Una de les tècniques a què s'apunten alguns periodistes disposats a impedir que un titular els xafe la realitat és a practicar això que diu que de la pregunta sempre en queda alguna cosa... Sí, l'original era la calúmnia, però ho han reconvertit per a traure-li més rendiment. Ara si et pregunten, com va fer José Luis Roig a Rafa Mayoral (Podemos), si seuries a dialogar en converses de pau amb els terroristes del Dàïx (dis-ne Daesh [anglés], dis-ne Daich o Daech [francés], Daaisch [alemany] ), té igual que prèviament ni els hages anomenat per a eixes converses, té igual que hages parlat de governs i organitzacions democràtiques, té igual, perquè la seua rèplica a qualsevol resposta teua, tal com va fer Roig, serà asseverar que ell és contrari a conversar amb terroristes, que no hi està gens d'acord.
Per tant, d'eixa pregunta en queda la conseqüència lògica: si ell no hi està d'acord, és que l'interpel·lat sí que hi estava d'acord. I té igual en realitat què havia dit. De les preguntes, en queden les respostes, perquè molt sovint, com dia la cançó, qui pregunta ja respon.
Va passar també a l'època dels sofistes a Grècia, sembla que quan una societat perd la figura eix, diguem-li paterna o materna passen aquestes coses, que la gent delira, caldrà posar límits, humans i democràtics, però límits.
ResponEliminaVicent
No fem més que repetir-mos, és cert. Espere que siga per mantindre el que era bo. I no pareix que pugam acordar els límits.
ResponElimina