El 0,38% dels parlamentaris espanyols aconseguixen cobrar la pensió màxima (2.232 euros) després d'haver estat diputats o senadors durant un màxim d'onze anys. La curiositat és la de sempre, l'afició que tenen de fer normes que no tenen valor general, tot i que això és una contradicció per a la seua funció legislativa. El cas és que diuen que la norma es féu pensant en els polítics de l'exili franquista. I, això, «curiosament» ho pensaren però no ho van indicar en la norma. ¡Quin descuit!
I una altra, els diputats espanyols tampoc no veuen quina incompatibilitat hi pot haver en el fet que el antics presidents del govern cobren 80.000 euros públics anuals però, a més, és puguen embutxacar els que els vullguen pagar les empreses privades que els lloguen. Sincerament, que això ho faça Aznar López, fitxat per Endesa, no m'estranya; però encara menys que ho faça González Márquez, fitxat per Fenosa. Este, que es dia socialista, va ser el que governava quan els seus «popularitzaven» tombar les portes a puntellons o els assassinats d'estat.
L'explicació més surrealista, però, és la de Carrillo, qui, vaja, segurament ell es mereix la pensió, perquè va començar a treballar als catorze anys (1928), però no té en compte el detallet que la mesura no l'igualava a la resta de treballadors que hagueren patit el mateix itinerari laboral, sinó només a ell i uns quants que van arribar a seure en l'hemicicle. La resta, es veuen que són menys iguals, fins i tot per a este veterà eurocomunista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada