La justícia de les normalitats

M'arriba la llei 15/2010 sobre la televisió balear, que té uns trossos sobre la llengua que diuen:

El desplegament d'un model de mitjans públics de comunicació de la mateixa comunitat autònoma esdevé una eina imprescindible per al procés de normalització de la llengua catalana i la cultura pròpia, com també una ajuda inestimable en la construcció de la consciència col·lectiva i el sentiment de per tinença a la col·lectivitat.

Aquesta llei respon, a més, igual que la regulació del Consell Audiovisual de les Illes Balears, al mandat de l'Estatut d'Autonomia. Una posterior llei general audiovisual de les Illes Balears regularà el marc de la comunicació audiovisual dels diferents àmbits de les Illes Balears per qualsevol mitjà o canal de difusió i tindrà en compte la seva inserció en l'espai de comunicació audio visual dels territoris de llengua catalana.

[...]

Article 2.1
[...]
e) Difondre i promoure la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears.

Article 2.3
En el marc de la funció de servei públic de la ràdio i la televisió, s'ha de promoure la creació d'un espai audiovisual comú entre el conjunt de territo ris lingüístics catalans, potenciant la coproducció i la mútua recepció de contin guts audiovisuals emesos en llengua catalana.

Article 4
[...]
b) Promoure el coneixement i la difusió tant dels principis i els valors constitucionals i estatutaris com de la llengua catalana i la cultura pròpia de les Illes Balears.

Article 26.1
[...]

La programació de l'Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears ha de complir les funcions de servei públic i ha de contribuir a la normalització de la llengua i la cultura pròpia de les Illes Balears. La llengua vehicular de tota la programació és el català, d'acord amb el que disposen l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears i la Llei de normalització lingüística, tot respectant les moda litats lingüístiques pròpies de la llengua. Aquests requisits també són aplicables a la producció audiovisual de l'ens i de les empreses filials prestadores.

Encara estan «normalitzant» i no tan sols la llengua, sinó també la cultura. A mi això em sembla ben anormal, però, vaja, és la retòrica imperant. En realitat eixa retòrica amaga els fets importants, que són la discriminació lingüística a què som sotmesos uns quants milions de ciutadans. És a dir, el que hauria de dir més clarament el text és que els que volem ser «normals» —entre cometes— som els ciutadans, i amb això de «normals», ai, volem quasi un impossible. En realitat l'única cosa que volem és que no mos discriminen injustament per motiu de llengua.

La qüestió clau és la justícia (i no la discriminació, que sempre n'hi ha), i això s'acosta a pretendre la felicitat, ¿què vols? Bé, en suma, eixa discriminació deu ser la conseqüència d'una injusta discriminació econòmica i, per tant, política. És a dir, que mentres no sigam rics, no crec que pugam pretendre que els qui es fan rics i panxuts (lingüísticament) gràcies a eixa discriminació (n'hi han per ahí uns molt propagats «400 milions») vullguen posar-se en perill que mosatros els apliquem la mateixa píndola. ¡No ho faríem!, és clar.

En un documental de hui Herta Müller esdevé /'miler/. Estava pensant primer en això, però després he vist la llei balear. Ella, que escriu en alemany, sí que n'ha sabut explicar, d'això d'eixes «normalitats», romaneses, nazis, dictatorials...