Ficcions versemblants

La televisió pública espanyola finalment ha decidit no emetre les corregudes de bous. Ja era hora. Era una tradició que recorde des de menut i des de menut recorde el fàstic que em provocava eixa salvatjada, a pesar de la bellesa que, al mateix temps, hi trobava —com en qualsevol altra pràctica truculenta— amb la tensió del moment i l'habilitat dels éssers sobre l'arena, que una cosa no lleva l'altra. Per fi, doncs, han decidit que l'art i l'adrenalina no són uns valors irrenunciables si van associats a l'espectacle pornogràfic de la tortura dels éssers vius.

Ara només faltaria que, seguint la senda de Jared Lee Loughner, la penúltima manifestació amb nom i cognoms dels mals que causen les idees armades, amb trellat o sense, els retòrics banals de l'excés —els que diuen que als països catalans es comet cap «genocidi» lingüístic o cap persecució de castellans— revisaren l'explicació de les seues anàlisis, amb la qual cosa, podríem parlar clarament de l'origen de la crisi i de la màquina de dir mentires que han posat en marxa els polítics i economistes de l'oligarquia amb les matànfules sobre dèficit i la desocupació, la flexibilitat miraculosa de l'acomiadament, les virtuds de la desregulació dels «seus» guanys i la «socialització» de les seues pèrdues... Sí, una màquina de fabricar ficcions versemblants, que això està bé; no està tan bé, però, que vullguem que mos les cregam. I espere que no siga tan senzill com sembla.