La vida sobtada dels traductors

Fa poques setmanes comentàvem un dilluns la «invisibilitat» innecessària dels traductors. De fet, són autors, i haurien de tindre reconeguts la responsabilitat i el mèrit de la seua faena. Malauradament, alguns interessos laborals i comercials —propis i aliens— fan que els autors de les traduccions no apareguen sempre en els crèdits dels llibres i revistes. A partir d'ahí s'ha estés un espècie d'elogi de la invisibilitat, derivada segurament de crítics més o menys futbolers, on la qualitat de l'arbitratge es valora més positivament com més desapercebuts passen durant el joc.

Doncs, eixe elogi no ho és gens, de positiu. El lector ha de saber a qui li deu l'obra que està llegint en eixa llengua i ha de saber apreciar que ni s'escriu igual a Wisconsin que a Singapur, ni es traduïx igual en eixos dos mateixos llocs; ni tan sols a la Vall o a Elx, ni a una casa o a altra.

Parlava de «Traductors» Joan Francesc Mira en el Quadern del diari El País (30.04.2009) i comentava entre altres coses, que n'hi havia un que s'amagava:

I m'ha arribat una edició preciosa bilingüe japonés-català (català valencianíssim) dels Viaranys d'oku, del clàssic del segle xvii Basho Matsuo: el traductor amaga el propi nom, i no el diré, però és de Castelló i va ser alumne meu.

Segons el ccuc els traductors i editors són Màrius Rius i Rius i Kiriumi Fumi. Espere que el mèrit que hagen tingut siga superior al desig d'anonimat i a la possibilitat que tots tenim de fracassar en transmetre algun bri valuós d'allò que es transmet amb la creació lingüística en qualsevol llengua.

«Per a acabar», i massa literalment, ha mort Mavi Dolz Gastaldo, a qui fa molts anys que coneixia de vista —supose que des d'un màster a mitjan dècada dels noranta— i per les seues declaracions en els mitjans, sempre mostrant mostrant amb energia les tasques que duia avant. Una malaltia sobtada, una mort sobtada, diuen els mitjans. Com la vida, doncs.