El Tribunal Suprem torna a cobrir-se de glòria —per dir-ho finament— quan es tracta d'interpretar els deures i d'emparar els drets i les llibertats sobre els quals es fonamenta la democràcia. Ni més ni menys que continua reculant als anys de la Transició anteriors a la Llei 4/1983, quan intentar parlar en el la delegació del govern espanyol en València podia ser quasi un intent de sedició. Encara recorde que més d'una volta em van amollar una variant d'això d'«estamos en España», com si eixa constatació validara segles d'imposició, xenofòbia i rancietat que havien de ser vàlids per a sempre.
Diu Europa Press («La Generalitat treballa en les vies judicial i política davant les decisions del TS sobre el valencià i els concerts», 21.10.2020) que per fi pareix que algun polític valencià o algun governant està pensant de refer els nyaps legislats pels antecessors que anaven de guais i per això els havien d'aplaudir. Ja seria hora que la política lingüística espanyola s'adaptara a la Carta europea de les llengües i a repensar la diversitat democràtica en totes les llengües possibles, començant per les «retòricament» dites espanyoles:
«Si el que s'interpreta és que hi ha normativa estatal que impedeix la comunicació en la llengua compartida entre territoris que ho accepten o que regulem les comunitats autònomes sobre concerts, cal un canvi normatiu a nivell estatal», ha argumentat el conseller, que ha agregat que hi ha grups parlamentaris en les Corts Generals «que estan estudiant els canvis i en quines normatives es podrien aplicar perquè puga ser factible».
A pesar que hi ha mitjans i partits que es pensen que negant l'ús del valencià en igualtat amb el castellà lluiten contra un fantasmagòric «pancatalanisme», el fet real és que sí que difonen la idea d'un «pancastellanisme» excloent, hostil i defensor dels privilegis lingüístics adquirits dictadura rere absolutisme. Fan fredat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada