Un destarotat de dèsset anys li pega una punyada al president del govern espanyol. Per sort, només li ha unflat un pòmul i li ha trencat les ulleres. Ja hi ha uns cartellets aŀlusius «Je suis Mariano». No sé si pretenen mostrar solidaritat o volen avançar-se a una possible utilització electoral de l'incident. El cas és que ara, mig recuperat de l'ensurt, em sembla com si Mariano Rajoy tinguera alguna cosa més de què parlar, ara té una presència menys plana, més pròxima i humana. Ja no sembla tant un estaquirot en campanya electoral. La víctima, al cap i a la fi, aconseguix la nostra solidaritat i tendim a sentir-mos compassius.
D'altra banda, el xiquet que l'ha agredit arrossegava problemes diversos d'actitud. Com que encara és menor, amb un poc de sort, unes faenes socials li podrien canalitzar l'agressivitat i la desorientació vital que puga estar passant. Però les companyies que l'aplaudien quan eixia detingut no són un bon senyal per a ell —i per a ningú—. Podríem dir que coincidix en això de les males companyies amb Mariano Rajoy, que té un seguici aplaudidor que no sé si pega punyades, però sí que ha pegat bons «colps» —en un sentit de novel·la de lladres i serenos— als diners públics Ja ho dien abans: «les mans, quetes» o «les mans, en les butjaques», per a no agredir —ni bombardejar països, ni atonyinar immigrants i refugiats— i per a no furtar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada