L'ètica dels forasters

Durant els últims mesos, la crisi financera s'ha convertit en el tema d'actualitat per excel·lència. En eixe context, la sensibilitat de la població cap als problemes econòmics pot crear un ambient que justifique adoptar més mesures de control migratori que suposen una amenaça per als drets humans de les persones migrants. També pot generar una percepció pública negativa d'estes persones, que pot augmentar la seua vulnerabilitat enfront de la discriminació, el racisme i la xenofòbia.

Amnistia Internacional, 96, pàg. 31

Sembla indubtable que el món no el resoldrem, perquè no hi ha res a resoldre, no és cap problema. El problema són els nostres desitjos, la gestió dels nostres impulsos, racionals o no. Ara mateix, davant de la crisi econòmica, ma mare em fa arribar un comentari sobre el fet que l'ajuntament de la Vall (Valldigna) ha adjudicat uns obres a una multinacional «forastera», quan no fa tant hi va haver una manifestació que reclamava que l'ajuntament pagara els deutes que té amb un constructor, perquè, altrament, l'empresa hauria de tancar i deixaria molta gent sense faena.

No sé què dir-li, perquè estic mosquejat amb això de «forastera», com si ella no ho fóra, al cap i a la fi, com ho era la meua àvia quan hi va muntar una tintoreria, i jo mateix, que vaig aparéixer per allà d'importació. Al cap i a la fi, si la multinacional havia guanyat el concurs... Però ella, que coneix el pp —i més després de conéixer Serafín Castellano amb el seu amic Taroncher—, en diu que li ho deuen haver donat a dit. No m'estranyaria, és clar.

Llavors em ve al cap si el constructor a qui tant li deu l'ajuntament rebia les faenes per concurs ¿o també era a dit?, perquè no fóra cas que, mosatros, les gallines, estiguérem presenciant i patint els efectes d'una brega de raboses, que si bé no mos se mengen, almenys sí que s'emporten els ous d'or dels imposts amb què es finança la nostra societat. No ha sabut què dir.

Al final, tampoc m'ha pogut aclarir si això de ser «foraster» incloïa els de Simat i Benifairó, perquè per eixe camí podrien ser-ho els del carrer de Sant Benet respecte dels del carrer de la Dula.

La crisi (de valors; econòmics o no) és simplement un pseudònim del capitalisme: que els ho pregunten als milions de xinesos i de congolesos a qui tan bé els anava la «prosperitat» made in Madoff, Greenspan, Bush, Cheney, Rove, Milton Friedman, Manuel Pizarro, Eduardo Zaplana, Bautista Soler, Julio Iglesias, Arantxa Sánchez Vicario, Josep Piqué, la diputada que cobra en secret d'empreses privades per legislar, l'alcalde que adjudica contractes a dit i requalifica terrenys, la funcionària pública que no fa la seua faena èticament i professionalment, el comerciant i l'empresari que treballen amb diners negres... I un fum de casos més tan propers i tan llunyans alhora, com l'entrada de Francisco Camps Ortiz en l'àmbit dels personatges relacionats amb la corrupció, com comenta Fernando Peinado Alcaraz, «El traje, ¿regalo o soborno?» (El País, 11.05.2009):

Els vestits que la trama d'empreses corruptes de Francisco Correa presumptament va regalar al president valencià, Francisco Camps, obrin en Espanya un debat que es dirimix en dos plans: el judicial, actualment en curs, i el moral, més difícil d'atrapar. Però important: ¿pot i deu un alt càrrec continuar en el seu lloc després de rebre regals de persones a les quals la seua administració adjudica contractes? Més enllà de la veu dels jutges, la tolerància d'un país amb eixa promiscuïtat també dóna el nivell de la seua talla ètica.

N'hi han uns quants a qui no els la podrem agrair mai, la talla ètica, tant com es mereixen. Ni cal. Perquè si assumim, com díem ahir, que una persona és prou, això és vàlid tant per a treballar justament, com per a fotre bona cosa.