El dia del Geyper Man espanyol

Hui, el dia de la raça —encara—, la «hispanitat» esmola espases i fiblons amb un amor de pedra picada per les seues víctimes. Les divergències, les alternatives, els sentiments aliens, les nacionalitats diferents: hui no tenen opció ni raó. Tal com dia José Antonio Primo de Rivera:

Així, no tot poble ni tot agregat de pobles és una nació, sinó només aquells que complixen un destí històric diferenciat en allò universal. (Tret de Lenguaje y política, Miguel Ángel Rebollo Torío, ed. Fernando Torres, 1978)

Això deu ser el que reclama hui Mariano Rajoy (pp) en la seua manifestació pública d'espanyolisme, una nació pròpia. Caldria buscar en els catàlegs dels Airgam Boys o dels Clicks, a vore si en queden, perquè es veu que no en té prou amb els Geyper Man amb què s'entreté, que senten la paraula ... —n'hi han tantes— i trauen el Maluenda cridant «¡traïdors!» per ací i per allà.

D'altra banda, i quant a altres patriotismes més culturals, la Fira del Llibre de Frankfurt ha donat una mostra de la capacitat organitzadora dels catalans i de la cultura i la llengua que compartim amb ells i que també representem amb escriptors i artistes (Carles Santos o Miquel Gil, entre els més visibles). La Generalitat valenciana també hi ha participat, tangenciament, amb la col·laboració de l'AVL.

Una curiositat de l'espectacle d'inauguració de la fira va ser un moment en què aparegué projectada una foto de Ramon Masats que resultava ser la imatge que decorava l'etiqueta de vi Valderiz 2001 (Ribera del Duero) amb que vaig festejar un meu aniversari. Singular i universal, que diuen.

Finalment, hui ha estat un dia per a pensar en Brassens: «La musique qui marche au pas, cela ne m'intéresse pas.»