Les conseqüències a l'Àfrica

M'arriba un missatge de Metges sense Fronteres, organització on cotitze una mica. El traduïxc amb l'ajuda de l'Internostrum i el penge:

In memoriam. La tràgica pèrdua dels nostres tres companys en Kismayu, Somàlia

MSF - 07.02.2008

Dilluns, 28 de gener, el programa d'MSF Holanda es va veure sacsejat i horroritzat per la notícia d'una explosió que va afectar a vehicles d'MSF en la ciutat de Kismayu, Somàlia.

El brutal atemptat es va produir quan l'equip de Kismayu es dirigiria a esmorzar després d'un frenètic però productiu matí practicant cirurgia d'urgència en l'hospital de Kismayu. De camí a casa, l'equip va ser afectat per un artefacte explosiu situat a la vora de la carretera que va destrossar el segon vehicle del comboi. En el vehicle viatjaven tres treballadors internacionals d'MSF i el conductor. L'explosió va provocar la tràgica mort de Damien Le Halle, el nostre logista franceés de 27 anys, de Victor Okumu, el nostre cirurgià de 51, i de Mohamed Abdi Ali (Bidhaan) el conductor del vehicle. Charles Macharia (Charlie Tango), l'altre logista internacional del programa que també viatjava en el vehicle, va sobreviure a l'explosió amb ferides lleus. Els altres quatre membres de l'equip que es trobaven en Kismayu quan es va produir l'incident van resultar il·lesos.


Tant Victor com Damien eren relativament nous en el projecte de Kismayu, però no en la família d'MSF. Victor sempre serà recordat per la seua integritat i dedicació als seus pacients a Sierra Leone, en Darfur i durant molts anys al sud de Sudan. Damien també es va incorporar a l'equip de Kismayu al començament d'enguany, després de finalitzar la seua primera missió en la República Democràtica del Congo l'any passat. En poc temps Damien es va convertir en una peça clau de l'equip. Serà recordat pel seu infatigable treball, la seua tendresa i els seus riallers ulls blaus. Bidhaan, tal com se'l coneixia en l'equip, era el conductor somali. Deixa dona i tres fills en Kismayu, i serà recordat per la seua dedicació a MSF. Dos transeünts també van perdre la vida com resultat de l'explosió.

La resta de l'equip va actuar amb rapidesa i professionalitat durant este tràgic succés i va poder ser evacuat a Nairobi unes hores després d'haver-se produït l'incident. Amb ells van viatjar els cossos de Damien i Victor que ara ja reposen prop de les seues famílies i éssers estimats. Els seus funerals se celebraran la setmana que ve. Bidhaan va ser enterrat d'acord amb les pràctiques locals en Kismayu directament després de l'incident.

Este brutal atac ha suposat un dur colp per a tots i ara és el moment del record i la reflexió així com de l'agraïment per la dedicació demostrada per Damien, Victor i Bidhaan en la seua aportació d'ajuda i restauració de la dignitat a les persones que més ho necessiten a Somàlia.

Les circumstàncies exactes del dramàtic incident no estan clares encara però ara com ara la nostra prioritat és ocupar-nos d'aquells més afectats per la tragèdia, en particular les esposes i fills de Victor i Bidhaan, la nóvia de Damien, també membre de l'equip, així com els seus pares i familiars a França. Trobarem molt a faltar Victor, Damien i Bidhaan. De nou fem extensiu el nostre condol més sentit als seus familiars i amics.

¿Per quins camins, per quines lamentables connexions, per quins lligams globals arriben les riqueses de l'Àfrica a les societats benestants del denominat Primer Món, mentres que les tornes són misèria, explotació i esclavitud? Estic segur que quasi tot deu començar en un poblet de la Plana o de la Safor el dia que uns quants fan els ulls grossos quan veuen nomenar algú a dit —o en unes oposicions apanyades— per a una faena en la funció pública.

I és que costa molt de vore les conseqüències, sobretot si no les vols vore.

Faltà el whisky Jaume I i altres maldecaps

Una comparació afortunada d'algú recordava la previsió, l'organització i la parafernàlia quan la visita del papa —aquella que havia de tapar l'accident de la línia 1 del metro de València del dia 3 de juliol del 2006— i el dia de commemoració del naixement de Jaume I (que no era Borbó encara) allà pel 2 de febrer del 1208. No hi ha hagut color, ja que quan el papa hi hagué molt de groc i blanc, obres majors i menors i vàters portàtils a dojo. Encara no sabem que va costar la salvació espiritual de Francisco Camps (i el parenostres que degueren haver de resar alguns per hipòcrites), però podem pronosticar que les quatre coetades de divendres passat i els 800 músics tocant pasdobles no van suposar una despesa comparable —ni calia repetir-la, és cert—, però sí que deixen la impressió que qualsevol excusa per a desorientar, desinformar i aculturalitzar el personal és bona per als interessos del poder, tant de l'absolut com del democràtic de baixa intensitat que tenim al País Valencià. Amb una mica de whisky Jaume I la festa haguera estat més sonada.

Per cert, parlant valors democràtics, una valor deu ser defendre la responsabilitat professional. Hi ha tant el cas Lamela a Madrid —un conte a banda: «El malalt terminal va despertar i Lamela continuava patint amb ell.»—, que seria la mostra negativa, com els casos positius, esforçats i valents dels tècnics i tècniques lingüístics que es fan valdre durant la realització d'unes oposicions municipals o en l'elaboració i defensa d'una relació de llocs de treball. Són aquells que mantenen la seua posició professional enfront de les intromissions i manipulacions d'alguns secretaris d'ajuntament, regidors de personal (o fins i tot tècnics de personal que volen fer «mèrits» amb llagoteries ideològiques) contra la gestió lingüística que s'espera d'un país democràtic.

Costa alguna nit en blanc i algun mal de cap prendre la decisió de fer el cor fort, temperar la veu i argumentar o deixar en evidència les desraons amb què algunes ideologies volen imposar criteris poc confessables. N'hi ha tècnics lingüístics que n'haurien de copiar l'exemple dels col·legues, però els resulta menys agosarat i més a l'abast lamentar-se i compadir-se d'ells mateixos i de com de malament va el país. Tan bé o malament com entre tots fem que vaja i poc més.

Tot açò és un memento que em deixe escrit per a recordar el dia de demà el cas de les oposicions en un ajuntament del pp on, gràcies a la serenitat, oportunitat dialèctica i professionalitat de la tècnica lingüística (i de la resta dels membres del tribunal, que no eren de l'ajuntament), la prova de valencià es féu amb normalitat i seguint criteris objectius i més o menys adequats per a l'accés a la funció pública valenciana, on cal respectar i facilitar l'exercici dels drets lingüístics dels ciutadans.

València, mapa d'ombres

Cinema en valencià a València, cosa que no hauria de ser cap notícia ressenyable, però ni el mercat ni la Generalitat (psoe abans i pp ara) ni altres ens reguladors de la riquesa cultural i lingüística han posat el mínim sentit democràtic en la qüestió.

Uns tres quarts de sala plena d'estudiants d'universitat, que tenen l'entrada gratuïta, ja que és una iniciativa de les universitats. Vam anar a vore la pel·lícula de Ventura Pons Barcelona (Un mapa). I la sensació permanent durant la projecció era «ara començarà la pel·lícula»... I aixina es va acabar. És una obra teatral de Lluïsa Cunillé passada al cel·luloide: Barcelona, mapa d'ombres. Sense més, podríem dir. I s'aguanta per la qualitat dels actors, per les actuacions de tots, però principalment les de Josep Maria Pou i Núria Espert, els protagonistes. I els dos fan molt i molt per a que la cosa s'aguante, un gran treball de veu i de gestualitat. Amb tot, haguérem agraït que el cinema fóra cinema i no únicament teatre enquadrat.

Xiulant

Viatge cap al poble sense ràdio en el cotxe i xiulant: Tous les garçons et les filles de Françoise Hardy; Smoke on the water de Deep Purple; El cant dels Maulets d'Al Tall; i In the summertime de Mungo Jerry. Quin despago l'endemà del renaixement de Jaume I de la Comunitat Valenciana i no cap del País Valencià ni de cap regne d'este món, a pesar del milacre del valencià de Garcia-Gasco, que haurem de ressenyar tal com el milacre que li va passar al pare Julien Maunoir, que va aprendre el bretó gràcies a un àngel en només una nit, tal com es pot vore en un gran quadre a la catedral de Kemper. Això de Gacia-Gasco deu haver estat, en ser de nit, un malson. Bé, això queda del bretó, el milacre i poca cosa més. Déu no permeta que Garcia-Gasco s'hi aficione.

Francisco Camps no respon

Tot i que és per a oblidar, com es sol dir, convé recordar-ho i tindre-ho present, ara que diuen que Francisco Camps torna a respondre preguntes dels periodistes. Caram, un empleat públic que no responia davant d'un dels pilars de la democràcia, la premsa lliure —i no tan sols l'altaveu institucional—, de lliure empresa, si més no, però, al capdavall, la font d'informació i l'eina d'investigació de la ciutadania. Francisco Camps preferia els mítings o la propaganda, i ho han hagut de posar en evidència alguns periodistes que saben què hauria de ser l'ofici de periodista.

Impol·luts i inútils

La vida passa i les lectures s'acumulen i s'empolseguen, fins i tot els tèrmits i les teranyines tenen més tracte amb la lletra impresa i enquadernada. Profit que els faça.

Estic embolicat amb la conversió dels divx per a l'Ipod i no hi ha mans, sempre hi ha alguna cosa que no funciona. Es veu que els vídeos i jo mantenim una incompatibilitat de caràcters, perquè mai he encertat la manera de gravar cd o dvd sense entrebancs. Com que he provat amb el Windows, esta vesprada ho intentaré amb el Mac, a vore si hi ha més sorteta. I tot per clavar-me Ran d'Akira Kurosawa en l'aparell.

Tinc Les Bienveillantes una mica arraconades. Amb això que no hi ha ses senyories, les faenes parlamentàries es reduïxen però les terminològiques i lingüístiques en general es multipliquen. més encara amb l'aportació del Termcat i els seus xml. Els informàtics em comenten que no és tan simple com jo voldria passar-los a un bloc (amb el format Word Press). He descobert, amb l'ajuda dels internautes —i de Jordi Enguídanos en particular— que la cosa tampoc no és tan complicada, però que caldrà calfar-se el cap.

Finalment, potser un dia faré un resum de les sessions del màster on col·labore. El més entretingut són les anades i vingudes entre aules a la facultat per tal de trobar un lloquet. Al capdavall, tot i que tracte de provocar la discussió sobre els automatismes i normativismes irreflexius que es desprenen de la lectura de molts manuals, ja ho hauríem de saber: si no fem res per l'ús real de la llengua, podem barallar-mos per un pronom fins a aconseguir un llenguatge juridicoadministratiu impol·lut i perfectament inútil.

Joies

Sense haver-ho previst gens, hui parlarem de joies a partir d'una insinuació que mos aporta la companyia ferroviària per excel·lència monopolística. Els usuaris de la Renfe, a pesar de tot el que sentim que passa a Catalunya i del que veiem que ens passa amb el que tenim o deixem de tindre al País Valencià, i esperem que n'hajam aprés, hem de tindre esperança. Pel que sembla, i segons ens deixem insinuar, hi ha algun tresor amagat ple de diamants i altres joies que potser ens tocarà tallar a mà. La Renfe ha tingut la delicadesa de deixar-nos un martell per si de cas. Els programes traductors també són una joia, però les persones correctores, una càrrega, pel que sembla.

Com que hui és festa a València —Sant Vicent de la Roda—, hem passejat pel riu, que és un recurs barat i agradable. Hi havia molt de trànsit, a peu i en bici, aprofitant el solet. Al poliesportiu on juguem a futbet, l'equip d'atletes de Rafa Blanquer estava entrenant-se (només hem reconegut la Glory Alozie, que ha tingut un petit entrebanc en acabar el tros de cursa durant el qual li he fet la foto i ha necessitat que li cuidaren un bessó). Són unes quantes de les joies de l'esport valencià i és ben entretingut veure com es preparen. Observem que parlen en castellà, tot i que hi ha unes veus que indiquen alguna cosa sobre els passos de Glory i d'una companya, que no distingim a quina llengua pertanyen (potser a alguna de les cinc-centes de llengües de Nigèria).

I continuant amb l'esport i les llengües, però en una altra versió, a Alacant, en canvi, no vam descobrir massa joies dissabte passat, però vam fer una passejada reivindicativa, després de dinar al bar Ramblas —que no recomanem en cap aspecte, llevat del lloc— i d'una concentració prèvia, per la tv3. Podem indicar que el percentatge de joventut superava un mínim necessari per a lligar en català. La companyia era una joia, si més no (vora dos milers de persones). Vam descobrir que pels carrers d'Alacant també hi ha els discutidorets de mena que pretenen contramanifestar les seues posicions polítiques. Naturalment, la sort que tenen és que som pacífics i raonadors. En tot cas, segurament alguns dels lemes que es proclamaven eren un pèl exagerats, però, vaja, una manifestació sempre és una exageració d'alguna cosa. En tot cas, també vam poder comprovar que hi havia manifestants que parlaven en castellà. Hem de tindre clar, com ells, que la llibertat d'expressió és una qüestió que mos afecta a tots i no tan sols als que parlen la nostra llengua.

Calle vosté, calle vosté també

¡Quina tranquil·litat dóna tindre un mercat captiu!, cosa que ni tan sols deuen pensar alguns espanyols, perquè per a ells el món viu únicament en castellà. Al País Valencià només un 12,7 % dels televidents connecta Canal 9, canal públic que havia de ser en valencià però que els socialistes (¿pspv?) van decidir finalment que no ho seria —a pesar del que diu la llei de creació—, línia d'engany, de menyspreu dels ciutadans i de minorització de la llengua que ha seguit i aprofundit els dirigents del Partit Popular. És a dir, la baixa audiència no té res a vore amb la llengua, ja que no s'hi emeten pel·lícules en català però hi ha molts programes en espanyol (és a dir, en qualsevol varietat de castellà).

I per a captivar més el mercat per a l'espanyol, per si no n'hi havia prou, Francisco Camps juga les cartes de la censura de les emissions de tv3 al País Valencià. Des d'un punt de vista de mercat, el Partit Popular està conformant per al valencià —anem a pensar que és una riquesa (eixa senya d'identitat, com solen sermonejar) que hauria de fer-se valdre— un mercat de caritat, no un mercat lliure i democràtic, sinó un mercat clientelar, dominat per l'intervencionisme proteccionista dels interessos ideològics i econòmics d'un grup de persones privilegiades per la manca de controls socials democràtics, manca que afecta tant l'economia com la resta dels àmbits socials i polítics, començant pel funcionament intern dels partits democràtics, estructures de poder on nia la falta de transparència i democràcia. I des d'allí.

Malgrat tot, ja ho sabem, el mercat, l'última excusa dels privilegiats —¿o això era la pàtria?, ¿o eren els canalles?— funciona sempre a favor d'algú. Per exemple, en favor de la demagògia del pp que reclama per a Catalunya el que no fa al País Valencià, amb eixa campanya per l'ensenyament al 50 % en català i espanyol, sense més assessorament ni fonament pedagògic que la demagògia de la xifra, i menyspreant el que li contesten des de la Generalitat i que podem comprovar empíricament —llevat que Ernest Maragall tinga algun altre xiquet d'Olot a la màniga—: «Parlarà perfectament bé en català i en castellà.» Parle vosté en espanyol, calle vosté en català, és el que volen fer dels del Partit Popular (i tal com promou Fernando Savater, sense que jo acabe de saber filosòficament i lingüísticament per què).

La notícia del diari El País (18.01.2008; l'hem traduïda amb l'ajuda de l'Internostrum) és la següent:

El castellà, un valor en alça

L'estudi de l'espanyol en el món creix un 75 % en els últims quatre anys, segons l'Institut Cervantes

Europapress - Madrid - 17.01.2008

La directora de l'Institut Cervantes, Carmen Caffarel, ha assenyalat hui que l'estudi de l'espanyol en el món va créixer un 75 % en els últims quatre anys i ha recordat, així, que esta dada indica que la llengua espanyola és «el producte cultural més demanat».

Caffarel va fer estes declaracions durant la trobada «Aprenent a exportar: Continguts culturals per al món», que s'ha celebrat hui a Madrid, organitzada per l'icex.

La directora de l'Institut Cervantes ha posat en relleu també que l'espanyol és un valor afegit i en alça» i ha assenyalat que es tracta de «la segona llengua internacional de comunicació». «Només als eua hi ha més hispanoparlants que habitants a Espanya. Es tracta a més de ciutadans amb un nivell adquisitiu alt. El seu poder de compra representa uns 600.000 milions de dòlars», ha indicat.

Nou centre a Austràlia

Carmen Caffarel ha recordat que l'espanyol «ha passat de ser la llengua que duien els missioners a la llengua vehicular dels negocis que duen ara els empresaris pel món».

La directora de l'Institut Cervantes ha assegurat que la institució que representa lluitarà per «equiparar l'espanyol a l'anglès». «L'espanyol és la llengua del futur i de les oportunitats», ha afirmat.

Així mateix, Caffarel ha avançat que el Cervantes disposarà a la fi del 2008 de 77 centres en tot el món i que el seu procés d'expansió el durà a obrir-ne un Austràlia abans d'acabar l'any.

Finalment, ha assenyalat que dins de quinze dies es presentarà la televisió per Internet de l'institut que forma part de la seua «aposta per la plataforma multimèdia».

Restaurants i ucronies

Ara que els sacsons i el pressupost encara ens ho permeten, continuem visitant restaurants amb ànim cultural i gastronòmic, perquè, de gana, no en tenim mai massa. Divendres passat vam dinar a L'Hamadríada, a València (plaça de Vicent Iborra, 3; en un carreró a l'esquerra entrant des del carrer de Quart).

El local, llevat que el personal decidixca no xarrar, és sorollós, la qual cosa deriva en crits. No m'hi vaig fixar massa, però no vaig notar fum en la part de l'entrada, així que supose que devia ser la zona de no fumadors. Un encert, sens dubte. Desencert, en canvi, el mobiliari, no massa còmode per a les cames. I, és clar, greu desencert, el fet que no tinguen la carta (ni el web) en català. (Vaja, estic segur que algun acadèmic de l'avl deu pensar que això és normal, ¿ei? Aixina anem; això sí, tenim missal.)

Quant al menjar, com que vam triar del menú (ben ajustat), la paella estava recalfada —ja era molt tard, tres i mitja passades—, però bona; l'ensalada escocesa, amb un salmó sentidet; el marmitako una mica descolorit, però saborós; i el magret d'ànet anava a trossos, amb predomini del tros poc tendre. Les postres, limitades a un flam de coco o fruita. I quant al vi, vam triar un sirà, que va resultar agradable (Canforrales), sense més. Tot i el poc entusiasme, és un lloc que caldrà apreciar amb més calma en una altra ocasió.

Quant a altres coses, els alumnes d'Enric —un company valler de viatge— li demanen per què la sigla ppcc no és com la dels eua. Esta són els Estats Units d'Amèrica i l'altra no són els «partits comunistes» sinó els «Països Catalans». Tinc quimera que deu ser una mostra del poc que hem avançat en eixe sentit des que mosatros féiem els mateixos dibuixets a les llibretes: encara mos sentim trencadors i lliures escandalitzant amb eixa utopia —per no dir-ne ja ucronia.

Pensadors francesos

Tinc un miqueta de temps per a recordar una classificació que feia Vidal-Beneyto en El País (06.10.2007) de dos grups d'intel·lectuals francesos. En primer lloc els valuosos:

• Jacques Rancière
• Alain Badiou
• René Passet
• Robert Castel
• Daniel Bensaid

En segon lloc, els mediàtics i menys valuosos:

• Alain Finkielkraut
• Pascal Bruckner
• André Glucksmann
• Bernard-Henri Levy

Vidal-Beneyto explicava en l'article les raons de la seua classificació. Naturalment, cadascú ha de fer la seua llista, si és que fan falta llister per a res. En tot cas, una manera com un altra d'ordenar i recordar les idees.

Hauria jo de poder fer una llisteta semblant de guia per a l'any que comença, atés que l'any passat va ser pobre per a les meues reflexions, tot i que puc citar Rere les línies de Daniel Cassany, La ciència i la política de Max Weber i Com ens enganyem de Joan Garcia del Muro. Dissortadament, les previsions són que l'escriure ens lleva el llegir i sort que les provisions dels estants no es fan roïns —llevat que hi ronden els tèrmits— i espere que tinguen paciència i evolucionen bé, posem que com els vins.

Editat amb l'ScribeFire.

Els valors valencians

Arriben els reis d'Orient. El caganer valencià encara no ha complit la seua amenaça. Per a Taksenet dos guies —Barcelona i Lisboa—, per si hi ha cap possibilitat de refer alguns passos d'ara en avant.

Com si fóra un regal més, la Revista de Llengua i Dret (número 48), amb un article que podrem esprémer una mica: «Resolucions judicials i qualitat lingüística» d'Àgueda Vallès i Elizalde. L'autora té principalment en compte el que diu el diec (a més del Termcat i alguna referència al dcvb. Per tant, no recull com a admissibles mots que, a més d'usuals, han estat inclosos en altres referències necessàries per a la normativa, com el Diccionari auxiliar de Ruaix o el Salt 2.0. És el cas de celebrar o de contemplar.

Després de tornar a vore ahir L'aviador de Martin Scorsese, després de sentir de passada com Di Caprio dia que era antiamericà voler establir un monopoli per als vols internacionals, em va preocupar que, tan clar com ho tenia el personatge, en canvi, jo no podria assegurar que fer el mateix ací, al País Valencià, fóra antivalencià. De fet, ¿quins valors representa que són valencians? Tenint en compte la temptació coercitiva i totalitària dels governs del pp, actualment evidenciada en la pretensió d'impedir la reemissió d'una televisió pública (en català, a més, com si en sobraren, tot i que només n'hi han dos) —i sense buscar més en les hemeroteques— fa por la conclusió: els poders valencians no estan vehiculant precisament valors democràtics i liberals.

Naturalment, a continuació em va vindre al cap l'article de Rafa Ramos i Armengol, «L'antisemitisme espanyol», que reflectix més aviat molt que poc el que podem arribar a sentir en l'hemicicle valencià quan parlen alguns diputats del pp, que tenen un recurs retòric ben adient com a exemple de l'article: qualifiquen els adversaris polítics de traïdors o, si no tant, sempre de venuts als interessos d'un altre país (Catalunya) o de pensar en Catalunya per a importar models a seguir. No fa massa, li ho va dir la diputada Marcos Puig (pp) a Morera Català (bnv)... ¡Vaja, el segon cognom hi convidava! En tot cas, el que més crema de tot això és la indefensió i la falta de rèplica adequada. O puga ser que realment han impregnat la societat valenciana amb eixe prejuí comú. Crec que no seria possible replicar-hi acusant de murcianistes els diputats del pp, ni seria tampoc admissible.

Al capdavall, sembla que aconseguixen difondre eixos prejuís amb els mitjans del poder polític i, lamentablement, amb la col·laboració inestimable dels qui pretenen també estendre els mateixos prejuís, però amb unes altres víctimes: no eixim del prejuí. Encara ha d'arribar, doncs, la difusió de les idees i la reflexió sobre els valors dels valencians.

Petit balanç anual

L'últim dia de l'any crec que encara he trobat un moment per a fer un petit sumari del temps que hem hagut de superar fins a arribar ací. Podem dir que els immigrants han desaparegut del pont d'Ademús al riu de València, però sabem que no han resolt la precària situació de caritat aparent i explotació permanent que porten amb molta diligència els responsables polítics valencians del pp.

D'altra banda, a la ciutat de València encara podem sintonitzar la tv3 —i que dure—, però m'adone que he acumulat bona cosa de llibres, així que si el poder judicial o Joan Clos no ho solucionen, quan Francisco Camps talle la reemissió, ho sintonitzaré a través d'Internet, però puga ser que lligga més, que passa el temps i només fullege.

Continuem progressant amb l'Ubuntu, ara amb la versió 7.10, Gutsy Gibbon, encara sobrevixc amb el Mac OS 10.3.9 i mire poc el Windows XP. Entre les coses que hem aprés enguany hi ha la possibilitat de fer anar el servidor en l'ordinador per a anar provant el Word Press. Això sí, tinc pendent renovar la plantilla del Blogger.

Continuant amb la informàtica, hem tingut massa embolics incomprensibles amb les codificacions d'alguns programes (per exemple el Taco HTML), que no deixen alçar els arxius en ISO-8859-1 i només ho fan en UTF-8 i que a voltes no hi ha manera d'aconseguir que no ens compliquen la vida amb codificacions invisibles; després intente usar el Quanta Plus i no em deixa accentuar... És un permanent eixir del foc i caure en les brases. Per cert, l'Open Office no em dóna facilitats per a crear combinacions de tecles per a autotexts, tal com acostume a fer amb molta facilitat amb el Word (i macros). En canvi, hi ha programes que sí que ens fan avançar, com el Gimp, que podem usar en tots els sistemes operatius.

Quant a coses de llengua, anem retrocedint o de gairó com els carrancs. D'una banda, la censura de les emissions de tv3 que està impulsant el govern del pp no és precisament un avanç en res, sinó un retrocés i un atemptat contra la Carta europea de les llengües. Malauradament, estem acostumats al fet que els drets i deures lingüístics siguen encara mers apèndixs graciables de la política demagògica d'uns i altres. Hui mateix, en la ser Fernando Berlín —fora de context i sense cap preocupació real coneguda pels drets lingüístics dels ciutadans— clamava en l'estil de la ràdio Mille Collines de Rwanda repetint que el castellà estava prohibit en les escoles de Catalunya. És a dir, que en coses d'ètica periodística no anem massa bé.

D'altra banda, les enquestes i dades sobre l'ús de la llengua que hem conegut enguany no diuen res de positiu per al País Valencià, llevat que el simple fet d'existir encara haja de ser vist com a molt positiu. Continuem aguantant amb la contraplanificació lingüística que porten des de la Generalitat —duta amb desídia, cosa que en este cas podem pensar que és una sort— i sense cinema, dvd ni mitjans públics democràtics en valencià. Una actuació mínimament positiva ha estat la petita participació valenciana en Frankfurt (amb la col·laboració dels ajuntaments de Morella, Sueca i Gandia).

Quant a altres aficions, al futbet pocs gols, però bon joc. Música, doncs, imprescindible el Last.fm, que ens ha descobert Eberhard Weber i ens ha permés conéixer millor Weather Report, Jon Christensen (i companyia), la Mahavishnu Orchestra, Return to Forever, i ara, com a reflex necrològic, Oscar Peterson i semblants. A més, he de destacar la donació d'Emili d'un fum de vinils que hauré d'escoltar amb calma (he començat pel Breezin' de George Benson). En disc compacte, poca cosa d'interés i alguna decepció com la segona de Mahler en la gravació per a Deutsche Grammophon de Pierre Boulez i la Wiener Philarmoniker, que ens va sonar molt enllaunada comparada amb la de Gary Bertini. Naturalment, la retirada de Lluís Llach ens ha marcat l'any. Ah, i hem descobert Mazoni, Clara Andrés i Verdcel, tot i que no hem pogut aconseguir els discs.

En cerveses, Voll Damm és la referència permanent. Quant al vi, hem descobert la varietat carmenère i n'hem tastat algun excel·lent com ara el Valderiz Tomás Esteban (2001). En cosa de restaurants, hem visitat puga ser que massa sovint el Maramao (carrer de la Corretgeria), hem descobert El Bicho Raro (carrer del Comte de Montornés) i el Ocho y Medio (darrere de Santa Caterina); a Gandia, l'Arrop (que ara té fins i tot una estrella Michelin) i el Santanjordi. I algunes altres despeses que d'ara en avant no sé si farem, perquè, com diu Taksenet, els projectes en què estem immersos ens revolucionaran el 2008. Vés a saber.

A Gandia, dinar i per la TV3

Doncs, sí, esta setmana apurem els últims moscosos d'enguany, però la cosa se'n va en passejos amunt i avall i destrellats diversos. A més, com que el fred travessa els vidres de les finestres —són velles i roïns— els ànims mos se gelen. I les rosades són bones.

Com a activitat a ressenyar, la concentració per la tv3 a Gandia. Pluja i vora tres-centes persones animoses defenent els nostres drets d'espectadors conscients, catalanoparlants en perill d'extinció i demòcrates contraris a l'intervencionisme autoritari i lesiu del govern actual del pp de Francisco Camps.


Abans, cal destacar el dinar al Santanjordi —al passeig de Gandia—. Un lloc bonic, amb un pati ample i sorprenent al mig de la ciutat; amb la pluja, ben evocador. I una cuina aconseguida. Potser en cosa de vins hi havia una certa limitació. Després, fem un passeget pel carrer Major i passem per la col·legiata.

Quant a coses de llengua, puc assenyalar que algú ha fet cas de la meua queixa sobre el rètol que lluïa la casa palau de Cerveró a la plaça de Cisneros, seu d'un institut d'història de la medicina de la Universitat de València, que havia aparegut el dia de la inauguració únicament en espanyol. Ja està en valencià, encara que ningú m'ha dit res de la queixa.

Pel que fa als destrellats que comentava adés, hi ha els viatges entre ordinadors fins que he aclarit per què l'Ipod només admetia carregar arxius des del Mac: cal canviar el sistema HFS+ amb que estava formatat pel format que li dóna Windows. Llavors ja és accessible com a disc dur en tots els sistemes operatius. I no n'enumere més, perquè són més frustrants i no han donat lloc a cap resultat útil.

Finalment, una curiositat de Les Bienveillantes: allà on en francés hi ha «urss» en català hi ha «Unió Soviètica». No ho acabe d'entendre.

Encara tenim la ment desperta i volem TV3

La setmana ha tornat a ser dureta, entre les pluges i les vesprades ocupades. Sort del futbet de dilluns.

Enguany fem finalment les sessions del màster sobre textos juridicoadministratius. Com que això és una activitat de molt poc lleu —i m'he inventat l'expressió— al País Valencià, ho he enfocat de manera que la tasca siga descobrir les bases de la faena dels tècnics lingüístics en l'administració pública, principalment tot allò relacionat amb qüestions laborals, però obrint el panorama a totes les administracions i a tants punts de vista com siga possible abastar.

La idea que m'he proposat estendre és que per a fer de tècnic lingüístic convé més tindre la ment desperta i atenta a necessitats dels ciutadans (que són els destinataris principals de la nostra activitat) que no una gran capacitat per als automatismes traductors o per a recordar suposades formes incorrectes i incorrectes de manual. Un plantejament ambiciós de reflexió potser excessiu en l'elaboració. Tal com deu haver dit algú, hem de viure els fracassos com un presagi dels èxits.

Les pluges portaran segurament l'apagada obscurantista —en paraules de Carles Sentís— de les llums de TV3 al País Valencià. S'ha proposat Francisco Camps tancar el territori del seu petit regne i impedir que el seus ciutadans siguen lliures per a triar cap altra emissió catalanoparlant. Tal com s'esdevenia amb les llibertats mal enteses, ha decidit que només tenim la llibertat de vore o no vore Canal 9. A pesar dels seus desitjos, no és un dirigent omnímode senyor de les ones i les xarxes. Estic segur que podrem salvar els seus desficaciats plantejaments i aconseguir una llibertat més completa per a elegir «les nostres» i no únicament «les seues».

I per deixar-ne caure alguna dels meus diputats estimats, Oltra Jarque assolta una poc documentada «rebutja» ('rebuig'). Veig que apareix recollit únicament en Víctor Català. Deu haver estat una confusió. I he recollit alguna altra intervenció a tindre en compte, com la gran satisfacció de Barrieras Mombrú —que va amollar un «porta'ls-hi»— davant el fet que hi hagen 182.920 alumnes que estudien en valencià, però amagant sempre què representa això al cap de vint anys en el total d'estudiants del País Valencià (més de 700.000). I arriba a dir que a ells això els sembla prou. Massa i tot, pel que sembla.

Humans, cansats i atabalats

Acabem la setmana amb una pressió de moltes atmosferes i, a més, diferents. Les que hi havia en les tres reunions (sessions marginals a banda) que vaig tindre divendres —després d'una primera i iniciàtica la vespra—. A més, coordinació accidental del Diari de Sessions de pressuposts, que la cap de publicacions no entén que haja de tindre de compensació, atés que és un extra que no ens pertoca. Per sort, el futbet va anar de fàbula i em va carregar les piles.

Les Corts tancades, passades les huit i mitja de la vesprada, i allà estava jo corregint transcripcions i llegint les paraules del sud oriolà del diputat Ballester Costa (pp), que et gelen el cor: el valencià li sobra al seu país. La veritat, es pensen que els sobra, però tenint en compte les voltes que maltracten i menyspreen la llengua i els seus usuaris, semblaria que en tenen una necessitat patològica, encara que siga per a perseguir-lo(s), censurar-lo(s) o prohibir-lo(s), com pretén fer Francisco Camps amb la tv3.

Casualment puc compartir, doncs, el peu de foto de l'article d'Enric Sòria en el «Quadern» del diari El País de dijous passat: «[...] pesnament en llengua catalana». Som una errata en el pla de pau funerari que ens projecten des de la Generalitat de Francisco Camps i Ballester Costa. Amb tot, i mal que els sap, som.

Finalment, i per deixar una altra molleta de Les Bienveillantes, en la pàgina 13 en català falta una oració:

J'aime me perdre un peu dans le claquètement monotone et syncopé qui domine l'espace, ce battement métallique à deux temps, obsédant. Les métiers m'impressionnent toujours. Ils sont en fonte, on les a peints en vert, et chacun pèse dix tonnes.

M'agrada perdre'm una mica en el batec monòton i sincopat que domina l'espai, una palpitació metàl·lica, en dos temps, obsessiva. <...> Són de fosa, pintats de verd, i cadascun pesa deu tones.

Per cert, les (dos) primeres paraules del llibre del llibre, que Sebastià Alzamora ha reproduït, tenen també una peculiaritat només començar:

Frères humains, [...]

Germans de l'espècie humana, [...]

Humans i espècie, quin dilema més estrany, que ens fa perdre les ressonàncies franceses de Villon.

L'imaginari lingüístic de Savater i el curs de la vida

Com que estem en pressuposts, l'estrés laboral està una miqueta pujat i no podem fer tantes ratlles com voldríem. Encara que n'hem de fer moltes, transcripcions a banda. Hi ha les comissions que el lletrat major no convoca quan toca ni quasi que mai; les seccions del web de les Corts que apareixen només en castellà —i, més avall, ¡que n'opine Savater!— i la censura de la tv3, atemptat als drets de comunicació i expressió trist i indignant, més en democràcia, per al qual em remetré al dtl.

Per tant, els últims dies, poc de Bienveillantes. Només deixaré caure el que em sembla una millora un pèl excessiva respecte de l'original:

Més rêves de jeunesse, le cours de ma vie leur avait brisé les os [...].
El curs de la meva vida m'havia escapçat els somnis de joventut [...].

Per altra banda, lligc un article interessant de Fernando Savater (El País, 08.12.2007), «El triunfo del libertinaje», que em sembla raonable fins que toca el tema de la llengua, que es veu que això només sap tractar-ho amb la boina i no amb el que hi ha baix:

Esment a part mereix l'arraconament vergonyant del castellà com a llengua educativa. Per descomptat, el dany així causat no consistix només en el menyspreu de la llengua materna de molts alumnes (no ja com a espanyols, sinó estrictament com a bascos, catalans, gallecs, etcètera) ni en el perjudici laboral i social que es causa als privats sense el seu consentiment d'un instrument comunicatiu de projecció mundial en nom d'un altre culturalment respectable però menys ric en oportunitats per qüestions geohistòriques: el nucli del problema és que les democràcies necessiten una llengua comuna per raons estrictament polítiques (l'exemple de Bèlgica és clar referent a això).

I aquesta llengua —que per descomptat ha de conviure amb unes altres històricament arrelades— no pot ser escamotejada o presentada de manera hostil sense atemptat contra el funcionament de la democràcia mateixa. Clar que aquesta consideració resulta aliena al llibertinatge separatista, que últimament es queixa per exemple que «paguen més i reben menys», com si això no fóra precisament —més enllà que les inversions estatals estiguen millor o pitjor orientades— la queixa de tots els rics contra els imposts. Si no es té clar que tota riquesa particular té origen (i per tant responsabilitat) social, és difícil sostenir que els ciutadans han de compartir també almenys una llengua parlamentària, encara que conserven també altres. El nacionalisme separatista no és més que neoliberalisme insolidari: i l'esquerra, en la lluna.

No cal calfar-se massa el cap per a adonar-se que el castellà està arraconat només en la imaginació de Fernando Savater, a més d'estar-ho realment molt més en molts països del món que no tenen cap trauma per això, com per exemple, Dinarmarca o Finlàndia. D'altra banda, la llengua que és menyspreada és aquella que no s'usa, i totes les enquestes desmentixen Savater —tot i que no desmentixen el seu imaginari, és clar—. Precisament, els qui poden patir un perjudici laboral no són els bilingües del País Valencià, sinó els qui només coneixen una llengua. ¿Qui són? ¡Tat!

Bèlgica té moltes llengües comunes en llocs diversos i en tots és una democràcia, almenys això és comenta en la Unió Europea. ¿Què vol dir Savater, que Bèlgica ha d'existir només d'una manera perquè ell la coneix aixina? Daltra banda, la suposada hostilitat cap a l'espanyol no es genera en la llengua, sinó en els qui pretenen imposar-la als ciutadans que preferixen fer ús dels seus drets lingüístics en Renfe o en els jutjats, on l'hostilitat amb què s'imposa el castellà és clar que atempta contra el funcionament de la democràcia mateixa. Quant a la riquesa i els imposts, Savater fa un salt impossible en canviar la riquesa de les llengües en la riquesa de només una llengua. Una meravella, rei, la rica diversitat de la unicitat. La llengua parlamentària es compartix amb qualsevol lloc del món en pau i quietud amb l'aprenentatge de llengües i amb uns intèrprets qualificats. Almenys, des de Babel, que no està en la Lluna.

Constitució per a castellans, encara

Fa dos anys havíem anat a vore Viva Zapatero de Sabina Guzzanti, que no sé què se n'ha fet, tot i que el missatge va quedar. Per exemple, Joan Ignasi Pla és ara un estaquirot en les Corts —bé, del mateix nivell que quasi tots els altres noranta i alguns—, d'eixos que demostren quasi cada dia que si estan col·locats allà no és per una qüestió de democràcia, sinó que respon més a una necessitat laboral o per presumir d'alguna cosa. El costum és que mentres voten tots a una el que assenyala algú amb els dits, tot els anirà bé, i no han de donar més explicacions a cap votant, no tenen cap responsabilitat per legislar amb els peus, no tenen cap obligació de saber de què parlen ni han de retre comptes dels interessos que representen, perquè majorment només representen els propis. Això és el dia de la Constitució espanyola i dels estatuts autodestruïts com el valencià.

I no parlaré ara de la Mesa de les Corts, perquè em baquejaria i no podria picar. Només puc dir que per a ells la democràcia és com un porc o un corderet: en trauen profit de tot. Per cert, ahir, dia de portes obertes a les Corts, en trobareu referències als diaris, però no al web de les Corts. De fet, al web de les Corts —que vos s'obrirà inevitablement en espanyol, excepte que passeu per la pàgina inicial— trobareu un flash sobre les «Corts Infantils» que està únicament en espanyol. I ara! Sí, sí, la demagògia i la mentira és això: dir una cosa i fer-ne una altra, principalment contra els interessos d'allò que es diu defendre. I n'hi han molts dirigents en el pp que hi tenen la mà trencada.

Com ara ahir també, dia de portes obertes —i també en vam haver de parlar fa un any—, però es veu que només eren obertes per als castellans, tenint en compte que els quatre cartells que van plantar davant la porta només lluïen la llengua espanyola. I això que cada cartell tenia dos cares, davant i darrere. Doncs, bé, en cap hi va haver lloc per a atendre els ciutadans valencians i catalanoparlants en general.

Però tornant al «Children's Parliament», la versió en anglés, curiosament tampoc no té el flash en eixa llengua. Amb la qual cosa puc entendre un poc més el comentari del cambrer del restaurant vegetarià Ana Eva (carrer del Túria, 49), on no es dina malament, que m'ha contestat que no tenia la carta en valencià «ni en anglés». Vaja, quina associació més estranya d'idees que tenen alguns. Almenys ens ha atés en valencià ben amablement i els plats estaven ben bons.

Finalment, a més de vore l'arbre més vell de València, un ginkgo dels jardins de Montfort, hem comprovat al botànic que els ginkgo femenins tenen uns fruits ben pudents. I això no sé si és una constatació o una extensió fàcil d'un prejuí.

Les Bienveillantes... traduccions

Hem començat a llegir Les Bienveillantes de Jonathan Littell a dos veus, una en francés i una altra en català (Les benignes, traducció de Pau Joan Hernàndez). La cosa va per a llarg.

Com a introducció puc dir que vam triar la versió en català enfront de la versió espanyola, perquè en les primeres línies ja hi havia una versió del francés que no ens fea el pes, amb un «nos importa un bledo» excessiu quant a to respecte de l'original:

Frères humains, laissez-moi vous raconter comment ça s'est passé. On n'est pas votre frère, rétorquerez-vous, et on ne veut pas le savoir.

En canvi, la versió catalana sembla més acostada al to i als mots de l'original, encara que hem trobat algun cas de puntuació massa mimètica, però això ja són coses de gusts, podríem acceptar. Amb tot, en unes dèneu pàgines, hem detectat dos fragments (una paraula i una frase) que falten en la traducció catalana. Res d'important, però sempre sorprenen eixes absències.

Supose que en seguirem parlant.

Per un espai informatiu i cultural en valencià obert

Acció Cultural del País Valencià convida qualsevol persona que pretenga garantir la llibertat d'elecció, d'informació, d'expressió, de comunicació i cultural davant l'intent de Francisco Camps Ortiz, president de la Generalitat Valenciana, d'alçar un mur que aïlle culturalment i informativament el País Valencià.

Les paraules i els actes del govern del president Francisco Camps Ortiz es qualifiquen a soles, ja que la distància que hi ha entre el que pronuncia i el que fa realment evidencien el cinisme, la demagògia i la mentira de què es nodrixen. Tal com ens han recordat en un vídeo de Jaentenimprou penjat en You Tube, Francisco Camps Ortiz va dir el 19.10.2006:

No entendríem la presència de societats lliures i democràtiques cada vegada en més llocs en el món sense la constant participació, vocació i influència del periodisme per a aconseguir més obertura, menys censura, més opinió i més aposta per projectes col·lectius de llibertat i igualtat d'oportunitats.

En canvi —o poter per això—, Francisco Camps Ortiz vol tancar la reemissió de tv3 al País Valencià.

---

TANCAMENT IMMINENT DEL REPETIDOR DE TV3 D'ACPV SITUAT A LA SERRA CARRASQUETA (XIXONA-ALACANT)

ESTIGAU ALERTA!!!!

ES POT PRODUIR AQUESTA SETMANA

EIXIRAN AUTOBUSOS DES DE:

ALACANT: tlf: 96 520 56 67
ALCOI: tlf: 96 552 01 48
ELX: tlf: 96 542 09 31
GANDIA: tlf: 96 295 12 22
VALÈNCIA: tlf: 96 391 83 86
CASTELLÓ“: tlf: 96 424 29 47
VILA-REAL: tlf: 96 453 72 42

PER RESERVAR LA VOSTRA PLAÇA:
Podeu posar-vos en contacte als telèfons dalt indicats o bé a:
campanyatv3@acpv.cat 963918386 (pregunteu per Irina)

Les normalitats estranyes

Hi ha algunes persones ben intencionades que no s'adonen del que diuen. Per exemple, el diputat Marí Olano (pp) diu (dscv núm. 21):

Yo, cuando iba al colegio y me llamaban mentiroso, ¡lo acababa solucionando en el recreo! ¡Es que es una cosa muy fuerte! ¡Es que no se puede venir aquí a decirle mentiroso al gobierno todos los santos días! (Veus) ¡Es que no se puede venir! ¡No! ¡No! Porque, luego... ¡No!, es verdad, usted puede decir lo que le dé la gana, señora Moreno, pero no se puede venir aquí a decir mentiroso al gobierno todos los días.

Poc menys que caldrà que la diputada Cristina Moreno (psoe) recorde què feia ella al pati quan li s'acostava un energumen d'eixa mena.

En un sentit semblant, de persones que sembla que no s'adonen del que diuen, tenim la concepció d'un país normal que té l'acadèmic de l'avl Honorat Ros (21.11.2007, occc, presentació del llibre enquesta La situació sociolingüística als territoris de parla catalana a l'inici del segle xxi): un país normal és on a casa cada u parla el que vol i a fora parla la llengua del país. Com que al País Valencià on més català es parla és a casa, podem concloure... qualsevol cosa allunyada de la realitat.

Pel que sembla, que algun déu ens guard de les normalitats.

La reivindicació que hauria de ser quotidiana

Hui, finalment, diríem que toca. He pogut trobar una miqueta de temps per a compondre una noteta que no podia deixar passar.

Ahir vam anar a la presentació del llibre d'Abelard Saragossà Reivindicació del valencià a l'aula magna de la Universitat de València. L'acompanyaven Verònica Cantó i Albert Hauf. En la sala hi havia algun acadèmic més, com J. L. Doménech Zornoza —en les 47 referències de l'isbn li diuen «José Luis»— o A. V. Calpe Climent —tal com li diuen en l'isbn. (La cosa és que en l'isbn hi ha Verònica i Albert-Guillem per als acadèmics anteriors.)

I quasi que amb això podríem acabar la nota, si no fóra que voldria explicitar la conclusió que vaig traure, seguint un comentari de Verònica Cantó —que enllaça amb els plantejaments ètics d'Abelard Saragossà— en el sentit que les institucions o els polítics reaccionen principalment davant el compromís i la pressió social, que estem mancats de referents socials i que la societat els hauria de fomentar.

No cal dir que això és molt cert, però crec que no va quedar clar que la societat comença per u mateix. Si u pertany a l'avl —o a un partit polític progressista– i no és capaç de posar-se el nom en valencià en el dni o de reclamar els rebuts del seu ajuntament en valencià, crec que eixa societat no trobarà precisament l'impuls que reclama, sinó l'impuls que ella mateixa dóna.

I això que allí érem un bon grapat de convençuts i afaenats —suposadament— en estes qüestions. Cal molta reivindicació, però, això sí, també una mica més de pràctica de la normalitat que volem i que s'ha de construir dia a dia. Una mostra: un professor d'econòmiques que dóna les classes en valencià als seus alumnes, erasmus inclosos, sense més problema que algun comentari anecdòtic fet per un alumne que entenia el català i l'espanyol i que pretenia els estrangers més incapaços que ell, ja que demanava —a compte dels alumnes vinguts de fora— les classes en castellà. O com el professor d'institut que va descobrir que a Requena hi havia molta voluntat i interés —i gens de rebuig— a l'hora d'aprendre valencià.

Encara podríem destil·lar algunes coses més, però ho faríem massa llarg. Únicament deixaré caure que el professor Saragossà —que es dia «Zaragossà» en el cartellet que li havien posat damunt la taula— no va voler comentar en aquell lloc què li semblaven uns criteris lingüístics de la Comissió Nacional de Política Lingüística del Bloc Nacionalista Valencià titulats «Un model estable de llengua. Els criteris lingüístics del Bloc». Digué que ens n'assabentaríem per escrit en un altre moment.

La veritat, la informació i Once

Vaja, ja és dijous, i entre el constipat i els pressupostos, no hi ha manera de trobar un moment per a més meditacions.

Hui he sentit que Serafín Castellano, conseller de Governació del pp li dia la diputada Sanchordi (psoe):

Dir la veritat, dir les dades, no és atacar ningú, és informar els ciutadans.

Sense dubte, una afirmació que convindrà recordar-li en algun moment, atesa la doctrina del pp que considerava miserables aquells que informaren, en lloc de cenyir-se a la versió oficial del govern. Paraula de l'antic ministre Acebes.

Parlant d'informar, li he preguntat a Empar Marco (tv3) què és un «pirrat», que és com ja va qualificar l'americà enamorat no sé si d'Espanya o dels quadres de Sorolla. Em va semblar una adaptació alegre d'un terme espanyol, però potser descobrim alguna altra cosa.

Finalment, Once, una petita i encantadora pel·lícula de trets documentals amb una gran banda sonora. Em va sorprendre, a pesar d'un doblatge bastant forçat, un pèl maldestre.

Música i passes

Ja m'havia acostumat a Last.fm i a les seues baixades de tensió, és a dir, que a voltes no anava, a voltes l'IE em donava problemes amb la interfície, etcètera, etcètera, però, en suma, havia aconseguit una font bastant cabalosa de música de tots els temps i de qualsevol mena, tot i que jo em centrava en unes poques opcions per ara: Weather Report, Jaco Pastorius, Joe Zawinul, Eberhard Weber, The Byrds, Stanley Clarke i, menys, Doors i Pink Floyd. Tot anglesos, vaja: són passes.

Ara me s'ha complicat el tema, ja que he descobert —gràcies a El Punt i, si no vaig errat, a Martí Crespo— el web Musicovery, que permet una distribució semblant de la música que amb el Last.fm, tot i que has de buscar, al principi, segons l'estat d'ànim i segons el gènere musical i no per grups o músics. Després ja pots elaborar llistes per similituds. Sembla que em funciona sense cap complicació. Aniré canviant entre un i altre, a vore què em convenç més.

I en coses d'eixes estem, entre l'*anteginenorina (de fet: «el antígeno en orina») i l'*antigenonúria (de fet, l'antigenúria*, que no recullen els diccionaris que tinc a mà) que roseguen alguns diputats parlant de la legionel·losi que diuen que ha desaparegut d'Alcoi.

En canvi, sembla que s'estén una passa de conspiracionitis aguda pel pp de Zaplana, Acebes i la colla d'amadors de les veritats interessades. I és que ha plogut tant i s'ha vist que l'aigua dels rius s'enduia les requalificacions lucratives que havien construït durant la sequera, que ara estan un pèl desorientats buscant algun tema en què no estiguen enviscats de mentires. Ens deu estar al caure algun himne...

Inapetents valencians

No fa encara massa dies va dimitir Joan Ignasi Pla com a secretari general del PSOE valencià. Fa menys dies algú lloava —crec que en El Punt— la política lingüística que mantenia i aplicava. En canvi, a través d'El Temps algú comentava que Pla va dir, poc abans de la roda de premsa en què anunciava la dimissió, que parlaria en català, i que ja s'apanyarien els mitjans si volien traduir-ho. El comentari tenia una fonament: la seua pràctica lingüística com a dirigent polític, bastant erràtica i confusa.

La veritat és que sentir-lo dimitir en valencià em va sorprendre, perquè jo em pensava que això era la normalitat, però ell mateix havia dut la seua pràctica cap a una normalitat diferent: alternava les llengües sense cap criteri, llevat que el criteri fóra demostrar que el valencià no és una llengua servixca per a tot, sinó que només servixca com a element decoratiu o com a recurs dialèctic quan no n'hi han arguments.

Eixa és la mateixa proposta que fan des del pp Francisco Camps Ortiz o el diputat Soria Mora. Este va tindre el seu moment de glòria enfront d'Ángeles Gloria Marcos Martí —dels dits als fets: les paperetes electorals portaven el seu nom en castellà— quan la diputada d'Esquerra Unida li va retraure:

Que [vosté] segurament no coneix ni estima ni utilitza la nostra llengua.

No va tardar gens Soria Mora en respondre-li:

Jo conec perfectament la nostra llengua, parle en valencià, parle en castellà. El que m’agrada de la Comunitat Valenciana és que no passe com passà fa tres setmanes a Catalunya, a on tiraren a un professional de la televisió o de la ràdio pública catalana perquè no parlava con volien determinades persones.

Afortunadament, senyora Marcos, estem en una comunitat on se pot parlar castellà o valencià sense que ningú te diga res, i per això la gent se sent còmoda en esta comunitat.

I vaig a continuar parlant en castellà, perquè m’apetix, només per això.

Si deixem córrer la seua neura amb els catalunyesos o la referència a Peri Rossi i el seu oblit del que el pp valencià fa en Canal 9 i del refrany que diu «Tant put un all com cent cabeces», observem que a Soria Mora no li apetix parlar en valencià quan ha de tractar qüestions de trellat, només ho fa si es tracta de fer un numeret per a presumir.

Però això ja ho sabíem. El que no sabíem és que calguera donar-li l'ocasió de demostrar cap adhesió amorosa a cap llengua. I eixe és un vici de la diputada d'Esquerra Unida (i d'altres companys seus), que aconseguixen culpabilitzar les víctimes i victimitzar els agressors. Això sí, la diputada sempre diu «palés» en un moment o altre. Es veu que amb eixa parauleta ho té tot resolt.

En canvi, anant aixina, puga ser que el dia que les enquestes diguen que tot el País Valencià coneix el valencià —a l'any del batre...—, ningú no el parle ni l'escriga. Tal com el diputat Soria Mora, perquè no els apetirà.

¿Els països es renoven?

El diari El País va estrenar ahir un nou format. Entre les novetats més importants, a més del color, molt de color —i de l'accent en la capçalera—, una nova font tipogràfica, Majerit (que crec que té a vore alguna cosa amb Madrid), dissenyada per Mario Feliciano. No glossarem la nova font fent tantes sinestèsies com és costum a l'hora de parlar de tipografia, però podem dir que ens ha semblat un pèl més clara que la Times Roman i que hem pogut comprovar com unes mínimes variacions de tinta per ací i per allà provoquen un canvi de percepció i una millora de la lectura. En canvi altres detallets, com el pal sec entre dos línies per als autors de les notícies m'han semblat un tret decebedor i acosta eixa part al text de consum ràpid. Potser és cosa del meu vici llibresc.

Del contingut del diari no puc dir que haja variat en cap sentit: són més o menys les mateixes persones i la mateixa línia editorial amb qui quasi mai no estic massa d'acord, però que em permeten distingir les opinions de la informació, amb el valor afegit que ells mateixos diuen tindre eixe principi d'actuació i que saben que no el complixen tant com caldria.

En resum, que continuaré llegint-lo quasi cada dia, ja que no he trobat cap alternativa més raonable.

(Per cert, jo no he tingut res a vore amb la dimissió de Joan Ignasi Pla. Semblava que no se n'anava ni amb aigua calenta i ja veus, ha plegat veles amb una bufadeta a l'orella. ¿Els països es renoven?)

Al valencià, ni aigua...

Diuen que ha dit Francisco Camps Ortiz, el president actual de la Generalitat valenciana:

«Per tant, he parlat de la nostra llengua i vaig a parlar de les nostres necessitats d'aigua, on tampoc tenim al nostre costat al Govern d'Espanya, que també és qüestió de recordar. [...]

»Tenim un problema, i és que el nostre interlocutor vàlid, que és l'estat, que és el govern de la nació, no està defensant, ni en matèria d'aigua ni en matèria de cultura ni en matèria, també, d'inversions en infraestructures el nostre pes i les nostres necessitats. I el govern de La Generalitat, a través de la fundació València-regió europea, a través de les presències contínues dels nostres consellers, dels membres del govern, i també a través de la meua presència parlant amb comissaris europeus, amb el president de la Comissió Europea, en el Comité de les Regions, estem fent una defensa constant dels interessos de la Comunitat Valenciana al si de les institucions europees.»

Així, busquem quina fundació és eixa que diu el president i trobem: Fundación Comunidad Valenciana-Región Europea, única denominació que apareix en la capçalera del web.

Polsem la bandereta valenciana i busquem més, perquè el valencià, sempre cal buscar-lo, no està mai a la vista: ni la presentació ni el programa cultural de la fundació ni moltes altres de les seccions tenen versió en valencià.

És a dir, el castellà està defés, en castellà està tot, hi ha d'estar tot. Però el valencià està defés amb la marginació. Tant com diu defendre'l Francisco Camps, eixa és la proporció inversa de la realitat: en valencià només hi ha algunes seccions per casualitat, amagades, com si tingueren vergonya de la llengua del país. Eixa és l'exhibició i la defensa de les senyes d'identitat que fa Camps Ortiz: l'ocultació del valencià i la vergonya d'usar-lo amb normalitat, com una llengua normal i útil.

Com sol ser habitual en molts dirigents del PP, Francisco Camps és un de tants piròmans bombers. Contra el que féu la senyora de Valladolid davant de Carod-Rovira, ell ha dissimulat una mica el seu mateix desinterés per la llengua dels valencians, ja que ha fet l'esforç de parlar-lo —¡i en públic!— alguna vegada, sempre per a fer demagògia, que és l'única utilitat que li troba, pel que sembla.

El dia del Geyper Man espanyol

Hui, el dia de la raça —encara—, la «hispanitat» esmola espases i fiblons amb un amor de pedra picada per les seues víctimes. Les divergències, les alternatives, els sentiments aliens, les nacionalitats diferents: hui no tenen opció ni raó. Tal com dia José Antonio Primo de Rivera:

Així, no tot poble ni tot agregat de pobles és una nació, sinó només aquells que complixen un destí històric diferenciat en allò universal. (Tret de Lenguaje y política, Miguel Ángel Rebollo Torío, ed. Fernando Torres, 1978)

Això deu ser el que reclama hui Mariano Rajoy (pp) en la seua manifestació pública d'espanyolisme, una nació pròpia. Caldria buscar en els catàlegs dels Airgam Boys o dels Clicks, a vore si en queden, perquè es veu que no en té prou amb els Geyper Man amb què s'entreté, que senten la paraula ... —n'hi han tantes— i trauen el Maluenda cridant «¡traïdors!» per ací i per allà.

D'altra banda, i quant a altres patriotismes més culturals, la Fira del Llibre de Frankfurt ha donat una mostra de la capacitat organitzadora dels catalans i de la cultura i la llengua que compartim amb ells i que també representem amb escriptors i artistes (Carles Santos o Miquel Gil, entre els més visibles). La Generalitat valenciana també hi ha participat, tangenciament, amb la col·laboració de l'AVL.

Una curiositat de l'espectacle d'inauguració de la fira va ser un moment en què aparegué projectada una foto de Ramon Masats que resultava ser la imatge que decorava l'etiqueta de vi Valderiz 2001 (Ribera del Duero) amb que vaig festejar un meu aniversari. Singular i universal, que diuen.

Finalment, hui ha estat un dia per a pensar en Brassens: «La musique qui marche au pas, cela ne m'intéresse pas.»

Paraules i paraules a les Corts

Es veu que una de les paraules del començament de temporada parlamentària, principalment per part dels diputats del Partit Popular, és l'adjectiu conscient. No sé si es tracta d'una consigna o d'un tic del qui escriu els discursos, però m'ha semblat detectar-la més del que és habitual. Deu tractar-se d'alguna decisió de nivell propagandístic que deu tindre alguna intenció que, per ara, desconec.

Fa uns anys que ens hem hagut d'engolir que els governants de tota mena —però la cosa era especialment patètica quan ho dia Zaplana— explicaren els seus «esforços» pressupostaris o econòmics. És a dir, es veu que volien i volen fer creure que acaben baldats gastant-se els diners de tots pel nostre bé. Com a esforç, ho trobe limitat, però sí que provoquen molt de cansament.

Finalment, un diputat, Luna González (psoe), ha tingut una miqueta del coratge i la serenor que no abunda per a retraure-li, en una rèplica a un Costa Climent (pp) pujat de to, el vocabulari que havia fet servir i que era del tipus lti més típic de Maluenda Verdú, que és a qui caldria adreçar-se realment. Ha dit el diputat Luna González:

Però si que em preocupa el que vostè denomina «èmfasi» en el debat. Jo, l'èmfasi, li'l toleraré sempre. El que em costa més treball acceptar són termes com mentides, falsedats, enganys, greuges, enveges, hipocresia... Això és el que deixa anar vosté en aquest debat i el que vénen deixant anar vostés en els últims mesos en la comunitat autònoma valenciana.

Mire, la democràcia, per a creure-se-la de debò, cal respectar l'adversari, cal entendre que l'adversari també aporta una mica als nostres arguments, que l'adversari té la seua pròpia legitimitat, té els seus criteris, i que els seus criteris són tan vàlids com els nostres. No és possible construir una societat democràtica des de la permanent deslegitimació de l'adversari, que és el que vostés vénen fent, en els últims mesos sobretot, des de la permanent acusació que l'adversari traïx, que l'adversari agravia i ofén, que l'adversari té enveja…

Ho ha fet sense citar Maluenda Verdú, però deixant clar els eixos sobre els quals es mou (i que Klemperer haguera recollit, sens dubte, en el seu llibre). Per fi. I tot és començar.

La dona sectorial

Potser m'hi fixe massa, però he sentit que Juan Gabriel Cotino Ferrer, vicepresident tercer del Consell i conseller de Benestar Social, ha dit:

Des dels inicis del 2005 s'ha vingut implantant un model de qualitat que afecta el sector de persones majors, menors, discapacitats, malalts mentals i dona.

M'esmussa pensar en el benestar social d'eixa «dona» situada en un «sector de persones». La «dona», part d'una política sectorial. No d'una política general com deu ser la de l'home, atés que este no en té cap de pròpia i discriminada. M'esmussa, doncs, més encara que quan diu que «no hem d’oblidar que formem part d’una nació, una única Espanya.»

Futbet, sol de dissabte i premi

Hui no hi haurà massa lletra. Només per a destacar que hi ha hagut futbet i que he aprofitat les lliçons de Messi. Només que me s'ha apegat el desencert de l'Henry.

Ara mateix un bonic dissabte, apanyem les goteres i, pegant una mirada de passada per Internet, veig que el company Josep Porcar del Blocs de Lletres ha rebut el premi Lletra 2007. Enhorabona, Josep: els que hem tingut l'atzar afortunat que ens feres participar una mica en la teua aventura, ens alegrem bona cosa que la idea que vas tindre i la faena brillant amb què l'has duta a terme hagen segut recompensades també amb un premi. Tal com dien aquells antics, audaces fortuna iuvat.

Accusatio non petita...

Ja estem realment en marxa a les Corts. La premsa informa de l'arrancada de rossí de la nova presidenta que volia auditar els comptes del seu predecessor. Amb eixa iniciativa hem descobert, gràcies a la premsa, que la Sindicatura de Comptes, que hauria de revisar els comptes de la institució, doncs, no ho fa. Amb la qual cosa es paguen paelles, plens itinerants, ordinadors portàtils i tots els àpats que faça falta amb el rigor que caracteritza el descontrol. Tant pp com psoe han trobat inconvenient la iniciativa de la presidenta. La presidenta se n'ha fet arrere.

Ja va començar la cosa amb la rebaixa dels sous dels càrrecs polítics que va marcar l'inici presidencial de Milagrosa Martínez Navarro. No tan sols apareixien les vergonyes dels sous del pp en altres institucions, sinó també les del psoe, ben al dia a l'hora de cobrir necessitats personals amb els diners públics.

En canvi, sense tant de soroll, potser per l'avorriment que provoca, la primera intervenció de Rafael Maluenda Verdú (pp) ha deixat el seu pavelló parlamentari a l'alçada habitual en adreçar-se a Joan Ignasi Pla i Durà, portaveu dels socialistes:

El que sí que està clar és que vosté va celebrar de forma ostensiva que la Comunitat Valenciana se quedara sense el transvasament de l'Ebre. I això és una traïció, una traïció als interessos i als drets de totes les valencianes i tots els valencians.

El diputat de Monòver presistix en la seua visió del món: la traïció dels altres. Un sentiment que provoca evocacions ben il·lustres, per exemple, el cas Dreyfus i el «J'accuse...!» de l'Émile Zola o «L'enfer, c'est les autres» de Sartre:

Or, c'est autre chose que je veux dire. Je veux dire que si les rapports avec autrui sont tordus, viciés, alors l'autre ne peut-être que l'enfer.

Jean-Paul Sartre

Doncs, això, poc abans un conseller acabava de demanar consens parlamentari. Però, clar, ¿consens amb els traïdors? Rapport tordu, sense dubte. No sé si cap diputat va considerar que haguera convingut la reprovació presidencial pel comportament de Maluenda. ¿O és que l'acusació de traïció —o de qualsevol altra barbaritat— forma part del joc polític parlamentari?

Tot això és un joc de cries per a Maluenda, i per a molts diputats. El mal és això, que algunes cries no haurien de tindre segons quines coses en les seues mans: o fas política o la faran i contra tu, com dia el suecà.

Els drets i els draps

Ser un dirigent o un polític del pp deu tindre aquell punt de salsa de cinisme que et reconforta de tot el que et puguen tirar en cara. És clar, això o potser altres emoluments més materials. D'altra banda, tenint en compte l'actual configuració de la vida política, amb la minsa participació ciutadana, el monopoli dels aparells i estructures partidàries i la manca de mecanismes de control de l'activitat política, el mateix fenomen es reproduïx en els principals partits. No sabríem dir si en algun moment hi apareix, en eixe magma d'interessos, cap ètica de la responsabilitat.

Això afecta tots els àmbits de la vida, ja que la (nostra) societat es configura sobre coordenades i decisions polítiques. Com a mostra, tenim ara dos exemples significatius de les classificacions del món segons alguns polítics —semblant a la classificació d'animals que detallava Borges: que pertanyen a l'emperador, embalsamats, ensinistrats, etc.—. Es tracta del cas de les banderes que onegen o deixen d'onejar en els ajuntaments i del requisit lingüístic dels funcionaris públics.

L'oportunisme demagògic dels diputats pp en el congrés espanyol els convida a demanar sancions per als alcaldes que no facen onejar segons quines banderes. Les banderes no són drets dels ciutadans, sinó uns draps decorats que no resolen res pel que fa a la vida diària, tant si estan penjades com si no. Ornaments que no intervenen ni en la vida administrativa ni en la social de cap poble.

En canvi, els mateixos diputats, tan ansiosos ara per uns draps que no van reclamar mai mentres governaren Espanya, es neguen reiteradament —amb els suport igualment cínic del psoe— a fer oficials les llengües de l'estat a la Unió Europea, a permetre'n l'ús al congrés espanyol o, pitjor encara, a igualar el vigent requisit lingüístic espanyol a eixes llengües dels ciutadans per a treballar en la funció pública.

L'extensió del requisit lingüístic a les altres llengües resoldria problemes de comunicació, facilitaria els compliments dels deures de l'administració envers els drets lingüístics del ciutadans, augmentaria el coneixement lingüístic dels mateixos ciutadans que pretengueren treballar en l'administració pública... Tot serien avantatges sense cap inconvenient. Això, segons ells, no.

En canvi, problematitzar o criminalitzar les identitats dels altres, discutir sobre símbols intangibles o sobre draps tenyibles, sobre qualsevol cosa que no puga ser objecte de valoració racional i que apel·le al prejuí en lloc d'al juí, amb això, n'estan encantats. En diuen política d'estat, crec.

I ara podria parlar de la primera intervenció de l'Enric Xavier Morera Català a les Corts, però com que no em va resultar massa encoratjadora —tot i que la stenorette estava al màxim— i es va posar massa prompte transcendent amb la devaluació nacional dels valencians que acabava de sentenciar Serafín Castellano, ho deixarem per a més avant. A més, va tindre la rèplica sempre autocomplaent i insidiosa de Quinzá Alegre, de l'escola Maluenda: tot el poder i la veritat són teus, pp, i la resta són traïdors pagans.

Clourem dient que he sentit el Torró Gil. Té unes crosses que em recorden a voltes el Ribó i Canut i un to que em féu pensar en el Sanmartín Besalduch. Coses de les meues orelles, supose.