On error goto...

Òbric per fi el llibre Kit del programador de Word que em vaig comprar d'ocasió en l'any 1997 i encara puc aprofitar alguna ordre per a les macros amb què estic mirant d'automatitzar al màxim la faena. En este cas aplique «On Error Resume Next» que em permet polsar la tecla «Canceŀlar» en un quadre d'introducció de dades. Xorrades, però m'estava fent la mà l'altra ordre que havia posat, «On Error GoTo eixida» que no m'acabava de servir del tot. Ara ja puc posar tots el epígrafs del bocv en Word polsant els codis numèrics que representen cada nivell.

I parlant del bocv, a més de vore alguna ridícula ocultació de dades econòmiques que no entenc —dades que esborre en la imatge, perquè no s'han de publicar: l'alarma de l'expresidenta, ja veus—, m'estic preparant per a reclamar-me a mi mateix a través del síndic de greuges, ja que en les liquidacions pressupostàries de la Sindicatura de Comptes i del Síndic de Greuges els quadres de quantitats només tenen versió en castellà, que també pertany al «gènere no marcat», pel que sembla. Ja sabem quina marcam portem la resta. I no hi ha error que mos moga d'ací.

Enllaços i marques

Un tal Gos Groc m'envia un munt d'enllaços que semblen vius i actuals per a lligar les referències dels decrets de canvi de nom dels municipis valencians del web Eines de Llengua. Ha estat una alegria rebre eixa coŀlaboració inesperada i espere fer-la servir, tal com li he dit al Gos Groc, abans que arribe un altre càrrec públic de la Generalitat valenciana que decidixca desfer la faena feta i canviar de lloc tota eixa informació, tal com feren fa uns anys quan eliminaren el cidaj, desaparició que hem patit bastant.

I parlant de material rebut, cal esmentar la impagable faena de Silvia Senz que, a més, mos ha fet el favor de fer-mos conéixer en el bloc Addenda et Corrigenda l'aportació de Juan Carlos Moreno Cabrera «Acerca de la discriminación de la mujer y de los lingüistas en la sociedad. Reflexiones críticas», article que respon adequadament a algunes qüestions metodològiques que alguns lingüistes no sempre tenen en compte quan fan una tasca que els sembla tan «asèptica», pel que sembla. En fi, tal com diu Moreno Cabrera:

Hasta donde alcanza mi conocimiento, ninguna guía intenta cambiar la competencia gramatical, sino la actuación gramatical y, como todas las lenguas ofrecen diversas posibilidades de expresar lo mismo, se pide que se elija la menos ofensiva para aquellas personas que se puedan sentir discriminadas, que no tienen por qué ser todas. A mí meparece razonable la idea de que no hay que esperar, por ejemplo, a que todas y cada unade las personas de piel oscura o de etnia gitana se sientan discriminadas para actuar respecto de los usos racistas de la lengua española, que los hay.

Ho havia de ser tot

Hui ho cremen tot, però en realitat no cremen res, tot continua igual, només han fet foc, s'han entretingut amb el soroll, la ciutat per a passejar o deixar-se anar, i han cremat uns ninots. Però no han cremat res, només han fet fum, que és també l'ingredient que més mos sobra cada dia, el fum que entela les activitats socials, comercuals, econòmiques i polítiques, el fum darrere el qual s'amaguen les cartes i el senyals de la partida de truc. Per tant, demà, com si no haguera passat res, perquè, en general, allò que ho havia de ser tot, no ha segut quasi res.

Cita dominical / 177: Axel Honneth

Poques vegades, sens dubte, s'ha fet reviscolar amb tant d'aplom un ideari del passat, que ja al seu temps traspuava només pors difuses i una actitud defensiva, per presentar-lo com si fos l'últim diagnòstic, el més modern, de la situació politicointeŀlectual del present.

Axel Honneth, «Contra Sloterdijk», traducció de Benno Herzog i Francesc J. Hernàndez, L'Espill, número 33, hivern 2009.

Es referix també, un poc a la travessa, si vols, a tot el que podem pensar ara mateix.

Gèneres canviants

No fan tant (?) que els valencians sabíem que la nostra llengua no era apta per a la ciència, la filosofia o el rock... El català no era sexista, és clar, però tampoc no era musical, no era científic, no era conceptual... Ja sabem que tot això eren favades revestides de solemnitat aŀlòfoba. No cal dir que la societat continua més o menys igual, però sí que hem modificat els usos lingüístics del català per a adaptar-los a molt del que volem —i resulta que podem— expressar. I tal com no hi ha verbs masculins, ni rimes femenines, ni paraules malsonants, ni morfemes jueus, excepte que la nostra ideologia o el consens social entenga que això és possible, podem evitar els trets més bàsics del sexisme lingüístic, començant per la denominació dels gèneres de les paraules.

Blasfems laics

Blasfèmia. Per exemple, si dic «¡cague en Déu i en l'hòstia!» puc estar amollant una blasfèmia, segons els catòlics... O no. Si filem tan prim com fan alguns, és un recurs lingüístic expressiu, i tal com diuen alguns acadèmics, la llengua, si no és sexista, tampoc deu ser blasfema. Ni racista. I és clar que ni és sexista, ni blasfema, ni racista, tot té a vore amb l'ús que en fem. Si hem creat la presidenta o la síndica, si podem evitar els exabruptes racistes, si sabem triar les paraules per a expressar-mos, no cal esperar a canviar les lleis o el comportament social, perquè el llenguatge també és un instrument per a modelar la societat.

Cap de dona

Eixos canvis es fan cada dia en alguna part del món —encara que no en tot el món—. No fa tants anys que les dones no podien ser cap de família, no podien tindre compte al banc, la seua carrera professional i vital era casar-se i «tindre família». ¿Com hi havien d'haver mineres, metgesses («Alcaldessa-fornera-jutgessa-peona-música-fontanera...», com titula el seu article la companya Imma Navarro)? Ara ja podrien tindre fins i tot busts literaris pels jardins i les places. Podrien.

Rellegir la realitat

És clar, la proposta de canviar els noms dels gèneres gramaticals obligaria a canviar l'educació gramatical que mos fa relacionar les paraules amb els sexes dels éssers vius a qui les apliquem. Crec que no seria gens greu que abandonàrem la divisió humana entre sexes, a pesar que això no signifique eludir l'existència d'eixa diferència física. Simplement que convindria explicar-la i viure-la d'una altra manera. Llegir la realitat altrament, i millor, si això és possible.

Contenidor de cinema

Tenim horari faller, així que la faena continua igual de llarga i canviant, segons l'humor i les pulsions cortesanes del nostres diputats i diputades. El temps per a fer-la, però, s'acurta —com el sou—, ja veus la gràcia. De matí, però, i no sé si és cosa de l'horari, rescate un cd que hi havia per terra davant dels contenidors del fem abans de tombar per l'antic carrer que hi ha vora el mur vell de València. N'hi havien més, però tenia pressa i n'agarre un perquè dia que hi havia alguna cosa de Pasolini i Jarmush. El disc està ben malament, ratllat i tacat. Al final aconseguixc rescatar quatre peŀícules: Il Vangelo secondo Matteo de Pier Paolo Pasolini, Rosemary's baby de Roman Polanski (en versió espanyola: La semilla del diablo), Les amants du Pont Neuf i Mauvais sang de Leos Carax. S'han quedat en el disc Stroszek de Werner Herzog i Broken flowers de Jim Jarmusch. I ara, certament, no serà fàcil trobar temps per a vore-les.

Somnis a trenc de badall

A estes hores ja no estem bons pe a res. La poca llum no altera el meu ritme circadià que consistix en anar adormint-me a poc a poc..., Sí, però ben ràpidament, amb picors en la vora de les parpelles i alguns badalls que s'allarguen, que s'amplien. Abans de l'últim badall somie ja que es resolen totes les crisis, fins i tot les reals.

Cita dominical / 176: Mercedes Gallizo Llamas

Hi ha qui pensa que amb el juí i la sentència sobre les escoltes de la Gürtel s'està castigant un jutge singular, egocèntric, ambiciós, poc curós amb els procediments... Jo no ho crec. S'estan santificant les regles d'un joc repugnant: el de la utilització dels principis de l'estat de dret per a blindar fins a l'infinit la cobertura legal de la delinqüència organitzada d'alta volada.

Mercedes Gallizo Llamas, «El derecho a la defensa», El País, 10.02.2012.

Trastets

Després d'uns mesos, estic un poc llunt de la meua taula d'estudi i torne a escriure amb l'Asus Eeepc. M'adone de la versatilitat i eficàcia d'este trastet. Després de llegir les meravelles que promet el nou Ipad d'Apple, amb la seua pantalla Retina, que no paren de lloar en els diaris, semblaria que l'Asus ja no aprofita per a res. Tanmateix, és pràctic encara per a moltes de les activitats habituals. Però vivim en el sistema de la iŀlusió insatisfeta i sempre estem buscant-li recanvis. Ara em toca esbrinar fins a quin punt un Kindle Fire serviria per a navegar per Internet, consultar el correu i, fins i tot, llegir una mica o mirar peŀlícules. Tot molt passiu, però és per a això que crec que podria anar bé. Per a la resta, escriure quatre coses, programar-ne dos o tres, mirar algunes fotos o retocar-les, emmagatzemar fitxers, amb un Asus xicotet i vellet ja n'hi ha prou. Ah, el Kindle per a llegir, això sí que va bé.

L'ALV de la TFV

El membre de la tfv —si no volien que digueren «la taula», no haver-li posat eixe nom— Àngel Calpe mos avança unes fotos de la revista de l'associació Aula de Lletres Valencianes. Ja li ho he dit, preciosa, és preciosa, és sens dubte una revista commemorativa de l'inici de les publicacions de l'associació. Coincidixc en això amb Takse, que l'havia vista abans i ja m'havia dit que era una festa estètica. Tanmateix, no mos sembla una revista tècnica que facilite la lectura i la reflexió sobre els seus continguts. Segurament jo dec ser un maniós, però opine que hi ha suports diferents per a lectures amb objectius diferents. En fi, commemorarem el naiximent de la publicació i les primeres passes publicades de l'associació.

Marques sense gènere

Hi ha moltes pressions estructurals en esta vida i, tal com diu el ministre de justícia del pp, Alberto Ruiz-Gallardón, les estadístiques diuen que les dones patixen la violència estructural de cobrar un 22 % menys que els hòmens per fer la mateixa faena. Si només fóra el sou, però eixa xifra només servix per a amagar moltes altres pressions més concretes i visibles quotidianament. I la primera és, sense dubte, la pressió educativa i lingüística que encara aplica les receptes «neutres» i «naturals» que permeten que alguns lingüistes diguen encara que en la gramàtica hi ha morfemes «no marcats», com ara el masculí... ¿No marcat? És clar, l'àcid els el tiren a la cara a elles, l'ablació els la fan a elles... El gènere marcat. En fi, Ignacio Bosque es demana retòricament «¿com han de reaccionar las dones que no hi perceben la discriminació?»... Curiosament, no sembla que siga fàcil que els hòmens es demanen això mateix, «com hem de reaccionar si no percebem la discriminació»; o també, «com ho hem de fer si la percebem». Això no els marca massa.

Llengua visceral

Aprofite que agafe el diccionari de Martí Castell en paper per a vore què diu de tanda, ara que al company Eugeni Reig li ha pegat per lamentar que la gastronomia tradicional, la que han heretat de mares a filles les valencianes —no ho diu ben bé aixina, però quasi—, haja abandonat alguns usos i, a més, algú en un supermercat no ha sabut com retolar en valencià la casquería espanyola. En valencià tant pot ser tanda com triperia, menuts i, si no m'enganye, corada. Tot són entranyes, vísceres i òrgans d'eixe estil. El diccionari de Martí Mestre afig per a tanda l'accepció 'abdomen', que he d'afegir a la de 'cap', «en llenguatge familiar», que dóna el general de Ferrer Pastor. Tenim una llengua visceral.

Tracamanda de paper

La nova versió de visualització de Google per ara dóna problemes en la lectura dels llibres del Google Llibres, almenys en el Firefox i el Chromium del meu Ubuntu. Només hi puc llegir els fragments dels llibres que tenen la visualització de fragment. Els altres presenten simplement la pàgina en blanc on es suposa que hi hauria d'haver el text. Estava buscant la tracamandana que em comunica el company elxà Joan-Carles Martí i Casanova i he hagut de llegir l'entrada del diccionari de Joaquim Martí Mestre en paper, perquè la pàgina del Google es queda en blanc. El diccionari recull tracamandana, tracamandar i tracamander(o) -era. El paper és un recurs segur i disponible, i encara és més ecològic, segons algun estudi que hi ha en la xarxa, que els lectors electrònics. I, segons com, també és menys tracamander.

De cap

El company Víctor Pàmies ha aconseguit 4.650 euros en Verkami per al seu segon llibre de refranys, esta volta relacionats amb el cap. Hi ha qui pareix que tinga té el cap ple de pardalets, però result que tots li piulen... En part em sap mal no haver contribuït en esta ocasió, però m'alegre molt d'això mateix, que haja assolit un «mercat» dinàmic on els mecenes o «clients» van canviant, però on l'oferta troba demanda, a pesar de les crisis i de la poc publicitat i ressò que té l'existència d'un mercat per al català, sobretot al País Valencià. Ara espere poder trobar el llibre pels carrers de València o, per què no, en format electrònic per al meu Kindle, que podríem dir, exagerant i buscant una expressió relacionada, que no tindria cap ni centener si no s'hi llança també.

Cita dominical / 175: Sara Martínez Casamajor

Volem fer visible que mos estan robant: els diners saquejats en emarsa equivalen al deute de la Generalitat amb tots els instituts de la Comunitat Valenciana. Els diners gastats en la fórmula 1 equival a la construcció de 26 centres educatius. Els diners gastats en la Ciutat de les Arts i les Ciències equival al pressupos de 30 anys de la Universitat de València.

Del manifest llegit per Sara Martínez Casamajor, segons N. C i F. S., «El dinero gastado en fórmula 1 equivale a 26 centros educativos», El País, 01.03.2012.

Les ocasions

Trac comptes i continue fent macros per a les faenes més repetitives. Em sembla que no hi cap llibre localitzable que tracte l'ús del vba en Word. Els informàtics tampoc s'hi dediquen massa. Als eua sí que localitze alguns llibres. Em diu el becari que en podria fer un, ja que tinc tantes macros... Jo no en tinc ni idea de tot això —només em dedique al reciclatge del codi—, però aprofite cada ocasió que tinc de practicar. El que sí que li dic és que aprofite ell la faena que té en l'administració envoltat de catalanoparlants per a aprendre bona cosa de valencià. Em diu que sí, que cada dia m'entén millor... S'ensenyarà un valencià particular, certament. No crec, però, que la cosa vaja molt més enllà, ni jo amb el codi ni ell amb la llengua, però hi posem voluntat.

23,18 %

El govern de la por, el desistiment del poregosos, l'obediència dels emporuguits, d'això és del que es tracta i això és el que donarà l'excusa per a qualsevol decisió contra un societat social i de dret. Tenim els jubilats espantats pel futur de fills i néts. Alguns jubilats, és clar, només la majoria.

D'altra banda, hem cobrat hui en les Corts. M'han descomptat el 23,18 % d'irpf. ¿A què dedicaran eixos diners? Doncs, a res que els ciutadans pugam decidir en benefici de tots, perquè la decisió és «política» i és costum per ací que siga irresponsable, tal com diu Blasco Castany (que ell és un càrrec polític, no administratiu...): deu ser això, l'administratiu del despatx del costat ha decidit augmentar-me la retenció d'irpf... ¡Quan m'entere d'on aparca el Ferrari...!

ERO de confiança

Es repartixen subvencions, sous, interessos polítics i econòmics, defugen responsabilitats pels errors que firmen i segellen i es pengen medalles per la faena que no fan. Ara, a més, no paguen quan toca. Els bancs i les administracions, però, cobren puntualment els rebuts. ¿Que se n'ha fet de la «confiança» que ho havia de resoldre tot? Un ero de parlamentaris i assessors, això sí que aprimaria el dèficit de colp, però el dèficit real de trellat en l'activitat política parlamentària.

Estem en març, i sense cobrar febrer. Allí estic cremant-me la vista fent macros en Word per a fer el butlletí, però ells retarden els pagaments. I ara vorem què passa amb les baixes i amb els interins, perquè si apliquen el decret en les Corts, això serà una partida de bitlles de personal amunt i avall. Ho amenitze tot ara amb el Groovechark, que m'ha descobert Kyrie Kristmanson quan anava buscant versions d'Eruption de Van Halen.

Manar i no pagar

Doncs, sí, s'acaba febrer i encara no hem cobrat. El meu barber diu que, l'important és que paguen, tard o d'hora, però que paguen. Mos podríem consolar amb això, si no fóra que es tracta de la mala gestió política. Hi ha qui es pensa que l'administració pública funciona malament per naturalesa, sense adonar-se que funciona malament perquè la política funciona malament, no perquè tinga cap naturalesa diferent que impedixca ser més eficaç i eficient.

Per exemple, el diputat Hernández Mateo, que és alcalde de Torrevella, s'excusa de qualsevol delicte en la gestió pública per ell només era l'últim que firmava i que no sabia què firmava... ¡Ahí tens els ous, Joana! No sap què firma, però ho firma. És a dir, que podia estar firmant un xec en blanc, i ell, avant i sense llegir-ho... Clar, estic segur que en eixe cas s'asseguraria que el xec anava a nom seu. Però no, no eren xecs en blanc, eren coses que fan més pudor, con la contracta del fem, que és un sector que s'ha «polititzat» fa uns anys.

En fi, el meu barber no coneixia això d'estar «emfambrat», però sí estar més desmaiat que una guitarra. Ja vorem com acabem, si qui no paga pretén manar.

Finals que comencen

La Revista de Llengua i Dret deixa de publicar-se en paper. A partir del mes de desembre d'enguany només apareixerà en format electrònic, que per ara és el format pdf. Esperem que amplien les opcions, encara que serà interessant carregar-se en el Kindle tot els números. Amb tot, donen l'opció d'adquirir l'últim número en paper, i ja els he dit que sí. Per un número, no anem a deixar la coŀlecció coixa. Tot i els suposats avantatges per a l'ecologia i l'economia de recursos, encara no sé per què, però em sap mal que desaparega la versió impresa. Sort, però, que no es tracta del final de la revista, perquè si Sheldon Adelson haguera demanat l'esclavitud, el dret de cuixa i que no es torne a publicar cap article sobre llengua i dret, o ni tan sols sobre dret, sembla que «els de sempre» li ho hagueren apanyat.

1.588,51 euros al mes per cap

Estava mirant altres coses relatives a la maquetació del bocv, que és amb el que m'entretinc fa uns mesos, i he topat casualment amb un butlletí (13.07.2011; [pdf]) que hauríem de tindre present de tant en tant, i més encara ara, quan alguns, com el president Alberto Fabra Part, tenen la barra de dir-mos que vivíem per damunt de les nostres possibilitats: la subvenció als grups parlamentaris de les Corts Valencianes. No tenen prou amb el que cobren i amb la infraestructura pública de l'administració, no, encara es regalen unes subvencions. (I no comentaré ara com és possible que ho hajam publicat ¡només en castellà!)

Cita dominical / 175: Ignacio Zafra i María Fabra

Respecte a alguns dels documents incriminatoris, com ara la llista manuscrita elaborada en una de les botigues (on figuren els acusats al costat de peces i preus), o les aconseguides de la trama amb anotacions similars, el jurat va considerar que no tenien valor mercantil i no li van atribuir «cap credibilitat».

Ignacio Zafra i María Fabra, «El jurador absuelve a Camps y Costa», El País, 26.01.2012.

A això hem arribat, la credibilitat és mercantil.

Al vol

Hui, finalment, com que ja n'havíem fet dos esta setmana, mos hem botat la manifestació, que esta responia més a l'esquema formal consensuat i n'hi hauria bona cosa de personal. Haurà estat un èxit, i haurem de vore en què es concreten tants èxits de carrer que no hi ha manera de consolidar electoralment en una proposta que tinga sentit, un poc a la islandesa, per exemple.

Parlant del nord, he aprofitat per a acabar la primera passada a la correcció d'un llibre de memòries d'un suecà que ara és suec i que m'ha donat bona cosa de faena, no tant pel contingut com pel mínim rigor ortogràfic, que no em permetia ni tan sols passar el corrector. No han estat moltes pàgines, però me s'han fet ben llargues a força de canviar les mil i una formes d'escriure una mateixa paraula. Amb tot, hem d'agrair que ho haja escrit en valencià —tot i que diria que hi havia trossos traduïts automàticament des del castellà—. En fi, coses de suecs i de suecans.

Tracamander -ra

Tracamander -ra diu que és un adjectiu (significa una cosa aixina com 'embolicador, enredrador' i 'mentirós') conegut per Sueca, Cullera, Alzira o per eixa zona. Diria que no ho havia sentit mai, però això no vol dir res. D'altra banda, també té un reflex en castellà que pot ser que explique l'origen en valencià, però no ho acabe de localitzar del tot. Casualment, hui han fet el reportatge sobre Urdangarin en La Sexta. Hi apareixien, entre altres, Jaume Matas i Francisco Camps. I ahir van detindre,entre altres, Josep Maria Felip, un dels subordinats —i company de viatge ideològic— més coneguts de Blasco Castany. Algunes relacions semàntiques fonamenten les nostres vides.

S'accentua

I la concentració de hui davant dels ajuntaments s'ha convertit en un passeig pel centre de València, primer cap a ca Camps Ortiz i Barberá Nolla, i després cap a la delegació del govern, la prefectura de policia i, finalment, la seu del Partit Popular. Tot amb molta animació i sense càrregues policials. Alguns cantaven que «ja s'ha acabat / la pau social». La demanda més concreta era la dimissió de Sánchez de León. I trobe que el comboi que tenien era per fer ús del dret de manifestació contra la ineptitud política que ha derivat en la crisi econòmica i social que els ha entrat dins l'aula quan les calefaccions s'han quedat sense escalfor.

L'enemic del poble

La manifestació dels enemics —de la mala educació— de hui tenia un recorregut curt en aparença, i es veu que l'hem fet a poc a poc per a aprofitar-lo bona cosa. La seu de la delegació del govern central ara està en l'edifici de la tresoreria de la Seguretat Social... ¿Seguretat social? Hui, sense policies carregant ni el cap policial Antonio Morena esclafant l'«enemic», hi havia una alegre sensació de seguretat democràtica. Fins i tot l'helicòpter rondava bastant silenciosament pels aires: «¡Eixa gasolina, per a calefacció!»

Ferma voluntat

El conseller d'hisenda i administració pública, accepta el suggeriment del síndic de comptes en la queixa 100342 (que arrancà en el 2008 amb la queixa 080042). José Manuel Vela Bargues diu:

Li informe de la ferma voluntat de Conselleria d'Hisenda i Administració Pública de respectar els drets lingüístics dels administrats, així com utilitzar en tots els procediments i en qualsevol altra forma de relació amb ells, la llengua (castellana o valenciana) elegida per ells.

En fi, si es concreta una voluntat tan «ferma», el món econòmic farà un tomb, lingüísticament i, si fóra cert, fins i tot en el balanços dels que es dediquen a la gestió de les llengües en els àmbits comercials i financers. Serà cosa de vore com, entre porrades i porrades a estudiants i vianants, els governants del Partit Popular adopten decisions polítiques que tenen un mínim sentit positiu en benefici de tots. Serà cosa de vore...

Molta burrera

Em comentà un company de la Generalitat que va pensar en mi fa poc quan va enviar a traduir un programa que estaven preparant en la conselleria. Pensà en mi a causa de les suposades pors i prevencions que tenia la seua cap ―catalana― davant ĺa possibilitat que la versió «valenciana» continguera alguna paraula d'eixes que estan «prohibides» en la Generalitat valenciana. M'agradaria aclarir que, en realitat, no hi ha cap paraula prohibida, sinó que la desídia i el sotmetiment convertix alguns funcionaris en criats atents a les ordres i els desitjos polítics o ideològics d'alguns càrrecs públics. Això arriba a afectar tant la percepció de la realitat que convertix en fets el que únicament són pressentiments.

És clar, hi ha «ordres verbals», amenaces, males cares, assetjament i pressions professionals i variants de tot això, si vols, i desemboquen sovint en una autocensura provocada per la precarietat laboral, la desídia i la poca cultura professional i sindical. El resum que li vaig fer al company: «n'hi ha molta burrera», que és una generalització i, per tant, desencertada, però aclaridora i festivament inteŀligible. Em sap mal haver segut tan simple en la conclusió, però és que n'hi han que no volen ―o no saben― filar més prim... Els «grisos» han tornat als carrers de València de la mà de Paula Sánchez de León. El juny passat no entenien el valencià, ara perseguixen els estudiants d'institut amb pilotes de goma.

Cita dominical / 174: El País

En els països seriosos, un càrrec públic no pot mentir i continuar ocupant el lloc com si res.

«El Acento», «Roldán puso el listón muy alto», El País, 14.02.2012.

Lectures per a la realitat

Després de llegir dos o tres diaris endarrerits ―deixe pendent el de hui per a més tard o per a demà― ordene un poc els papers que tinc per damunt la taula, essencialment la correspondència amb el síndic de greuges sobre unes quantes queixes ―de què informe en este bloc―. N'hi ha les que han anat avant i han canviat un poc el món ―a millor, espere―, i les que s'han quedat en queixa interrupta ―hi treballa algun aŀlòfob o aŀlòfoba repatani, es veu― o queixa contra ningú després d'alguna remodelació del Consell. Les alce en la carpeta, la segona, blava. Toca ja començar la tercera. Aprofitaré per a igualar-les de color.

Ah, i hui és el dia que els funcionaris no eixim al carrer a consumir. D'esta, el mercat s'afona, segur. No sé si és útil o no, però en vista de les activitats reivindicatives a què mos dediquem políticament ―per molta falta de formació―, hauríem de pensar en pegar-li una llegideta al llibret [pdf] de Gene Sharp, que sembla que ha tingut tanta importància per als nord-africans no fa massa. Els sud-europeus orientooccidentals, però, mos embadalim amb altres «lectures». Esperem que no siga el cas dels estudiants del Lluís Vives.

Enchente de llengües

Al futbet ―guanyem―, li pregunte a un dels companys gallecs si entén la paraula enchente. Li sona com a cosa de la panxa plena, que ell més aviat diria «cheo», i més encara «farto». Ha estat escolaritzat en gallec, però ara es dedica a fer de funcionari en València. La cosa de les llengües crec que no li interessa massa, tot i que crec que està fent algun curs en l'eoi ¡de portugués! Li vaig dir que ho devia tindre fàcil, i no va dir ni que sí ni que no. Un altre dia li hauré de demanar més directament com entén ell la relació lingüística entre Galícia i Portugal. Espere que no n'acabe massa enchente.

Moltes hores valencianes

Segons el diari El País (11.02.2012) la parella Urdangarin-Torres s'embutjacà sense ànim de lucre 3.519.203 euros que la Generalitat valenciana, sense ànim d'estalvi ni de bon govern, els va adjudicar. Els pp afona l'economia i els bancs valencians, però guanya les eleccions. Hui tornen les operacions especulatives a curt termini a la borsa espanyola. La muralla àrab de València es degrada en un solar tancat, la policia carrega contra els estudiants davant de l'institut Lluís Vives i Cotino Ferrer, president de les Corts valencianes, expulsa sense decòrum la diputada Oltra Jarque perquè porta una samarreta aŀlusiva a la corrupció —i a qui s'hi sent aŀludit—. La realitat té moltes causes, però poques explicacions:

1.666.

Brama de València

Dilluns, lo primer de juliol 1619, lo bon govern dels señors jurats de la insigne ciutat de València feren convocació dels soldats del Centenar, per a que a les dos hores accudisen a la Sala, y alguns obrers de la vila. Y tot no res, tot cosa de València, tot cosa de castanyoles blanques y tot temor y por, y la foça de merda. Y a les sinch hores donaren orde que se'n tornassen dits soldats.

Pere Joan Porcar, Coses evengudes..., edició de Josep Lozano Lerma, 2012.

Fundacions que fonen els diners

El web de Favide va canviar al valencià a conseqüència d'una queixa que els vaig presentar l'any 2009. Primera me la van contestar en castellà, després no van fer cas de res i finalment, després de les recomanacions del síndic, van fer el web en valencià. Xe, m'estranya que no ixquera Eva Amador a dir «¡Això ho pague jo!», tenint en compte que el pou d'eixa fundació no tenia fons (El País, 13.02.2012) per a engolir-se els diners del comú —que no és de ningú, ¿oi?—. Diuen que atenen les víctimes del delicte... ¿De quin delicte?, perquè el que és el «delicte» lingüístic, estan bonicos per atendre'ls, diríem. El delicte es veu que és no estar afiliat al pp. Els malsons de la raó es mengen la realitat.

Maurar

Alguns diccionaris inclouen el verb maurar, però no el fan sinònim de madurar, a pesar que les accepcions que li posen jo diria que tenen alguna relació semàntica amb este. Segons el gdlc:

maurar


v tr 1 Remoure alguna cosa, especialment pasta, amb premudes repetides, per estovar-la, fer-la apta per a l'elaboració, unir-ne més íntimament les parts constituents, etc.

2 esp Masegar la roba en rentar-la manualment, rebregant-la repetidament, picant-la, etc., perquè es faci ben neta.

La relació que hi trobe és que, al final, tots eixos objectes estan ben «maürs». El cas és que els dos verbs es documenten en el segle xiv, però provinents de termes llatins diferents. Ho haurem de «maürar» un poc més.

Etimologia marciana

Quasi sempre hi ha una versió amagada per a tot el que escrivim. Sol ser la versió sarcàstica, que no deixe d'escriure, però que no mostre per no pertorbar el pensament en excés: «Tot i que als extraterrestres els digam marcians, per fer anar alguna hipòtesi útil no sé per a què, haurem de reconéixer algun dia que no sempre vénen de Mart. Més encara: que per ara no vénen d'enlloc.»

Cita dominical / 173: Jorge Trías Sagnier

I l'altra víctima havia de ser Baltasar Garzón, el jutge de l'Audiència Nacional que havia gosat mirar les finances del pp. Quan vaig comprovar per on anaven els trets, vaig recordar la impossibilitat que vam tindre, sent diputat, de modificar la llei de finançament dels partits polítics davant el seu tancament a l'hora d'abandonar les irregularitats i sotmetre's a control. D'estes irregularitats, la majoria no delictives, han vixcut centenars de polítics als quals no els arribaven els sous miserables que percebien i l'alta responsabilitat i representació que havien de tindre. Garzón, ¡quina gosadia!, s'havia atrevit a mirar els comptes d'un partit.

Jorge Trías Sagnier, «Cacería judicial», El País,18.01.22012.

Enfambrats

I què en fem dels «enfambrats» (pron. «anfambrats»). Doncs, no n'he trobat massa documentació per ara, per la qual cosa tinc més material per a una altra fitxa. Les casualitats són aixina, i convé consignar-ho en algun lloc abans que te s'oblilde. De moment, hi ha l'apunt «Estar *emfambrat» de la La Parla d'Oliva, on el company Àngel Alexandre comenta la variant simatera «asfambrat», que connecta amb el que apareix en el Diccionari de freqüències de Joaquim Rafel i Fontanals (1998) i l'inefable diccionari de no saps ben bé què de l'avl. A més, Google em suggerix «alfambrat», que és la forma que recull Escalante en Les Criaes. En l'ús en la xarxa, curiosament, no hi ha enfambrades ni alfambrades...

Un cornaló buit

Ara no sé com, he topetat amb el cornaló:

cornaló [GDLC] m \1. Punta d'una manta, d'un mocador, d'un full de paper, etc. [GDLC] \2. PESC Cadascuna de les dues anelles de corda que hom fixa en els dos extrems del cóp d'un art d'arrossegament per tal de poder hissar l'art i assecar-lo. [DCVB] \3. Cadascuna de les dues bosses o recipients que formen la sàrria (Ribera d'Ebre, Maestr., Val., Mall.); cast. cogujón. «Jo tenc una sàrria | sense cornalons...» (cançó pop., Manacor). [DCVB] \4. Corn de la manta de pagès (Tortosa, Val., Al.); cast. cogujón. [DCVB] \5. Bossa que formaven les mànegues de l'hàbit dels frares franciscans i que servia per a posar-hi objectes (Benigànim); cast. cogujón. [DCVB] \6. cornaló de pa Crostó de pa (Mall.). «El Bon Jesuset d'Artà | té un cornaló de pa; | si som bones aŀlotetes, | diu que mos ne donarà» (cançó pop. Artà). [DCVB] \7. fig. Depòsit, conjunt de coses recollides i guardades (Cast., Val.). «Ja tinc en el cornaló uns grapats de notes»: ja tinc moltes notes recollides (Cast.). [DCVB] \8. Cadascuna de les anses de les portadores (Olot, Sta. Eulalia P. ap. Griera Tr.).

He reomplit el buit de la paraula que no apareixia en la versió 2.0 del Salt. També tinc per a fer algunes fitxes amb el canimet 'saquet amb provisions', llata 'barret' i espardenyes de (la) minyona. La primera de Torrent (i de la «Cançó de batre» d'Al Tall) i les dos següents de Sueca.

Ferum judicial

Maikel Nabil, blocaire i pres de consciència egipci, sotmés a un judici injust flagrant, ha segut finalment alliberat. Maikel Nabil va ser detingut i condemnat per un tribunal militar per criticar l'ús de la força contra els manifestants a la plaça de Tahrir.

Amnistia Internacional

Hauria de comentar com m'ha anat la vesprada amb una macro que em mareja, però encara estic calent d'orella per la «primera» sentència del tribunal suprem espanyol contra el jutge Garzón. Estic segur que Garzón es mereixia alguna mesura de correcció en alguns dels casos que havia dut fins ara —tal com ha recordat Joan Tardà referint-se al cas de la violació dels drets dels independentistes catalans—, però tot este muntatge que li ha caigut damunt quan ha fet bé la seua faena, és senyal que li havia tocat el tendre a algú i ara mos toca respirar la ferum retrògrada. També és temps d'això.

Fallen

I encara una altra rèplica a un regidor delegat i companyia de l'ajuntament de València:

Ref. 1108072

Benvolgut senyor, l'aŀlusió al «traductor simultani» no té ni cap ni peus en un web de l'administració pública, ja que sembla que pretenga fer creure que els deures lingüístics d'eixa administració depenen de contingències tècniques i no de les obligacions lingüístiques legals que té l'administració. Les contingències que s'han volgut adduir en la descripció del funcionament del web i dels òrgans i gestors de l'ajuntament per a justificar l'incompliment dels deures lingüístics, són preocupants, ja que eixos deures depenen de contingències tècniques o de personal, sinó de la capacitació que tenen i de les funcions que han d'acomplir. Ja que admeten el mal funcionament, espere que adopten les mesures necessàries per a complir els seus deures lingüístics.

Dit això, és realment sospitós de discriminació lingüística el fet que els gestors públics insinuen que el valencià és tan sols el producte elaborat per un programa informàtic de traducció i que això només es done en el sentit del castellà al valencià. Els documents en valencià no es generen únicament a través de la traducció, també es poden escriure directament en valencià i, per cert, poden ser posteriorment traduïts del valencià a qualsevol altra llengua. I això causa més espant encara en un àmbit com el de les falles, tan arrelat antigament al país i a la llengua valenciana.

Sí, el web central faller deu ser també una sàtira. Podem riure.

Sense fe

M'ha tocat replicar un poc davant del síndic de greuges, que els de l'Hospital La Fe adduïen excuses molt «convincents», però poc plausibles:

Ref. 1102506
Benvolgut senyor, em causa sorpresa i espant la tranquiŀlitat amb què l'administració pública infringix la legislació i els seus deures democràtic envers els ciutadans valencians. Que ho hagen admés no lleva gravetat a la seua actuació, ja que prometen una nova pàgina web, però mentrestant van afegint continguts només en castellà. De fet, no indiquen que hagen adoptat un procediment de gestió lingüística que evite que el problema es repetixca en el futur. Podem obsevar, a més, en l'escrit de ..., que és «el jefe del servicio de atención y comunicación con el paciente», segell que apareix «Fdo.» i segellat el «18 ENE. 2012», és a dir, en castellà, amb la qual cosa tenim una mostra més d'una altra mancança en la gestió lingüística d'eixa administració.

En fi, al cap de tants anys de «normalització» lingüística algun dia haurem d'assumir que ací el que s'ha normalitzat és la discriminació injusta dels valencians, a pesar que això no semble gens «normal», almenys en algun sentit.

Parets primes i no gaire altes que circumden un espai descobert

Tàpies ha mort, i m'ho ha posat fàcil hui per a no dir res més.

Cita dominical / 172: Paul Krugman

El que és més exasperant d'esta tragèdia és que era totalment innecessària. Fa un segle, qualsevol economista —de fet, qualsevol estudiant universitari que haguera llegit el llibre de text Economia de Paul Samuelson— els podria haver dit que l'austeritat davant d'una depressió era una idea molt roín. Però els que elaboren les polítiques, els experts i, em sap mal dir-ho, molts economistes van decidir, en gran part per raons polítiques, oblidar el que solien saber. I milions de treballadors estan pagant el preu de la seua amnèsia.

Paul Krugman, «El desastre de la austeridad», a partir de la traducció de New Clips, El País, 31.01.2012.

Exaltació de la llanderola

Repasse una miqueta els blocs que indexe i tope amb un apunt de la lectora, «Ho sabem, Professor» (09.09.2011), que desvetla l'actualitat amb una lectura de fa uns quants anys. El primer fragment:

El bon patriotisme és un sentiment dolorós perquè implica sempre una insatisfacció. Voldríem el nostre País millor que no el trobem. El narcisisme patriòtic a més d'inelegant és funest. Estem convençuts que el nivell espiritual de València, ara, és manifestament inferior al material. Però el seu redreçament depén de l'esforç col·lectiu, és a dir, d'un acte voluntari. Per al cultiu d'una espiritualitat cal primerament amor, després idees clares. L'interés desperta la curiositat i l'estudi possibilita l'acció creadora.

M. Sanchis Guarner,  La llengua dels valencians

I la citació següent que reproduïx la lectora mos explica quatre coses més. Ahir em va faltar més alguna cosa més en el documental en Resacón en Levante de La Sexta Columna, més anàlisi comparativa, i no sé si una via per a canviar el sentit polític, econòmic i social, si tota eixa «grandesa» fantasiosa —eixes «exaltacions líriques o trivials» dels nostres dirigents del pp— és, a més de ruïnosos, injusta i socialment degradant, llanderola.

La fe en els procediments

Tinc unes quantes idees per a fer unes macros en Word que avançarien un poc les faenes més repetitives de l'edició, però per a fer això has de tindre temps per a pensar, per a provar, per a corregir... I la maquetació del bocv seguix un ritme lent però constant que no em deixa les pauses necessàries per a repensar els procediments.

I qui diu repensar, diu llegir, que me s'acumulen, a més del diari de cada dia, les noveŀles que acabe al cap dels anys. I ara apareix el síndic demanant-me alguns comentaris sobres les respostes que han elaborat els infractors lingüístics que parasiten l'administració pública. En tinc alguna més sucosa del que és habitual que m'envia en valencià «El jefe del Servicio de Atención y Comunicació con el Paciente»:

Efectivament la pàgina web del nou Hospital La Fe de València exclou el valencià i que esta circumstància vulnera la legislació sobre l'ús del valencià i la legislació sobre la cooficialitat lingüística a la Comunitat Valenciana.

Una jugada interessant, això de reconéixer la infracció. Ja ho sabeu, doncs, només cal insistir un poc més. A continuació diu que tenien la previsió de resoldre-ho en un nou web que apareixeria «en els primers mesos de 2012». Ja estem en febrer i el web continua imposant el monolingüisme castellà. Deuen estar repensant-se els procediments. Gent de poca fe...

A prop de l'espadat

Hui mos han pagat la nòmina de gener en les Corts, nómina que no inclou encara les hores extres de desembre, quan tan bé s'ho van passar fent números, esmenes i numerets parlamentaris amb els suposats pressuposts de l'any que ve, però fent ben poc perquè tot això tinguera un fonament real i fóra útil i necessari. Encara no els havíem publicat i ja eren uns pressuposts de paper (oficial) mullat. Un estalvi més eficient que furtar els diners de les nòmines hauria segut proposar-se l'estudi de les necessitats dels ciutadans sense càrrec públic, agarrar-se la funció de diputat i de dirigent polític seriosament i adoptar mesures que realment tingueren la intenció d'afavorir la creació d'ocupació, la reducció de les desigualtats socials i econòmiques i la participació de la societat en la gestió de les institucions. Però, no, encara hem de vorejar de més a prop els espadats de marbre.

Borregos

Entre altres coses, la maquetació durant el matí i una correcció d'unes memòries sueques i suecanes de vesprada m'ocupen la major part del dia. Tinc fitxes pendents, com ara una per a indicar que borrego és un aragonesisme i que el podem donar de baixa de la llista fantàstica de mossarabismes, però quan he tingut temps de posar-m'hi no he tingut les dades i els mitjans.

A més, els treballadors de les Corts no hem cobrat encara el mes de gener. Diuen que serà divendres. Vorem. Sembla que hi té a vore amb la pèrdua de la independència econòmica respecte de la conselleria d'hisenda valenciana. Ara, en compte d'administrar els diners, les Corts passen els rebuts i la conselleria paga quan vol. Una altra mostra del menysteniment del principi democràtic de la separació de poders. Ara només en som proveïdors, com les farmàcies. Borregos.