La frase de la presentació d'Andreu Nin (1931) per al llibre El Volga desemboca al mar Caspi de Borís Pilniak és:
El Volga desemboca al mar Caspi, obra escrita en el període de producció sedient contrarevolucionària de l'autor, és la prova més eloqüent de la injustícia de l'acusació.
No ho he pogut confirmar, però supose que deu ser una versió del soi-disant francés en el sentit de 'suposadament'. Només localitze dos usos en català. Un de Ferran Soldevila (Història de Catalunya, 1962; Google Llibres, consulta: 28.04.2011):
[...] d'Enric V d'Anglaterra, vencedor a Azincourt (1415), senyor de la Normandia, amb poderosos aliats i partidaris dins França mateix, davant el «sedient delfí», el futur Carles VII, fugitiu, desposseït del regne del seu pare foll, seguit solament per un nucli de fidels.
I un altre ús dins d'Arxiu de textos catalans antics (núm. 26, 2007, pàg. 759; Google Llibres, consulta: 28.04.2011):
La crisi de Feliu d'Urgell i l'adopcionisme, la crisi dels bisbes Esclua, bisbe intrús d'Urgell (885-889) i sedient bisbe d'Empúries, [...]
Potser signifique sediciós ?
ResponEliminaCrec que concorda més amb el sentit del mot francés.
ResponEliminaJo, Miquel, potser apuntaria a "obispo sedente" o delfín sedente"i a i l'arcaisme "sediente", en el sentit de titular, que cal relacionar, és clar amb assegut i cadira com passa en catedràtic. Tot això amb la provisionalitat que mereix el cas i el meu poc talent. Deu estar en algún diccionari que no tinc ni he trobat però m'imaginava que "obispo sedente" i altres alts càrrecs estrobarien en aquesta categoria en llengua castellana. Et deixe que acabes la recerca perquè no puc dedicar-li gaire temps ara mateix.
ResponEliminaEn el text d'Andreu Nin voldria dir "àlgida"... o semblant...
ResponEliminaT'agraïxc l'atenció i la proposta, Joan-Carles. Crec però que cal anar a mirar el francés:
ResponElimina«adj. inv. T. de Procédure. Qui se dit tel. Un tel, soi-disant héritier, soi-disant légataire, etc.»
A més, en francés (i en anglés) apareix el sintagma «soi-disant Dauphin» que coincidix amb un dels usos catalans que he trobat amb sedient.
Deu ser així com dius però grinyolava -i grinyola- l'adaptació de soi-disant a «sedient» i no a se-dient en uns afrancesats que agafen l'expressió amb coneixença de l'ortografia original. Si es confirma el que dius ja ens ho faràs saber. Potser haja estat estudiatabans. Gràcies. Caldrà comprovar com han adaptat els occitans el soi-disant si és que ho han fet.
ResponEliminaBenvolgut Miquel:
ResponEliminaMisteri resolt i tens raó però jo també en tenia pel que fa a aquest "sedient" aglutinat.
La cosa existeix en castellà que pot haver-la agafat del francès. Ara, els catalans de la primera meitat del segle XX d'on l'agafaren si en castellà és aglutinat?: "sedicente" http://es.thefreedictionary.com/sedicente
Joan-Carles, veig que tens una mosca «sedient» collonera darrere l'orella i no ho has pogut deixar. El DRAE ho aclarix en castellà:
ResponElimina«sedicente.
(Calco del fr. soi-disant).
1. adj. irón. Dicho de una persona: Que se da a sí misma tal o cual nombre, sin convenirle el título o condición que se atribuye. Los sedicentes filósofos.»
Naturalment, no seria gens estrany que l'hagueren adaptat en català a partir del castellà —una vegada més—. Per cert, en castellà, la proposta inicial (segons Rafael María Baralt) era la que féu Bartolomé Gallardo: «sé-diciente».
Sí home si la citació del diccionari te l'he enviada jo i està publicada abans de la teva resposta!!!!!
ResponEliminaPerdona'm per haver fet una recerca que ja tenies feta!
Quan alguna cosa em "tracassa" (gal·licisme que no sé si té tradició) acostume a assajar de resoldre-ho. J'ai toujours été comme ça! Que veux-tu? Ara que quede constància que jo ho he averiguat soletes perquè devies tenir raó però hi havia intermediari...
La cosa de la mosca collonera té gràcia perquè em recorda je ne sais pas quoi. Ara es diu "cogollonera" ;-)
A veure si ens coneixem algun dia. Ho dic de tot cor.
Amb afecte,
Joan-Carles
No, Joan-Carles, no havia fet la recerca, però tenia el DRAE a mà, que sol incloure les etimologies.
ResponEliminaEl que no tinc del tot clar, però, és per què Andreu Nin i Ferran Soldevila arribaren a fer ús del terme adaptat i no de la forma francesa, que la documentació indica que seria un recurs més comú.
Finalment, «adroverades» a banda, molt que mos coneixem ja i de la millor manera possible: per les faenes que compartim. Tal com dia aquell Mateu bíblic: «Pels seus fruits els coneixereu.» Per sort, que mos vejam mai o no, no canviarà això.