Plou i fa sol al mateix temps. Això és possible. En canvi, no hauria de ser possible que els tribunals dividixquen les causes i se les repartixquen, perquè el resultat és que allà on un jutge veu l'exercici de la llibertat d'expressió, un altre vol vore violència ambiental, tal com pareix que ha passat entre la presó dels polítics independentistes en el Tribuna Suprem espanyol i l'absolució de la cúpula dels Mossos d'Esquadra en l'Audiència Nacional espanyol. (Cal dir que són «espanyols», perquè això hauria de significar alguna cosa.)
L'expressió «violència ambiental» apareix en les normes contra la violència masclista, com ara en l'article 5 de la Llei 4/2018 de Castella-la Manxa:
Violència ambiental: qualsevol acte o conducta, no accidental, que provoque un dany a l'entorn de la víctima, inclosos els animals de companyia, per tal de produir un maltractament psicològic i emocional.Es veu que el jutge Marchena té tirada a això de la creativitat doctrinal. Fantasiosa, és possible, i més encara ideològicament orientada, cosa genera suport corporatiu. El plaer estètic de la prepotència. Quico Sallés fa un any (El Món, 24.09.2019) hi afegia el plaer multiús:
Aquesta nova teoria jurídica articulada per Marchena és per alguns advocats de l’Associació de Municipis per la Independència com una nova eina per mantenir fermats els càrrecs públics. De fet, creuen que és equiparable a la «violència ambiental» que es va definir amb la sentència del setge al Parlament. O «precursors d'explosius» i «accions violentes» per acusar de terrorisme. Nous conceptes que converteixen el codi penal en una navalla suïssa que pot servir per tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada