Continua il·lustrant les tertúlies d'El Club Víctor Amela. Hui mos ha descobert un altre mot del seu repertori: hermanament. Això i l'esprimir que ha amollat el locutor que comentava la fórmula 1 abans també en tv3, i podem confirmar sense cap dubte la capacitat d'alguns periodistes per a transmetre una llengua àgil, desimbolta i en revolució constant. No deixa de sorprendre, però, que els professionals de la paraula de la cadena hagen de buscar en altres llengües uns termes tan quotidians i bàsics.
Per contra, en el Canal 33 (01.04.2009) vaig poder sentir que les estrelles de mar «escodrinyen l'aigua». Això d'escodrinyar («asquadrinyar» que diria jo) em va atraure immediatament. Va ser un nota interessant poc habitual en el repertori més aviat neutre dels documentals.
Comentava l'altre dia Jorge Volpi en el diari El País («La lógica viral», 08.05.2009) la metàfora de Richard Dawkins que relaciona les idees i els virus:
Les unes i els altres es comporten de manera semblant: intenten infectar el nombre més gran de cèl·lules o ments. Al llarg de la història, la por ha demostrat ser una de les idees [...] amb més capacitat d'adaptació: d'ací el seu potencial epidèmic.
Alguna cosa d'això hi deu haver darrere de l'expulsió de l'hemicicle de les Corts de la diputada Oltra dijous de la setmana passada per lluir una samarreta amb la imatge —¿iconoclàstia?— del rostre del president de la Generalitat valenciana Francisco Camps.
El cas és que hi ha tant de por com d'un virus heretat i que encara no hem eliminat de la nostra societat, i el podem trobar tant en les paraules del president de la diputació valenciana, Alfonso Rus (del partit de Francisco Camps, pp), quan insultava —i cridava a «rematar-los»— contra mestres i professors, com en l'ànsia intolerant i aprofitada que subjau en el «nou» debat sobre les nuclears, en la paròdia de fiscalització de l'activitat política que es fa en les Corts —García Antón, 43 morts en el metro de València; Serafín Castellano, contractes a dit; Barrieras Mombrú, lesionà drets constitucionals d'altres diputats...— o en el que comenta Soledad Gallego Díaz («Ni un día, ni un céntimo», El País, 12.04.2009):
¿No protesten els pares del món desenvolupat per volen ser advertits quan s'instal·la en el barri un violador de menors? ¿No mereixem que se'ns avise que possiblement estigam tractant i convivint amb els metges contractats per Pfizer que estigueren en Nigèria en 1996? No cal acusar-los de res. N'hi ha prou amb difondre en Internet els noms, contrastats i segurs, dels especialistes que van participar en aquell assaig. Només un d'ells tingué la decència de denunciar el que havia passat. Només un d'aquells metges va enviar una carta al president de Pfizer en què explicava el que, segons el seu parer, havia anat malament. Pel que sembla, ja no treballa en la companyia.
El cas és que encara tindrem sort: a voltes una persona és prou, tant per a fer com Amela —o per a esmenar-lo—, com per a «escodrinyar» un poc més en la llengua i en el món en general.
L'Amela és com la contraprogramació a la crosta nacionalista.
ResponEliminaFaria més en programes del cor que en debats com els del Club.