Dos ocurrències. La primera ha estat admetre polp com a animal de companyia, broma poc original que ha amollat el diputat Such Botella, referint-se a les propostes del conseller Castellano Gómez. I la veritat és que el conseller dels seus amics, a qui adjudica obres a dit, té també moltes ocurrències estrambòtiques sobre el que ha de ser el País Valencià del futur: una mena de país retòricament (i efectivament) feudal.
L'altra ocurrència és la frase suposadament afortunada i eufònica d'Enric Morera: el Partit Popular és un partit per a plorar. Supose que amb eixa troballa i altres que farà, ja tenim bagatge retòric i polític per a conformar una via política que tinga el país com a referent i objectiu. I això deu ser suposar una miqueta massa.
Bé, a més d'eixes ocurrències que m'alegren el dia, estic enxarxat en converses de correu electrònic relacionades amb l'associacionisme dels tècnics lingüístics. La veritat és que és fàcil xafar ulls de poll sense adonar-te, fins i tot els propis. Almenys aixina sabem on els tenim.
L'ull de poll principal és la ineficàcia de les iniciatives que principalment tenen un contingut personalista i molta dependència política. Alerta, que ací també, com en tot els llocs. Un company sindicalista pensa que els polítics que tenim com a representants en les Corts estan per baix de la mitjana del que és la ciutadania del país. I hem d'admetre que deu ser cert. Ara, també hem d'admetre que el problema i la responsabilitat de resoldre'l, també són nostres. Però això sembla que preferim deixar-ho per a la sort o la fatalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada