Joies

Sense haver-ho previst gens, hui parlarem de joies a partir d'una insinuació que mos aporta la companyia ferroviària per excel·lència monopolística. Els usuaris de la Renfe, a pesar de tot el que sentim que passa a Catalunya i del que veiem que ens passa amb el que tenim o deixem de tindre al País Valencià, i esperem que n'hajam aprés, hem de tindre esperança. Pel que sembla, i segons ens deixem insinuar, hi ha algun tresor amagat ple de diamants i altres joies que potser ens tocarà tallar a mà. La Renfe ha tingut la delicadesa de deixar-nos un martell per si de cas. Els programes traductors també són una joia, però les persones correctores, una càrrega, pel que sembla.

Com que hui és festa a València —Sant Vicent de la Roda—, hem passejat pel riu, que és un recurs barat i agradable. Hi havia molt de trànsit, a peu i en bici, aprofitant el solet. Al poliesportiu on juguem a futbet, l'equip d'atletes de Rafa Blanquer estava entrenant-se (només hem reconegut la Glory Alozie, que ha tingut un petit entrebanc en acabar el tros de cursa durant el qual li he fet la foto i ha necessitat que li cuidaren un bessó). Són unes quantes de les joies de l'esport valencià i és ben entretingut veure com es preparen. Observem que parlen en castellà, tot i que hi ha unes veus que indiquen alguna cosa sobre els passos de Glory i d'una companya, que no distingim a quina llengua pertanyen (potser a alguna de les cinc-centes de llengües de Nigèria).

I continuant amb l'esport i les llengües, però en una altra versió, a Alacant, en canvi, no vam descobrir massa joies dissabte passat, però vam fer una passejada reivindicativa, després de dinar al bar Ramblas —que no recomanem en cap aspecte, llevat del lloc— i d'una concentració prèvia, per la tv3. Podem indicar que el percentatge de joventut superava un mínim necessari per a lligar en català. La companyia era una joia, si més no (vora dos milers de persones). Vam descobrir que pels carrers d'Alacant també hi ha els discutidorets de mena que pretenen contramanifestar les seues posicions polítiques. Naturalment, la sort que tenen és que som pacífics i raonadors. En tot cas, segurament alguns dels lemes que es proclamaven eren un pèl exagerats, però, vaja, una manifestació sempre és una exageració d'alguna cosa. En tot cas, també vam poder comprovar que hi havia manifestants que parlaven en castellà. Hem de tindre clar, com ells, que la llibertat d'expressió és una qüestió que mos afecta a tots i no tan sols als que parlen la nostra llengua.