dimecres, 14 d’octubre del 2020

L'alcavota proverbial

«Al meu país la pluja no sap ploure», cantava Raimon. Deu passar en molts llocs del món, si tenim en compte com va això de l'emergència climàtica. Però la cosa és que al País Valencià encara no tenim aquella pluja fina que fa anys que pensàvem que vindria també amb els núvols fructífers de la democràcia. No es tracta del clima, tot i que alguna relació hi deu tindre la cosa, sinó de les decisions polítiques que s'han plasmat en els discursos i els papers que han arribat massa sovint a convertir-se en fets absurds i contradiccions aberrants. No tornaré ara amb la suposada «potenciació del teletreball» que consistix a reduir el teletreball —tal com s'està practicant en les Corts Valencianes actualment, amb una direcció suposadament «propícia».

Una companya de faena troba a faltar llibrets infantils —d'eixos que ni tan sols tenen text— que adapten les rondalles d'Enric Valor de manera que els xiquets coneguen abans, si és possible, els personatges de la cultura popular valenciana que no Dumbo o el ratolí Mickey. Parlant parlant, em comenta el cas del referent que donaríem per a parlar d'una alcavota, i mos ve al cap directament el personatge «la Celestina» de l'obra castellana. En canvi, es veu que no li s'acudiria a ningú parlar del personatge Plaerdemavida del Tirant lo Blanch.

Encuriosit, busque en la Viquipèdia la paraula alcavot -ta i trobe que arriben a dir que és una «celestina», que la paraula valenciana es documenta al 1251 i que apareix ¡en el Quixot!... Ja posats, intente aportar dades un poc més coherents sobre la figura en valencià i, sense llevar l'exemple castellà, aporte el cas de Plaerdemavida.

Aixina no fem res respecte a la pluja que caldria per a fer saó, però espere que l'arruixonet faça aparéixer alguns plantatges.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada