divendres, 16 de novembre del 2007

La reivindicació que hauria de ser quotidiana

Saragossà, Cantó i Hauf
Hui, finalment, diríem que toca. He pogut trobar una miqueta de temps per a compondre una noteta que no podia deixar passar.

Ahir vam anar a la presentació del llibre d'Abelard Saragossà Reivindicació del valencià a l'aula magna de la Universitat de València. L'acompanyaven Verònica Cantó i Albert Hauf. En la sala hi havia algun acadèmic més, com J. L. Doménech Zornoza —en les 47 referències de l'isbn li diuen «José Luis»— o A. V. Calpe Climent —tal com li diuen en l'isbn. (La cosa és que en l'isbn hi ha Verònica i Albert-Guillem per als acadèmics anteriors.)

I quasi que amb això podríem acabar la nota, si no fóra que voldria explicitar la conclusió que vaig traure, seguint un comentari de Verònica Cantó —que enllaça amb els plantejaments ètics d'Abelard Saragossà— en el sentit que les institucions o els polítics reaccionen principalment davant el compromís i la pressió social, que estem mancats de referents socials i que la societat els hauria de fomentar.

No cal dir que això és molt cert, però crec que no va quedar clar que la societat comença per u mateix. Si u pertany a l'avl —o a un partit polític progressista– i no és capaç de posar-se el nom en valencià en el dni o de reclamar els rebuts del seu ajuntament en valencià, crec que eixa societat no trobarà precisament l'impuls que reclama, sinó l'impuls que ella mateixa dóna.

I això que allí érem un bon grapat de convençuts i afaenats —suposadament— en estes qüestions. Cal molta reivindicació, però, això sí, també una mica més de pràctica de la normalitat que volem i que s'ha de construir dia a dia. Una mostra: un professor d'econòmiques que dóna les classes en valencià als seus alumnes, erasmus inclosos, sense més problema que algun comentari anecdòtic fet per un alumne que entenia el català i l'espanyol i que pretenia els estrangers més incapaços que ell, ja que demanava —a compte dels alumnes vinguts de fora— les classes en castellà. O com el professor d'institut que va descobrir que a Requena hi havia molta voluntat i interés —i gens de rebuig— a l'hora d'aprendre valencià.

Cartellet d'un tal ZaragossàEncara podríem destil·lar algunes coses més, però ho faríem massa llarg. Únicament deixaré caure que el professor Saragossà —que es dia «Zaragossà» en el cartellet que li havien posat damunt la taula— no va voler comentar en aquell lloc què li semblaven uns criteris lingüístics de la Comissió Nacional de Política Lingüística del Bloc Nacionalista Valencià titulats «Un model estable de llengua. Els criteris lingüístics del Bloc». Digué que ens n'assabentaríem per escrit en un altre moment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada