A bocí ple

Sí, es confirma que en Sollana hi ha qui menja «a bocí ple», és a dir, que farten bona cosa i mengen més que una revolta de riu. L'expressió és ben comuna i coneguda..., llevat que els pares no s'hagen enrecordat de dir-los-la als fills. Això sol passar, com és el cas d'esta expressió, que la filla descobrix ara, passada la cinquantena, que sa mare la coneix i que no l'ha dit mai en casa: «És que mosatros no mengem aixina», es defén la mare.

Les llengües no són per a coŀleccionar paraules ni expressions, no són per a fer perviure un passat estantís en un present fòssil, ni tan sols són per a comunicar res, com pensem habitualment: de fet, trobe que les llengües no són per a res en concret, són un òrgan que mos va eixir per algun benefici evolutiu i que, ja que el tenim, el podem fer servir com les mans, els peus o el cap, que no són per a res en concret, sinó que els fem servir perquè els tenim i quan mos va bé, tant si es tracta de dibuixar o de pegar cabotades.

Per tant, d'ací uns milers o centenars de milers d'anys, podríem creure que haurem perdut algun dit, l'apèndix o els pàmpols de les orelles, i també és possible que la llengua, llevat que li trobem ocupacions diverses, perquè la comunicació no seria precisament la faceta més boiant actualment, amb això que es diu que vivim cada volta més aïllats pel que fa a les relacions humanes. La incomunicació no mos farà perdre la llengua, ni la desatenció ni el silenci. Ni tan sols una mutació que mos faça tancar la boca en un planeta ofegat pels gasos que produïm sense mirament. No hi arribarem fotent el món a bocí ple.