Es veu que una de les paraules del començament de temporada parlamentària, principalment per part dels diputats del Partit Popular, és l'adjectiu conscient. No sé si es tracta d'una consigna o d'un tic del qui escriu els discursos, però m'ha semblat detectar-la més del que és habitual. Deu tractar-se d'alguna decisió de nivell propagandístic que deu tindre alguna intenció que, per ara, desconec.
Fa uns anys que ens hem hagut d'engolir que els governants de tota mena —però la cosa era especialment patètica quan ho dia Zaplana— explicaren els seus «esforços» pressupostaris o econòmics. És a dir, es veu que volien i volen fer creure que acaben baldats gastant-se els diners de tots pel nostre bé. Com a esforç, ho trobe limitat, però sí que provoquen molt de cansament.
Finalment, un diputat, Luna González (psoe), ha tingut una miqueta del coratge i la serenor que no abunda per a retraure-li, en una rèplica a un Costa Climent (pp) pujat de to, el vocabulari que havia fet servir i que era del tipus lti més típic de Maluenda Verdú, que és a qui caldria adreçar-se realment. Ha dit el diputat Luna González:
Però si que em preocupa el que vostè denomina «èmfasi» en el debat. Jo, l'èmfasi, li'l toleraré sempre. El que em costa més treball acceptar són termes com mentides, falsedats, enganys, greuges, enveges, hipocresia... Això és el que deixa anar vosté en aquest debat i el que vénen deixant anar vostés en els últims mesos en la comunitat autònoma valenciana.
Mire, la democràcia, per a creure-se-la de debò, cal respectar l'adversari, cal entendre que l'adversari també aporta una mica als nostres arguments, que l'adversari té la seua pròpia legitimitat, té els seus criteris, i que els seus criteris són tan vàlids com els nostres. No és possible construir una societat democràtica des de la permanent deslegitimació de l'adversari, que és el que vostés vénen fent, en els últims mesos sobretot, des de la permanent acusació que l'adversari traïx, que l'adversari agravia i ofén, que l'adversari té enveja…
Ho ha fet sense citar Maluenda Verdú, però deixant clar els eixos sobre els quals es mou (i que Klemperer haguera recollit, sens dubte, en el seu llibre). Per fi. I tot és començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada