dilluns, 26 d’octubre del 2020

Oficialitat repentinada

Em comenta una companya que per pareix que l'Énova serà oficialment l'Énova i deixarà de ser «l'Ènova», que és com ho van oficiliatzar en fa uns anys, supose que en un moment d'allunamenta normativa d'eixos que conviden a desconfiar de la forma de parlar dels habitants comuns de cada poble.

Els volantins rutinaris de les normes ortogràfiques i gramaticals haurien de ser un instrument conegut i pràctica per a reflectir i recrear la llengua en l'escriptur. No hauríem de pretendre que la llengua encaixara en el motle a força de retalls i malentesos sobre la qualitat i la varietat de les possibilitats expressen la llengua general, el llenguatge comú utilitzat cada dia als carrers. No hauríem de substituir les cames per unes closses.

La meua companya es demana per què degueren obrir l'accent de l'Énova contra l'evidència de la pronúncia real del topònim. Em sona que València patix el mateix problema, que també el patixen altres poblacions i que n'hi han que l'han evitat —encara que hi ha qui deu estar pensant per què Dénia no és *Dènia, que faria més valencià.

Acordem que eixes són les coses que vivim encara com a normalitat, una sensació d'haver de desconfiar i prejutjar com a error o falta els trets dialectals que no s'ajusten al que una normativa «defensiva» i en «estat d'emergència» permanent no ha sabut encaixar de manera sistemàtica, una normativa que ha tractat com a desviació o peculiaritat exòtica que calia evitar els fets lingüístics més bàsics i raonables —com ara l'orde dels pronoms o alguns usos de les preposicions que no solen ajustar-se a un estilisme repentinat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada