El debat entre Sánchez, Sáenz, Rivera i Iglesias era un espectacle. Al capdavall, després resulta que el més interessant era el boli que aguantava Iglesias, com de baixeta resultava Sáenz, el ball interminable de Rivera o la poca calidesa que transmetia Sánchez. Perquè els continguts no interessaven realment. Si hagueren interessat, les dades i les propostes, haurien estat comentades i contrastades per periodistes i per experts, persones que no foren partidistes, si és que això és possible. És a dir, que foren partidistes del bé comú, com ara de l'economia que no externalitza el medi ambient i el malmet, que ha estat la base del creiximent i l'enriquiment de massa persones i durant massa anys.
El cas és que Sáenz va recitar com si estiguera en un examen, Rivera es va posar nerviós perquè els seus gests enèrgics no convencien, Iglesias fea anar el boli per a dirigir la música del seu discurs i Sánchez es preocupava de mostrar el gest correcte quan la càmera l'enfocava, com si s'ho haguera ensenyat en dijous, que no parava d'assenyalar amb el dit. No sóc dels indecisos, però si l'espectacle haguera de fer-me decidir, Iglesias esta volta s'ho va guanyar, incloent-hi la cirereta final, que és un vademècum de malifetes que hauríem de tindre interioritzat una bona temporada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada