sé quina mania a indicar els noms dels traductors dels llibres que publiciten, a pesar que em van dir que no els tenien cap mania i que els inclourien. En este cas es tracta d'El símbol perdut de Dan Brown (Imma Estany) i Spectacula lucretiana de Giambattista Cantalicio (Ferran Grau i Codina, Josep M. Estellés i Gonzàlez i Jordi Pérez i Durà). Continuarem xiulant de tant en tant.

I ja que torne a parlar del vici lleig que tenen en la revista Presència, que contrasta amb les seues infinites virtuts, veig que en la foto que han triat per a representar el mes de febrer de l'any 2010 (número 2.027) han posat una foto de l'entrada d'un cinema on apareix el rètol «guixetes». Això també fa xiular les orelles d'alguns, però, bé, si el cine s'ompli d'espectadors i per a vore films en català (versió original, subtitulat o, ai, doblat), doncs, que tinguen ben obertes eixes taquilles..., vull dir, guixetes.