Eixos canvis es fan cada dia en alguna part del món —encara que no en tot el món—. No fa tants anys que les dones no podien ser cap de família, no podien tindre compte al banc, la seua carrera professional i vital era casar-se i «tindre família». ¿Com hi havien d'haver mineres, metgesses («Alcaldessa-fornera-jutgessa-peona-música-fontanera...», com titula el seu article la companya Imma Navarro)? Ara ja podrien tindre fins i tot busts literaris pels jardins i les places. Podrien.
En català el gènere no marcat és el masculí. No entenc per què és tan complicat d'entendre, sincerament. Aquest feminisme d'aigües fecals sempre actua per venjança i no pas per una igualtat que, a hores d'ara, discrimina els homes. Haurem d'escriure a partir d'ara "tothom" i "totadon"? Grotesc...
ResponEliminaDiria, Jes, que tens raó i que no és gens complicat d'entendre que el gènere «no marcat» siga el gènere de les paraules que concorden amb l'article «el». Ara bé, els qui consideren que dir-ne «masculí» i «femení» no és marcar-los, fugen d'estudi, perquè eixa és «la marca», la inadequada relació gramatical amb el sexe. I, clar, una vegada «marcats», el privilegi dels «no marcats» és el mateix privilegi ideològic que dóna lloc a totes les discriminacions injustes.
ResponElimina