Em va sorprendre una afirmació de Francisco Rico Manrique en un article de fa uns dies en el diari El País («Onces de septiembre», 11.09.2015):
Cuando tal se leía en el Quijote, en 1605, el Tirant se había estampado una sola vez en Cataluña, más de un siglo atrás (en 1497, por el burgalés Diego de Gumiel), y no volvería a serlo hasta 1873 (pero la impresión no se remató hasta 1905), sin que entre ambas fechas dejara reminiscencias apreciables en el Principado. Todavía hoy no se cuenta con un texto crítico a la altura de los tiempos, y en la Universidad se ha de recomendar a los alumnos que busquen de segunda mano un ejemplar de la edición de Martín de Riquer.
El fragment que marque amb negreta em deixa un poc intranquil, atés que Albert Hauf (amb l'ajuda de V. J. Escartí i Anna Isabel Peirats) van preparar una edició del Tirant lo Blanch en 2005 que a mi, que no tinc massa idea de tot això, em semblava que devia ser poc menys que fantàstica (i per això la vaig agafar de referència per a penjar-la en un web d'una sola pàgina). L'edició de Martí de Riquer (no la tinc, però supose que és la que publica Tinet), és una edició de referència, però conté canvis en la transcripció que es suposa que un estudiant universitari hauria de llegir més acuradament a partir del facsímil o, millor encara, de l'edició de Hauf.
Per si de cas, li enviaré la referència Rico, que supose que no la va esmentar per algun motiu sòlid (com ara que no és possible que no haja rebut la difusió que mereixia). De totes formes, no és tan estrany que les faenes acadèmiques passen desapercebudes per als destinataris suposadament més interessats. En un àmbit més comú, tope sovint amb tècnics lingüístics que no consulten dnv de l'avl. A voltes pareix que ni sàpien que existix. Abans d'esmenar-li la plana a ningú o de dictaminar sobre «ço que és» normatiu i «ço que és» humà, convé fer un poc més de recerca.
El dia en què l'ésser humà, junt als acadèmics de totes les disciplines, acaben per abandonar el "més", "menys", "millor", "pitjor" haurem guanyat i, perdoneu per la paraula, el futur.
ResponEliminaVicent
En tot cas, si mai el perdem, cal recordar que el futur sempre queda un poc més per davant.
ResponElimina