L'estat de les llengües

El conflicte de Colòmbia ha deixat comunitats senceres aïllades, sense poder accedir a aliments ni medicaments a causa dels combats o de les restriccions de transport. Entre tres i quatre milions de persones s'han vist forçosament desplaçades per la violència. Eixa xifra situa Colòmbia en segon lloc després del Sudan.

Amnistia Internacional, 96, pàg. 32

No parem de repetir i de veure escrit, mos ho hem cregut i n'estem completament convençuts: el català és una llengua sense estat. Ja podem ser víctimes ben a gust. I més encara, ja que el subjecte afectat, la llengua, no és res en concret, sinó un ens racional que hem convingut i que diem llengua catalana (catalunyesa, valenciana o balear). I el cert és que mentres eixa llengua no es corporeïtze en persona física, com diria Quevedo, «ahí me las den todas», que no sé com ho diria Shakespeare, que segur que també ho sabia dir.

En algun moment eixa figura metafòrica o eixa estratègia descriptiva —o victimista, si és vol— degué semblar positiva i que podia reportar alguna mesura de compensació, de correcció de la situació... Però, ¿de quina situació? Ara que tenim fins i tot dos acadèmies oficials (iec i avl), tres ens normatius (els ens i la uib), ¿continuem, però, sent una «llengua sense estat»?

Continuar per eixa via sense estat que ens l'asfalte, naturalment, hauria de dur a algun lloc positiu, però no ho he sabut vore fins ara. Sembla més aviat que és un simple lament que entra en l'espiral enunciada en el teorema de Thomas: acabem patint i acceptant els efectes d'eixa mancança, un simple victimisme paralitzador. Almenys això sí que és el que he vist fins ara, que no crec que la independència i la composició d'un nou estat català, valencià o balear estiga al girar el cantó ni tan sols cap al 2014.

Crec que convindria que mos adonàrem que no som una llengua (amb estat o sense), sinó que som ciutadans catalanoparlants amb drets (lingüístics) i que hem d'exigir a l'estat, el nostre estat espanyol, el nostre estat francés, el nostre estat italià, els estats que paguem, les seues obligacions lingüístiques, que són la condició equivalent del compliment dels nostres drets.

L'estat espanyol actual —en qualsevol de les seues modalitats de distribució: central, autonòmica o local— té unes obligacions lingüístiques que ha de complir tant per al castellà-espanyol com per al gallec-portugués, el basc i el català-valencià, si més no. I els ciutadans tenim el deure de fer funcionar la democràcia, almenys si volem continuar tenint-ne. Al cap i a la fi, la democràcia és com la llengua: no existix —no té estat—, si no en fas ús.