Ha mort no fa massa René Girard i vaig llegir fa poc una entrevista a John Gray. I em ve al cap la idea de la impossibilitat del cervell per a moltes coses. La meua impossibilitat i el meu cervell, principalment. Em criden a una conversa, cal anar pensant com aplicarem els aspectes «que caldrà interpretar» d'una norma que hem aprovat després de molt de temps de negociació. Em lligc la norma i no veig res a interpretar, la literalitat és ben clara. Però la persona que m'ha cridat a conversar vol sembrar la llavor del dubte. EL cas és que no vam aprovar la seua redacció de la norma, sinó una altra, la nostra. I ara vol interpretar la nostra literalitat amb el substrat ideològic del seu text desaparegut, del subtext que ella no vol vore que el vam rebutjar...
No sé si havent llegit Gray i Girard, que no ho he fet (encara, ja vorem si tinc temps) arribaria a entendre d'una altra manera això que entenc com a ànsia classista. Diu Takse que eixa exigència envers els altres deu ser inversament proporcional a la que li va permetre accedir al lloc que ocupa. Takse s'ha llegit Guerra i pau i Crim i càstig i li haurem de fer cas.
És cert, normalment qui més fàcil ho té tot a la vida, o qui més ha rebut sol ser qui més demana. És llei de vida, el no sentir l'experiència de la necessitat.
ResponEliminaVicent
Sort que tenim tota la vida per a anar aprenent.
ResponElimina