divendres, 16 d’octubre del 2020

El requisit democràtic

Ara mateix pareix que reviscola el monstre de la manipulació dels sentiments alienants a compte de la capacitació lingüística dels funcionaris públics. Els arguments suats de sempre contra l'ús i l'aprenentatge del valencià, els conflictes de sempre. Un país separat mentalment per una llengua oficial (estatal) que pretenen totalitària, excloent i exclusiva en els àmbits públics del poder i la capacitació. És una pretensió que invoca el monstre de la xenofòbia nacionalista espanyola més rància i regurgitada per a arrapar vots de malíccia i odi contra el pòsit cultural i lingüístic valencià, que voldrien sempre subordinat i silent. El requisit no és lingüístic, és democràtic.

En això també trobem la inestimable col·laboració d'alguns que diuen estimar-se la llengua i que l'amaguen o impedixen que s'aprenga i s'utilitze com una part més de la vida quotidiana del país, com l'aire i l'aigua, sense pensar-hi, com eixos músculs que mos ensenyen anar en bicicleta per a tota la vida. En positiu o en negatiu, no la deixen mostrar-se com a llengua, sinó que la fan sempre un símbol, un senyal ideològic.

El llanterner que va vindre a casa, va arribar practicant la conversa monolingüe que li proposava la interlocutora valencianoparlant i va eixir havent experimentat la conversa bilingüe amb mi. Fins i tot va fer ús del valencià que va aprendre a escola.

El cas és que en valencià també es podrien les mateixes barbaritats i estupideses que es diuen sobre qualsevol tema. Llàstima que als retrògrades de la contornada només els anime el castellà. Les banalitats i estupideses més alambinades també les poden dir en valencià —este bloc n'és una mostra, ¡ei! per exceŀlència, sense cap dubte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada