De tant en tant tinc la sensació que em moc com un peixet fora de l'aigua, alenant i pegant bots estirant el cos esperant caure de nou en el medi mitjanament saludable que em permet respirar i viure sense estar pendent de respirar. Botet a botet, torne a entrar en el medi vital conegut. Me se queda sempre la sensació de desplaçament i de resignació.
Ara que estem lluitant —això mos diuen i mos alarmen— contra la pandèmia del còvid, mitjans i institucions (com ara les Corts) repetixen i insistixen en les recomanacions i propostes sobre el teletreball. Però que ni el regulen ni l'acaben de concretar i assegurar, sinó que cada setmana hem d'estar pendents de si anem o no anem al despatx i quantes hores, sense que acabem de saber per què, ja que en realitat no és necessari per a molts llocs de treball, perquè estem fent eixa mateixa faena a distància des de casa.
Aleshores me n'ixc del medi rutinari. Faig escrits per ací i per allà, i comence a notar que em falta no tant l'aire natural —poc o molt contaminat— que hem de respirar a les ciutats, sinó el de la congruència, la coherència i la racionalitat que permeta entendre que és possible assegurar una cosa i la contrària, com ara treballa a casa i vine al despatx; no et mogues innecessàriament, però vine a la faena a fer això mateix que estàs fent a casa... Qualsevol dia inventaran el treball a distància sense distància. És el que pareix que pretenguen aconseguir cada dia algunes persones que treballen i dirigixen les estructures polítiques i funcionarials.
Esta setmana toca anar al despatx. ¿Per què? Perquè hem d'evitar moure-mos de casa. I aixina una darrere una altra. O totes alhora, segons convinga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada