Això que no hauríem de dir

Tornem a les ganes d'escriure això que diuen bé, això que també es diria «normatiu» —tal com comentàvem amb el doncs l'altre dia—, i que provoca no tan sols errors, sinó inconsistències innecessàries entre el pensament i l'escriptura. Pareix que davant d'un full en blanc hi ha polítics valencians que ja no saben transcriure al paper les propostes que estan pensant. Es nota quan trobes que hi ha un interés a birbar la segona preposició del conjunt prepositiu per a, com si fóra una mala cosa reproduir el model general de llengua dels valencians de cada dia. Si digueres que és que el model d'això que diuen «prestigi» és el català de més amunt, encara podria entendre's un poc —ah, quan hi havia la tv3—, però no és eixa la situació i el missatge que embolcalla les paraules va ben bé en sentit contrari d'on es suposa que volem anar. Al final, la conclusió és que el valencià no té nivell. I ja sabem a on anem a parar.

I tot això em ronda pel cap després de parlar hui amb una «aferrissada» militant del no sé què de la llengua i que vol que l'ajuntament censure uns texts en valencià mal escrit —és a dir, que no complix la normativa ortogràfica— que una associació envia a publicar en el llibre de festes del poble: diu que preferix que es publiquen en castellà. I no veu que ha acabat ella també al punt exacte on pretenien acabar eixos «violadors del vers» valencians, per dir-ho impròpiament.