Acabem la setmana amb una pressió de moltes atmosferes i, a més, diferents. Les que hi havia en les tres reunions (sessions marginals a banda) que vaig tindre divendres —després d'una primera i iniciàtica la vespra—. A més, coordinació accidental del Diari de Sessions de pressuposts, que la cap de publicacions no entén que haja de tindre de compensació, atés que és un extra que no ens pertoca. Per sort, el futbet va anar de fàbula i em va carregar les piles.
Les Corts tancades, passades les huit i mitja de la vesprada, i allà estava jo corregint transcripcions i llegint les paraules del sud oriolà del diputat Ballester Costa (pp), que et gelen el cor: el valencià li sobra al seu país. La veritat, es pensen que els sobra, però tenint en compte les voltes que maltracten i menyspreen la llengua i els seus usuaris, semblaria que en tenen una necessitat patològica, encara que siga per a perseguir-lo(s), censurar-lo(s) o prohibir-lo(s), com pretén fer Francisco Camps amb la tv3.
Casualment puc compartir, doncs, el peu de foto de l'article d'Enric Sòria en el «Quadern» del diari El País de dijous passat: «[...] pesnament en llengua catalana». Som una errata en el pla de pau funerari que ens projecten des de la Generalitat de Francisco Camps i Ballester Costa. Amb tot, i mal que els sap, som.
Finalment, i per deixar una altra molleta de Les Bienveillantes, en la pàgina 13 en català falta una oració:
J'aime me perdre un peu dans le claquètement monotone et syncopé qui domine l'espace, ce battement métallique à deux temps, obsédant. Les métiers m'impressionnent toujours. Ils sont en fonte, on les a peints en vert, et chacun pèse dix tonnes.
M'agrada perdre'm una mica en el batec monòton i sincopat que domina l'espai, una palpitació metàl·lica, en dos temps, obsessiva. <...> Són de fosa, pintats de verd, i cadascun pesa deu tones.
Per cert, les (dos) primeres paraules del llibre del llibre, que Sebastià Alzamora ha reproduït, tenen també una peculiaritat només començar:
Frères humains, [...]
Germans de l'espècie humana, [...]
Humans i espècie, quin dilema més estrany, que ens fa perdre les ressonàncies franceses de Villon.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada