Cita dominical / 480: David Frost

La clau de Nixon en el fons és la seva desorientada relació amb la veritat.

David Frost, All the president's men, revisited, 01:22:18.

La proximitat

Eixim a comprar verdures i coses aixina per a la setmana que ve i a pegar una volteta pel centre. Al costat del mercat de Mossén Sorell hi ha les paraetes de venda directa d'uns productors «de proximitat» agrupats en una iniciativa que es diu «tira de comptar» (Per L'Horta; consulta: 27.01.2018 ). A Takse això li recorda els mercats que solem descobrir en els passejos pels poblets de França, que són llocs on descobrixes la producció i les peculiaritats locals.

Mentres comprem bledes, dos dones debaten si es diu «floricol» o «coliflor». S'imposa l'opinió d'una dona que diu que és castellanoparlant, però que ha aprés per la zona de Gandia que es diu «floricol», i aixina ho diu. La xica de la paraeta li sona «més diferent» del castellà i, per tant, millor... La dona de Gandia demana també «espinaques». Va com va.

L'arbre que no deixa vore la corrupció

L'arbre de Puigdemont no mos deixa vore el bosc de la corrupció que rosegat des de fa moltes dècades els principis ètics i polítics (és a dir, econòmics i socials) de la democràcia espanyola. El partit que dóna suport al govern espanyol és incapaç d'interpretar conseqüentment què vol dir «M. Rajoy» en un document de comptes B del seu tresorer, però sí que es dedica a inventar-se que qualsevol prohibició que ells somien i que no haja estat establida en les normes legals s'ha de considerar prohibida.

He passat uns dies de plenes negociacions sindicals i tot això em sona molt a prop. Observe que és habitual la tendència a prendre decisions i adonarnar-es amb bona cosa de palla retòrica no tant en benefici propi com per a mantindre una preeminència o per a encobrir un error.

Damunt, plou i no vaig a córrer. En canvi, eixim a vore (The Post) de Steven Spielberg, un film sobre la propietària del Washington Post, el director del diari i els papers secrets del Pentagon sobre la guerra del Vietnam. Li ha quedat molt ben feta, absorbent, amb un repàs interessant a coses que pareix que sempre s'han d'estar reforçant (les llibertats ideològiques, d'expressió, de premsa...). A pesar d'uns excessos d'èmfasi o solemnitat en algunes ocasions, que voregen un cert ridícul, estic d'acord amb el 7,5 sobre 10 que li posen en IMDb. La societat funcionaria millor amb més diaris arriscats i menys complaents amb els poders econòmics o fàctics.

La tonaeta

El retorn a la faena està sent prou estressant. Sobretot per les reunions laborals i sindicals. A pesar del temps que fa que en faig, no m'acabe d'acostumar a eixe segrest del meu temps. El voluntarisme i l'interés professional me s'estan acabant. La major part del temps de les reunions no són per a treballar i concretar, sinó per a introduccions repetitives, explicacions prosopopeiques, negacions prepotents i altres excuses necessàries per a esgotar l'oponent. Algú ha comentat que convindria limitar el temps de la reunions. Segur que sí. Però, llavors, les exposicions ressonants acabarien menjant-se tot el temps.

Pose gasoil en la Vall. Tornar a sentir la «tonaeta» d'allà m'alegra la vesprada. Toca.

Numerets per a l'engany

I l'endemà, més. Hi ha qui fingix que es deixa dur pel simbolisme i vol fer creure que l'ideal d'una relació de llocs de treball és una bella combinació numèrica. Contra això no hi ha res a discutir, només podem mirar ds'esbrinar si fem prou cara d'apardalats.

Idees en assemblea

Toca assemblea. Faig llista de qüestions en discussió i que supose que haurien d'eixir en la meua intervenció. Després, improvise, perquè veig que n'hi ha massa coses i la llista me se queda sempre incompleta, sempre massa curta. Al capdavall, la realitat em desballesta el guió. Costa de casar els punts de vista, les idees prèvies, els prejuís, la capacitat de posar-se en el lloc de l'altre i la voluntat de no pensar que qualsevol cosa que es diga que parle de tu siga un intent d'ofendre, sobretot si t'ofens amb massa facilitat.

I ja n'hem fet una altra. Segurament hem avançat algun centímetre, però no sé cap a on. Açò no s'acabarà tan fàcilment i n'hem de continuar parlant. I les paraules dites esdevindran retrets. Sort dels silencis i els pensaments matisats per la precaució.

De vesprada, sort, arriba per correu el Keynes de Robert Skidelsky. Lectures per a l'altra vida, diu Takse.

Tot el que no siga indissoluble

Li faig una nova tramesa d'errades al Síndic de Greuges referents al web de la seua institució. Li propose unes quantes millores referides a ortografia i disponibilitat lingüística. Les institucions públiques no es doten de mitjans i protocols que guien clarament la seua producció lingüística i, per tant, resulta carregós —per no dir ofensiu— haver de llegir o sentir el «respecte» que senten pel valencià i la voluntat que tenen d'utilitzar-lo.

A més d'això, aprofite el festiu de la ciutat de València per a refer una fitxa sobre l'empitjorament de la norma del guionet que ha redactat l'iec en la seua nova ortografia. Podem continuar recórrer a la norma del 1996 perquè l'avl no ha canviat de criteri. Espere que, tal com han fet al cap de vint anys, no tarden tant de temps a revisar la inconseqüència d'apeŀlar a si una paraula o un sintagma mos pareixen poc, molt o gens «lexicalitzats». Es suposa que són normes ortogràfiques que han de ser tan simples, clares i previsibles com siga possible.

De vesprada, l'advocat de Puigdemont, Jaume Alonso Cuevillas-Sayrol mos recorda en tv3 que, en el nostre dret democràtica, tot el que no està prohibit, està permés. M'alegre de sentir-ho, perquè últimament semblava que, segons alguns polítics és al revés, que tot està prohibit llevat de la «indissoluble» unitat de la seua (petita) pàtria (mental).

Cita dominical / 479: Vicent Mengual

A Espanya, els poders de l'Estat, actuant en sinergia, reprimeixen, acorralen i empresonen la desobediència civil seleccionant diverses operacions: persecució policial i judicial per als que tenen capacitat executiva, tècniques antiavalots per a la massa de desobedients i intervenció de l'administració per a tothom.

Vicent Mengual, «Per les idees», Diari La Veu, 06.01.2018.

Construint en el segle XXI

La normativa lingüística té curiositats insidioses. Estava escoltant un vídeo institucional de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i hi ha una moment que la veu que el comenta diu: «Un edifici renaixentista construït el segle xvi». No sé si és que la locutora que posa la veu al vídeo ho diria aixina, però sí que sé que jo diria «al segle». Aleshores em passa pel cap que, si no m'enganye, això que jo diria coincidix amb la pronúncia que farien els parlants del català oriental en eixe cas, dis-ne vocal neutra, si és que ahí podem filar aixina de prim.

La curiositat insidiosa és que no és la primera volta que l'ús de l'ortografia contravé un poc lògica de la llengua general. Tinc present el cas del gotet de beguda aquell, dis-ne colpet, dis-ne didalet, gotet o copeta, dis-ne ¡xopet!... A vore, digues esta última, a vore com la dius. ¡Exacte! Els orientals en diuen «xupet», però els occidental, ¡ai!, resulta que no podem dir el calc evident «xupet», hem de dir i d'escriure un inoït «xopet» per tal que algú aprofite el calc del castellà, ara salvat per una petita manipulació ortogràfica.

En el cas del vídeo, supose que l'embolic prové del fet que la normativa oblida la gramàtica i s'embolica amb l'estilística. En este cas, tal com ho pinten, hi ha un petit manat de previsions o restriccions diferents, segons els manuals, entre les hores, els dies, els mesos, les estacions, els anys, les dècades, els segles, etcètera. Un cas desconcertant és el que permet «A l'abril, cada gota val per mil» o «En abril...», però pretén impedir «A* l'abril d'enguany», amb l'excusa que un és genèric i l'altre és concret (està determinat), com si eixe matís tinguera més importància per als parlants que el fet d'usar la marca preposicional com introductora d'una indicació circumstancial.

Naturalment, la confusió entre criteris es pot donar en més casos, com ara en el cas «En el 2017/En l'any 2017», que hi ha qui considera que no s'ha de dir aixina, sinó sense preposició. I entenc que per eixe camí podem arribar a confondre prou les coses. Llavors, a pesar que en el cas dels segles la cosa està mitjanament clara —les preposicions a o en a introduïxen eixes indicacions circumstancials de temps—, la confusió que generen les restriccions amb poc fonament poden fer que algú acabe llegint: «Un edifici renaixentista construït el segle xvi».

Al tram-tram

També hui reunió de negociacions sense massa sentit. Introducció, nuc i desenllaç esbravat. Seria hora ja que el repertori d'excuses i justificacions sense fonament que arriben a amollar anara acabant-se, perquè pareix increïble que la següent siga encara més estrambòtica que l'anterior. Estic arribant a pensar que per a alguns es tracta només d'una representació teatral que va variant entre gèneres: comèdia inicial, comèdia romàntica fins i tot, drama —sàtira entremig, per a relaxar-se—, èpica que desemboca en tragèdia, noveŀla història, policíaca, teatre costumista, teatre d'avantguarda i, finalment, supose que era inevitable, una barreja de teatre de l'absurd, picaresca, tebeo i contes infantils.

Mentrestant, estic en silenci, me s'unfla la vena i faig el meu discurs sobre les inconseqüències que estic escoltant. Acabe amb el cap com un bombo. Sé que n'hi ha moltes solucions per als problemes, que no sempre són problems i solucions senzills, però que tenen remei. No volen vore-ho i sentir-ne parlar. De fet, veig que les marginen conscientment. És possible que tinguen interessos que desconec que els induïxen a tot eixe repertori de palla inteŀlectual. I també podem triar entre l'estupidesar i els prejuís. Ah, i les malíccies, factor que oblide massa fàcilment.

Me'n vaig a suar-ho pel riu: 07:12 + 07:13 + 07:11 + 07:15. Al tram-tram, expressió que encara no apareix en el diccionari, però hi anem anant.

Humor indignat

Hui els ha tocat als decrets de canvi de denominació. Després de dos reunions sindicals seguides des de mitjan matí, cadascú es relaxa com millor li va. M'indigne amb els debats de la televisió o els comentaris de la ràdio sobre la independència de Catalunya, m'alegre la indignació amb l'Està Passant i, vaja, això em desemboira la indignació personal i sindical dels debats inversemblants de la faena. Però no me la lleva, la indignació, encara que sí que permet vore que convé acceptar les coses que no pots evitar amb humor.

En segon lloc

Com sempre, tinc massa coses encetades o a mitges, si damunt pretenc vore algun film de tant en tant. Bé, veig peŀlícules quan els ulls no donen per a més, que sol ser a última hora de la vesprada, quan ja es fa fosc. Aleshores em centre en una pantalla o altra. Si és l'altra, doncs, els escric als de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, perquè em sembla que alguns dels qui componen el consell rector de la institució tenen la mateixa idea de gestió lingüística que jo de dret eclesiàstic. No em sorprén, l'ocupació en eixa qüestió requerix pràctica, constància i coherència, no tan sols oportunitat o ocasió d'ocupar un lloc on mostrar un interés més o menys militant.

En fi, com que el síndic de greuges ja va gestionar una queixa referida a una actuació poc curosa —ho van admetre, però va dir que era «una errada»—, ara els escric directament:

Observe que els models de documents que feu servir per a difondre les puntuacions definitives de les borses d'À Punt mostren en primer lloc la versió en castellà dels epígrafs i el valencià en segon lloc. Per exemple, on diu:

DOCUMENTO INTERNO (SAMCCV) / DOCUMENT INTERN (SAMCCV)
Hauria de dir:
DOCUMENT INTERN (SAMCCV) / DOCUMENTO INTERNO (SAMCCV)

I aixina en tots els epígrafs dels models de documents.

No cal que vos recorde quina és la importància d'aplicar correctament els procediments per a afavorir l'ús i reconeiximent del valencià i com enllaça això amb les finalitats de la CVMC ni què indica el Decret 61/2017 sobre l'ús de les llengües en este àmbit.

Encara que és preocupant que no siga la primera mostra de descurança en la gestió lingüística de la corporació (queixa número 201713531 al Síndic de Greuges), vos anime a que milloreu i esmeneu les pràctiques que provoquen que el valencià aparega en segon lloc en la documentació de la institució.

A vore com responen.

El mal arxiu

Em quede un poc torbat intentant completar la pàgina sobre l'històric de queixes que he presentat davant el Síndic de Greuges. N'hi han un fum i només l'òmplic una miqueta més. Es veu que no puc confiar en l'arxiu de la institució, perquè és un petit desastre: tenen molts buits i moltes pàgines inexistents, sobretot amb les queixes anteriors a l'any 2003. La gestió de la institució devia ser tal com la imaginava quan els enviava la documentació. A més, veig en el web que les meues queixes estan classificades amb temes realment curiosos que no tenien res a vore amb les queixes. Un bon nyap de gestió, trobe, que espere que estiguen apanyant.

Em costarà regirar les meues carpetes i escanejar els documents, cosa que es veu que el síndic només ha fet a partir del 2004 o 2005, almenys en el cas de les meues queixes.

La república com a cloenda

Un esborrany de debat entre Marina Garcés, Sònia Andolz i Cristina Sánchez-Miret al final del programa d'anàlisi dels fets de l'1-O en tv3, Veus de l'1-O, dissabte passat, em sembla que va ser la millor pinzellada per a acolorir amb bones idees el quadre d'una societat crítica moderna i democràtica, no sols catalana, sinó també europea, tant per les reflexions que van fer com per la manera d'exposar-les. I fins i tot la síntesi necessària de Marina Garcés al final va tindre el seu punt d'emoció: «república» va dir que era la paraula que triava, entesa en el sentit llatí de cosa pública (res publica), com a expressió que havia de condensar la necessitat de revisar el funcionament de la societat i l'estat de dret. Ja eren vora les dos de la nit i em va paréixer que mos feren patir un poc massa de son. Tot siga pels somnis republicans.

Cita dominical / 478: Joan Burdeus Soler

Si Catalunya aconsegueix el reconeixement que demana primer, i la independència després, la Constitució de la República faria bé de donar exemple i regular mecanismes de secessió o de cessió de sobirania en termes raonables per, arribat el moment, guanyar-lo o perdre’l a les urnes, escoltant i seduint als ciutadans. L’alternativa és l’essencialisme, que sempre acaba amb porres.

Joan Burdeus Soler, «Què podem aprendre de Tabàrnia?», Núvol, 29.12.2017.

A temps i a destemps

Un «molt bé» deixat anar a temps fa aparéixer la lleidatana que regenta el local en Madrid, La bodega de los Secretos, situat en un antic celler que després va ser refugi durant la guerra civil espanyola. Una cuina ben elaborada de receptes tradicionals amb les innovacions habituals pel cantó dels peixos.

El local és sorprenent i cal un recorregut pels passadissos del celler amb capelletes per a tauletes en la intimitat. Bon ambient i servei eficient.

Al Caixafòrum madrileny òmplic l'enquesta amb satisfacció i aprofite per a demanar retolació en català. Que no siga perquè ningú els ho ha demanat, però sé que això tindrà menys efecte que el «molt bé» a temps. Les llengües dels «altres» espanyols sempre cauen a destemps en eixa Espanya.

La banalització de la presó preventiva

La banalització de la presó preventiva s'ha instal·lat en un cert discurs polític i periodístic. Ja tan sols falta ja que demanen la presó preventiva perpètua contra els polítics que algú (polític contrari o jutge...) puga sospitar que són «desafectes» a la Constitució espanyola o a l'ordenació legal vigent.

A més a més, tal com estan les coses, sembla que Catalunya deu estar entrant en la condició de colònia rebel, ja que té el jutge del suprem espanyol que denega les peticions de Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart —com més va més políticament presos— atén precisament a la seua condició política de líders socials. La concepció democràtica del nacionalisme espanyol és tan dubtosa que és capaç d'aplaudir la repressió preventiva d'una possible decisió d'independència catalana democràticament votada. Més encara, el jutge considera adequada la presó preventiva dels qui podrien estar pensant alterar socialment l'statu quo institucional amb la idea de construir un nou estat per mitjans democràtics.

En el rerefons ideològic sembla que hi ha la consideració que els estats creats i sostinguts amb la força dels exèrcits i les policies que han de defendre el «mapa» territorial i que han de reprimir amb l'ús de la violència els seus ciutadans, tenen dret i legalitat. Naturalment, un estat que es constituïx aixina no li ho pot posar fàcil a una democràcia pacífica. Contràriament al que diuen que va dir Churchill, a voltes sembla que encara estan pensant que no van guanyar la guerra per a que els ciutadans triaren democràticament.

«Bica-me o cu»

Estava fent una fitxa sobre el gest que es fa amb el «digitus impudicus», que habitualment en la meua contornada era un element que acompanyava l'expressió «puja ahí dalt i voràs a ta uela» i, per tant, propose que se'n diga puja-ahí-dalt. Em molesta tant de guionet, però supose que tot és començar, vorem com va i podríem acabar llevant-los. La fitxa eixirà demà de matí, i m'estalvie el gest ara mateix, però vos en deixe una imatge.

Bé, la cosa és que això m'ha fet vore que eixa expressió és equivalent de «besa'm el cul» (diccionari d'Espinal; consulta: 11.01.2018) i, vaja, això m'ha recordat una expressió que dien les filles franceses d'uns amics gallecs dels meus pares quan jo era menut en París: com a resposta a l'agraïment tradicional francés «merci beaucoup» elles responien rient «bica-me o cu». Fa d'això molts anys, vora quaranta. Uf.

Bou o vaca

No he aconseguit trobar en el web de la cadena ser qui estava parlant poc abans de les onze que ha amollat: «Preferixc ser un bou espanyol que una vaca holandesa». Algú ha aplaudit la idea, com si eixa frase tan «enginyosa» —de l'estil d'aquell Felipe González que va dir que preferia el risc de morir apunyalat al metro de Nova York que d'avorriment al de Moscou— reforçara la validesa humana de les corregudes de bous i, per contra, desmuntara els arguments dels qui consideren que les corregudes són un acte violent, injust i recriminable, si no criminal.

No cal dir que resulta trist sentir persones intel·ligents que s'entretenen i pareixen molt pagades amb frases com eixes, tan ocurrents com faŀlaces, com si les úniques opcions del món en què vivim foren morir decapitat en la França del 1977 —quan Felipe va anar a Moscou, per cert— o gasejat a l'estat que siga dels eua. I podem anar adaptant el fals dilema, tal com es fa des de sempre, però això no lleva que siga fals i que tinga més mala intenció que validesa intel·lectual. Llevat que l'única opció vital que tenim és triar de quin mal hem de morir. I bo, si puguérem triar. Podríem triar també la vida, ¿no? Llevat que sigues bou o vaca, que no podràs triar mai, pel que sembla.

Monòxid en un got

L'osmosi, l'entropia i el segon principi de la termodinàmiques em maregen una miqueta. Estava repensant com podia fer un minirelat de ciència-ficció, però més que ficció científica només arribe a fer ficció de cames curtes. Em pensava que trobaria alguna anècdota respecte al físic Richard Feynman i el monòxid de dihidrogen, però es veu que degué ser una versió meua d'alguna altra cosa que els devia explicar als seus alumnes brasilers. Després veig que el fet d'ofegar-se en un got de monòxid de dihidrogen no és res que haja inventat jo per primera volta. Això passa, que qualsevol fabulació que faces sempre l'ha millorada algú fins i tot abans que l'hages pensada.

Una abraçada presa

Vullc donar-los suport amb una missatge i fer-los una gràcia als «presos polítics» o «polítics presos» de la indissoluble unitat nacional espanyola —fantasia teleològica retrògrada que espere que no coincidixca del tot amb això que diuen l'Espanya democràtica—, però em deixe anar i els envie quasi el discurs d'un míting:

Vos agraïxc l'actitud coherent i ferma en la defensa dels procediments polítics pacífics i democràtics. Vos ho agraïxc més encara pel preu personal que vos està fent pagar la utilització retrògrada, nacionalista i antidemocràtica de les forces repressives del govern i els tribunals de l'estat espanyol, un estat que ara mateix està mostrant que és un instrument per a restringir i contravindre els drets humans i les llibertats polítiques en lloc de servir per a ampliar les opcions democràtiques d'estructuració social i política dels ciutadans que el componen.

No crec en la independència de Catalunya com a objectiu de caràcter nacionalista i identitari. Eixa independència ha de ser un instrument de denúncia democràtica de l'actuació immobilista i repressiva de l'estat espanyol, actuació que caldrà salvar per a impulsar el camí d'una integració política intensa que reforme i amplie l'entitat política i social de la Unió Europea.

Espere que una experiència tan injusta com la que esteu patint es convertixca en una oportunitat personal i humana per al futur.

Des del País Valencià vos envie una abraçada ben forta.

Sort que me s'ocorre mitigar-ho amb una abraçada. Molts polítics, opinadors i teletubbis ho hagueren dit millor i sense tantes pretensions iŀluses, però la meua abraçada té l'esperit pacifista i reivindicatiu dels ninos.

Cita dominical / 477: Adolf Beltran Català

La veritat és que l’espanyolisme navega ara mateix entre la bel·ligerància pseudofeixista de l’«a por ellos, oé» i la ràbia patètica de la Tabàrnia (alguns fins i tot fan el ridícul argumentant en nom d'una hipotètica balcanització que cal prendre's seriosament la broma)”, mentre els apòstols de la secessió tanquen files i fan proclames de fe sense assajar la més mínima autocrítica.

Adolf Beltran Català, «La contrareforma de Rajoy i els seus costos», Eldiario.es, 30.12.2017.

Vivint, vixquent i vivent

Havia de comentar què em sembla la decisió del tribunal suprem espanyol sobre l'empresonament «preventiu» d'Oriol Junqueras (i companyia), però ho ha comentat amb perspicàcia Vicent Mengual en «Per les idees» (Diari La Veu, 06.01.2018). Per les idees i pels somnis.

Per tant, canvie un poc de tema, però no d'idees: per ara, la gramàtica de l'AVL dóna les indicacions següents sobre les formes velaritzades del gerundi:

Observació: És convenient recordar que no és acceptable normativament cap gerundi amb increment velar (–guent o –quent). Així, gerundis com ara diguent, vinguent o visquent han de ser substituïts pels tradicionals i vius en la major part de parlars valencians dient, venint o vivint.

Observació: Les formes sense i són les clàssiques i es mantenen en el valencià meridional, en el valencià septentrional i en tortosí. En el valencià central, en canvi, en lloc de les formes amb i s’han adoptat formes velaritzades o palatalitzades del tipus caiguem, caigueu, caiguent; vegem, vegeu i vegent. Les formes velaritzades i palatalitzades no són acceptables. Pel que fa a les altres variants, les formes amb i són les més generals en l’actualitat en els registres formals.

Concorda la nova gramàtica de l'iec en eixa recomanació: «Aquesta tendència, que varia segons els parlars i no té la mateixa intensitat en totes les formes, no és acceptable en els registres formals.»

Seria bo que eixes institucions feren periòdicament una certa revisió sobre què consideren que és «formal». Em sembla que, tal com sol ser comú en escola —i més amunt: institut, universitat...—, no estan aplicant un concepte sociolingüístic sinó un prejuí literari. Tal com diu el Diccionari de sociolingüística d'Enciclopèdia Catalana: «Aquest quatre factors [tema, grau de formalitat, canal de comunicació i intencionalitat] es poden combinar de maneres molt diverses que produiran un ventall amplíssim de registres». Aixina fóra.

De totes formes, acabarà passant el que podem preveure: a força de repetir-ho, els quatre valencians que quedaran parlant en valencià és possible que no velaritzen. O és més possible encara que sí que velaritzen i, a més, que lamenten bona cosa la insistència a posar entrebancs normatius als registres i la falta d'espenta a l'hora d'usar la llengua amb normalitat i en tots els registres —no tan sols per a complir amb el manualet que van haver d'estudiar per a l'examen que fóra.

A pesar de les restriccions estilístiques recomanades per als registres formals (més suposats que reals), el gerundi «caiguent» és usual a tot el domini lingüístic català (llevat de l'Alguer; veg. dcvb), encara que ja fa quasi un segle que a Pompeu Fabra li semblava malament tant de gerundi velaritzat. I aixina continua vivent, vivint i vixquent la llengua.

Que en venguen molts

Amazon m'envia un missatge —l'ham per a que compre alguna cosa— amb els llibres electrònics més venuts en català:

Les set caixes de Dory Sontheimer

Operació Urnes de Laia Vicens i Xavi Tedó

La noia del vestit blau de Laia Vilaseca

Pa amb xocolata de Teresa Roig

Origen de Dan Brown

Ocell blau de Benet Martín

L'elefant blanc de Rubén Chapela

El noi del Maravillas de Lluís Llach

Herr Pep de Martí Perarnau

El secret dels bons homes de Xavier García Asquerda

Els vells amics de Sílvia Solera

Gran diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia Catalana

Transforma la teua salut de Xevi Verdaguer

Una columna de foc de Ken Follet

Un país en joc d'Albert Gener

Mestra d'L. S. Hilton

No tinc cap referència sobre la qualitat i l'interés de les obres, llevat del llibre del Llach, que em sembla que algú dia que estava bé. Es veu que n'hi ha diversitat en els gustos. Em sorprén que continue apareguent el diccionari, ja que es pot consultar en línia. En tot cas, no és la meua llista per a enguany. De moment, no havia pensat en cap d'eixos llibres, tot i que el de Les set caixes el vaig tindre fa uns mesos en les mans i quasi el vaig agarrar per a regalar-li'l a Takse. Supose que acabarà caiguent.

Metamorfosi climàtica

M'arriba la revista d'Eldiario.es, que va del poc de temps que mos queda sobre el planeta en condicions mínimament saludables. Hui pensava anar a córrer pel riu, fa bon dia. Tenint en compte, però, el temps que fa que no plou com toca, no sé si estic fent esport i millorant la meua salut o augmentant la càrrega de partícules nocives en el cos. Perquè el problema de la contaminació i el canvi climàtic no és que siga roín per a la natura —a la natura li tenen igual la radiació gamma, la beta o l'àcid sulfúric—, és que és roín per a la salut de les persones. I eixa és la gran estupidesa de la societat que tant de «progrés» injust i desequilibrat mos ha proporcionat.

En fi, tal com diuen els còmics més clarividents, mos hauran d'eixir ganyes, filtres contra pols, fum, partícules nocives i radiacions diverses i qualsevol d'eixes substàncies que tan alegrement inventem i deixem anar al medi. O desapareixerem com a espècie i els fem un favor a la resta d'animals.

El company Víctor s'ha pogut tombar enguany, més content que un gínjol, sobre el gel de la llacuna «Helada» a Urbión. Espere que ho pugam fer encara uns quants anys més.

---

M'arrisque amb la contaminació i reprenc la rutina esportiva amb mesura (28:43): 07:14 + 07:01 + 07:37 + 06:51.

Il·luminar i encegar

Debaten en Catalaunya Ràdio, hui de matí, si l'estat espanyol té algun dèficit democràtic. El cas és que hi ha qui ho nega. I sembla clar que ho nega perquè la qüestió està relacionada amb el procés inconclús d'independència de Catalunya. Pareix que pense que reconéixer els dèficits democràtics justificaria l'escissió. Trobe que un demòcrata ha de saber que les democràcies sempre són deficitàries. Una altra cosa és que eixos dèficits poden ser d'estructura o de complements, com ara de separació de poders o de renda mínima. I tampoc no és el mateix fer eleccions i fer referèndums.

Certament, el procés d'independència de Catalunya ha mostrat uns quants dèficits de l'estat espanyol. Pretendre que els independentistes no tenen raó perquè l'estat espanyol ha esdevingut una democràcia perfecta, és quasi com donar la raó al desig d'independència: cap democràcia no és perfecta i, pitjor encara, l'estat espanyol ha estat condemnat en més d'una ocasió (sense buscar massa: 2004, 2013, 2017) pels tribunals de drets humans.

Els debats «democràtics» també contenen moltes faŀlàcies. Com ara que hi haja coses que no es poden votar. La democràcia s'hauria de pensar com la ciència: la podem utilitzar per a fer bombes o per a generar electricitat. Per a iŀluminar o per a encegar.

Espenta lectora i reculada informàtica

El primer dia de moscós de l'any i pegue una petita espenta —un capítol només, però llarguet— al Guerra i pau de Tolstoi. L'estic llegint en francés en el Kindle (un pdf mig editat per mi). M'està costant avançar com de costum quan es tracta de noveŀles llargues. Amb tot, ja m'he marcat un punt d'arribada per a canviar la versió d'Irène Paskiévitch que tinc en l'aparell per la versió en paper de Boris de Shclœzer (Gallimard, 1960). He llegit que és més completa. I podré ratllar el paper roïnet de l'edició Folio.

En canvi, pel cantó de les mamonades, me s'ocorre posar al dia el Lubuntu de l'Asus Eee PC-1000H i es veu que li faig engolir una versió massa moderna al miniordinador. No està per a eixes càrregues. Deixa de funcionar correctament, aixina que li torne a endollar la llapissera on tinc la versió 16.10 que li vaig instal·lar l'última volta. «Tank you for choosing Lubuntu». Funciona. L'any promet.

L'inici dels interrogants

El dia 28 passat una broma del dia era la suposada recomanació de la Fundéu per a utilitzar només els signes d'interrogació i admiració inicials. En eixe sentit, en català vivim en una broma semblant permanent: per tal de fugir de semblar-mos més del compte a la normativa del castellà hi ha qui es conforma fent servir només el signe del final. Estava tan satisfet llegint una frase d'Aldolf Beltran que només el final m'ha deixat un poc decebut:

Es va trencar el pacte que va fer possible la Transició a la democràcia quan la dreta i una bona part de l'esquerra van posar la proa amb tanta virulència a l’intent d’un govern de la Generalitat transversal, de nacionalistes i no nacionalistes, com el que encapçalava Pasqual Maragall al començament del segle?

Bé, he de dir que la posició inicial del verb ja em va fer sospitar i vaig haver de mirar cap avall per a comprovar si era una afirmació o una interrogació. Supose que no era eixa la intenció de l'autor. Per tant, crec que no té cap interés el fet de regatejar-mos el signe d'interpretació del sentit des de l'inici. Com a broma, vaja, ja fa massa temps que dura i no fa tampoc tanta gràcia.

Cita dominical / 476: Luci Anneu Sèneca

Hi ha mercès perjudicials als qui les assoleixen; el benefici consisteix no a donar-les, sinó a negar-les; per això tindrem més en compte la utilitat del demandant que el seu desig. Car sovint desitgem coses nocives i no ens és llegut de conèixer el mal que ens fa, perquè la passió pertorba el coneixement; però quan la cobejança s'encalma, quan s'esmorteeix aquell emportament de l'ànima inflamada que foragita el seny, maleïm els funestos donadors de mercès malastrugues.

Luci Anneu Sèneca, Dels beneficis, segons la traducció de Carles Cardó.

Llibres amb l'excusa nadalenca

Aprofite que el dia no ha tingut res sociolingüísticament rellevant —o és que hui no he fet massa cas de res— per a fer un sumari dels llibres que he comprat per a regalar este Nadal, i aixina intentaré evitar repetir-los l'any que ve, almenys a les mateixes persones:

Aquesta és la meva carta al món d'Emily Dickinson (trad. ca.: Marcel Riera)

Joc de trons. Cançó de gel i foc 1 de George R. Martin (trad. ca.: Mercè Santaulària, Esther Roig i Anna Llisterri)

L'imprevist cas del noi a la peixera de Lisa Thompson (trad. ca.: Joan Josep Mussarra Roca i Esther Roig Giménez)

Matilda de Roal Dahl (trad. ca.: Ramon Barnils)

---

Comptem! (¿sense autor?)

Arrugues de Paco Roca (trad. ca.: Tina Vallès)

La casa de Paco Roca (trad. ca.: Tina Vallès)

Els llibres d'A de J. L. Badal

La invenció de l'Hugo Cabret de Brian Selznick (trad. ca.: Josep Sampere i Martí)

Astèrix a Itàlia d'R. Goscinny i A. Uderzo (trad. ca.: Daniel Cortés Coronas)

Bola de Drac 01 d'Akira Toriyama (trad. ca.: Helena Jürgens i Batlles)

Com a nota final, com sempre, fent això de les bibliografies m'adone de la invisibilitat editorial habitual dels traductors. Haurien d'aparéixer al voltant del nom dels autors i a voltes no apareixen ni a les pàgines web de les editorials.

El deute que no acabem de pagar

La segon tongada de llibres que escampe enguany com unes llavoretes que espere que tinguen una formigueta o un gafarronet que les aprofite. Molta gent al restaurant i, malauradament, la sociolingüística explica què havia de passar i, efectivament, està passant sense remei. El bilingüisme passiu és el favor que a voltes mos fan; en canvi, pareix que els apeguem mosatros mateix un monolingüisme castellà actiu, no com un favor, sinó com un deute, de tants interessos que els paguem.
Quatre llibres per al silenci. Un silenci elegant i literari, vaja, que no mos abandone l'estètica.

Les raons que es perden

A força de participar sense gens de ganes en estes coses sindicals, estic concloent que, molt sovint, una de les tàctiques del debat i la negociació més efectives és el silenci. No parle del fenomen sonor, sinó de callar a temps.

És habitual que hi haja qui entenga el debat com una competició en què u ha de resultar vencedor dialècticament —i no tant per la força o validesa dels arguments—. Una volta detectat això, convé intuir què dirà l'altre o deixar-lo dir en primer lloc, perquè si resulta que el seu argument era el teu, el que anaves a exposar, t'estalvies haver-lo de donar i pots reforçar-lo amb la teua adhesió.

Sol passar que m'avance massa, pensant que l'exposició que faig és ferma i resistent com una mata de joncs. M'adone massa tard que no he tingut en compte que l'altra part pensa més que jo en la competició i no en les raons que componen la mata. Observe que desviarà l'afer de manera que la meua exposició siga accessòria i insuficient. És possible que es centre en un cas paraŀlel que no s'ajuste a la qüestió que del debat, però que siga vàlida en un altre àmbit i en el nou al qual m'estarà portant. És clar, com que no solc debatre aixina, faré per admetre-ho i renunciaré a tornar a l'exposició inicial, perquè sé que he comés l'error d'enraonar massa prompte.

Estic parlant, per tant, de perdre la competició a canvi d'aconseguir l'objectiu en debat. Es suposa que és més important l'objectiu que el debat sobre com aconseguir-lo. Per exemple, observe que en una proposta hi ha una disfunció, però no l'assenyale directament. Això sí, esmente els elements que la componen (que si això va seguit d'això altre, que si això ha de combinar amb això altre...), i espere que l'altre veja la disfunció i l'expose ell mateix. Llavors, li done la raó i ja li puc demanar com corregir-la. M'evite que, si esmente directament la disfunció —certament, que es veu a una hora de camí— l'altre la negue, em diga «exagerat» o «tremendista» i busque qualsevol mitjà per a convertir-la en un símbol de la seua víctòria dialèctica.

Bé, este debat no el guanyaré tampoc, perquè tot açò són impressions variables que no arriben mai a formar una badia de coneiximent tranquil·la i segura.

El braseret que no s'apaga

Amb una raó que sona a excusa anuŀlen al reunió negociadora de hui: no tenen la documentació. Amb tot, hem vist que continua vigent en alguns sindicats apegats a la nostàlgia l'estil típic de les negociacions per darrere, de taula braser —ho solen denominar aixina—: s'han quedat a parlar de les seues coses amb la representació empresarial. Algun empastre deuen estar preparant.

Per tant, puc dir que he descansat un poc, perquè anava a la reunió amb una perspectiva lamentable al vore que, mentres em preocupe pels drets, l'eficiència i l'equitat, estan apanyant-se els saquet i els prejuís. El relax m'ha deixat atovat. I per a tancar el dia lligc amb un poc de confort el titular d'Eldiario.es (27.12.2017): «Pedir que los médicos y enfermeros hablen la lengua autonómica es cumplir con la ley». Complir la llei és notícia lingüística. ¡I tant!

Al gra

Al gra, això m'agrada, com un pardalet. Al mateix, una paciència molt flexible i extensible per a presenciar amb amabilitat i cara de circumstàncies les exhibicions de festeig i encantament sense niu que fan alguns polits incansables. Ah, no els talles la cerimònia, que no te la resumiran, sinó que l'ampliaran. I jo patint, que els grans se'ls endú el vent. Els pardalets provenen dels dinosaures, perquè volien anar al gra. Els remugants persistixen.

Estrena amb gràfics

Toca de nou el repartiment dels llibres nadalencs. Enguany hi ha poca novetat extraordinària. El cas més extraordinari ha segut com ha botat algun dels nebots amb les estrenes després de quedar-se més o menys parats amb els llibres. Ai, capitalisme de nebots més que d'amiguets. Al final, la dita de la nit: «Quan la uela torne de missa», és a dir, puga ser que no mai.

Cita dominical / 475: Gordon Gordo Mosley

¿Veus què passa quan enverines els caps dels altres amb idees?

Gordon Gordo Mosley, personatge del film The gift de Joel Edgerton.

Entonant i a ritme

Assage «Bizkaia maite» de Benito Lertxundi amb la guitarra i provant a entonar i mantindre el ritme. És cosa de contraatacar el clima de Nadal —¿ja són «Nadals» en lloc de «Nadal»: pluralitat emocional—, tan convencional i que tant trastoca la competència entre certeses amargues i falsedats fantasioses. Es inevitable caure en els tòpics en un sentit i altre, perquè la vida és possible que s'alleuge en algun sentit, però no es paralitzen el clima hivernal ni el capitalisme fred d'amiguets i misèries.

I faré un cap de setmana un poc més llarg per mirar d'allunyar el cap de les negociacions laborals que continuen envitricollant-se sense atendre a raons ni pactes, com si les veritats dels qui més criden són més certes i menys negociables. Dilluns tastarem un poc de vi negre dolç que promet. Espere que mos se regire l'esperit per la bona cara per a les reunions sindicals i laborals que s'acosten.

Ecologia entre taules

El cambrer de Sueca treballa amb una xica croata jove. Li sol parlar en castellà, però es veu que també parla sovint en valencià, perquè mentres estem parlant amb ell la xica entén què estem diguent. Ell mos està fent un repàs a tota la maldat política que hi ha «escampà» pels carrers i les places de València. I quan Takse li diu que un problema és que l'esquerra té massa mirament quan governa, ell assentix. Allà en el bar n'ha de vore i de sentir de tots els colors. Però sobretot agraïx poder notar la resposta amable i agraïda dels qui poden parlar amb ell en valencià. A pesar de tot, pensa que la ciutat està perduda.

A més, somia que l'emt amplie i millore el parc mòbil amb vehicles elèctrics; i que millore les rutes. Un bon servei públic permetria fer un gran centre per a vianants i, a més, llevar bona cosa de la poŀlució que ofega la ciutat. Ara, quan es jubile, se'n van a la tranquiŀlitat del poble d'Extremadura de la dona. Un cambrer per l'escologia lingüística i ambiental.

La terra es desfilassa

El món, la terra ferma del globus terraqüi, s'estreny i s'allarga o s'eixampla i s'acurta segons la perspectiva que fem servir, segons la projecció cartogràfica utilitzada. Vullc pensar que eixa terra ferma ho aguanta tot i continua terra i ferma, perquè només s'altera o varia el punt de vista, la manera de mirar el mateix objecte. Al final, és cert també, el concepte es concreta d'acord amb una perspectiva o altra, i la discussió es pot embrancar si no estem atents al fet que depenem de la manera d'aprendre, de captar els objectes de la vida, de mirar-ho i pensar-ho tot.

Hui hem de mirar de nou cap a Catalunya. Mentrestant, topem ací i allà amb idees tan estretes com un món que no s'aguanta i es desfilassa mentalment i ambientalment.

Mosques i maldecaps

No sé per on començar, aixina que millor que ho acabe ràpid: me s'excusen perquè em parlen en castellà, i com són tantes voltes, no deu ser tant que es pensen que jo sóc un racista lingüístic sinó una manifestació d'algun prejuí que tenen ells mateixos. En fi, això té a vore amb les coses que hauria d'estar tractant jo, perquè la indignació laboral i sindical —i el maldecap consegüent— m'obliguen a distraure'm amb qualsevol mosca lingüística que passe. En faré una fitxa, de la mosca i de la indignació.

L'oficina amb drets

Ja que s'ha creat realment l'Oficina de Drets Lingüístics (dogv número 8.192, 18.12.2017) valenciana (Decret 187/2017, de 24 de novembre, del Consell, pel qual es regula el funcionament de l’Oficina de Drets Lingüístics. [pdf]), estic pensant que, d'entrada, tindrà alguna utilitat que trobava a faltar: denunciar els incompliments lingüístics del Síndic de Greuges o de les Corts Valencianes. Com que no hi havia qui vigilara el vigilant, era complicat mostrar-li els incompliments al síndic i fer que els corregira. D'altra banda, com que el síndic és un comissionat de les Corts per a eixa funció, doncs, resulta que el síndic no vigilava ni fiscalitzava l'actuació de les Corts.

El nou web del síndic continua tenint mancances lingüístiques en el seu web. Cert és que l'ha anat millorant, però —tal com vaig dir— fan les coses sense control de qualitat ni protocol d'actuació lingüística i ixen com ixen. Espere que l'observatori que ha creat la Generalitat tinga alguna utilitat en este sentit. I aixina, creuant queixes entre uns i altres, arribarem a implosionar i crear un forat negre que mos durà al futur. ¡I més enllà!

Encerts erronis

Els encerts i els errors són els elements alternatius amb què anem jugant. La llàstima és que els encerts i la correcció no són necessàriament conceptes sinònims. Em sembla que hui he estat correcte amb els arguments que he exposat, però no sembla que haja estat encertat en la tàctica expositiva o retòrica. Em console pensant que el meu desencert —no arribe a pensar que es tracta d'un error— prové de la manca d'arguments contraris i de la manca de poder —personal, administratiu, polític o sindical— de la meua posició.

Com és costum, acabe baldat i dubtant de la qualitat ètica de les persones que dirigixen habitualment les institucions polítiques democràtiques. I això que dic que tinc dubtes és també un recurs retòric.

Cita dominical / 474: Daniel Innerarity Grau

La legalitat és un valor polític quan inclou procediments de reforma de resultat obert; si no, apeŀlar a ella és pur oportunisme.

Daniel Innerarity Grau, «Contra el antipopulismo», El País, 09.12.2017.

De bar en bar

Takse opina que mosatros ja no ho vorem i, per tant, podem sentir un cert alleujament davant la perspectiva que, al final, al centre de València desapareixeran els usuaris del valencià. M'ho diu mentres parem a fer-mos dos cerveses al mercat de Mossén Sorell, inaugurat en castellà —tal com indica la placa— per l'anterior alcaldessa, Rita Barberá, que exhibia un valencianisme castellà peculiar com a arma contra el valencià i els qui el parlen.

Les cambreres mos diuen «adéu», tal com ha fet el de la botigueta on hem comprat aiguada destiŀlada. Per contra, en un altre baret, del carrer dels Serrans, el xicon s'ha posat a parlar en valencià (¿de la Safor?) quan m'ha sentit parlar, però el seu hàbit és atendre directament en castellà.

La recepta de Takse, lògica i festiva, és que hem d'anar de bar en bar, pel futur de la llengua. Jo tinc més afició al tecleig que a la conversa, però està clar que mos haurem de fer «eixidors», tal com dien abans dels qui no paraven en torreta.

Ventilació imprescindible

Arriba la revista Mètode, excel·lent en tantes coses, però que, quan la trac del parquet de plàstic en què te l'envien, continua desprenent una olor petroquímica insuportable que m'obliga a deixar-la una nit oberta en el balcó ventilant-se. Els ho he dit alguna vegada, però no m'han respost mai. No sé quina classe de paper deuen fer servir, però diria que convindria millorar-ho.

Per a ventilar-me jo també de la setmana laboral i sindical, me'n vaig a volar un poc al riu. Ho faig més llarg (50:03): 14:34 + 15:07 + 15:18 + 05:04. I a rastrons vaig repassant les inconseqüències interessades que ha hagut de llegir estos dies. Hi ha qui sap com s'ha de fer bollir l'olla: com menys arguments té, més indignació exhibix. La qüestió és saber-ho detectar i contindre's.

Estornells pasturant i parelles de merles que em miren passar i no s'espanten. El riu em deixa més baldat que relaxat.

Al servei de l'ús i del desús

La Generalitat valenciana té un Servei d'Ús i Drets Lingüístics. La informació que donen en el web sobre eixe servei és:

Vetla per l'aplicació de la normativa legal sobre l'ús de les llengües, assessora sobre els drets lingüístics i canalitza, en l'àmbit administratiu, les reclamacions per discriminació lingüística. Fa el seguiment de la normativa legal per a garantir la transversalitat de la política lingüística de la Generalitat. També dóna suport tècnic a la Comissió Interdepartamental per a l'Ús del Valencià en l'àmbit de la Generalitat. Cap del servei Ferran Bargues Estellés (tel 961970093)

¿No té adreça electrònica ni pàgina web? Ah, té un número de telèfon. ¡Vaja, sí que s'ho han agarrat seriosament!

Dret a renunciar-hi

Ja vaig comentar l'altre dia que el Síndic de Greuges valencià ha renovat el seu web sense control de qualitat lingüística —estèticament pots dir que és més bonic, però si no funcione correctament, és un error de disseny—. No podíem esperar que l'alta institució que ha de vetlar per fer que l'administració pública valenciana respecte els drets dels ciutadans fóra la primera que els incomplira. Sí, l'última frase és retòrica, ja que està clar que mos en podíem esperar d'eixes i de pitjors encara, ja que els drets lingüístics no pesen com un kilo de ferro o un kilo de palla sinó d'acord amb el volum dels prejuís i presumpcions de la llengua de què es tracte.

M'ha fet tornar a pensar en això la notícia del juí al suposat instigador dels xiulits durant la final de futol masculí de la copa del 2015 entre el Barça i el Bilbao, Santiago Espot. La cosa era la forma com donaven la notícia en alguna televisió, en què insistien que l'acusat, a pesar que li van insistir per a que parlara, si volia, en castellà, no va voler... Els periodistes no es fixaven en el fet que un jutge persistia en intentar que un ciutadà renunciara als seus drets lingüístics. Ja ho dia aquell, els espanyols eren lliures de triar la religió que vullgueren, mentres triaren la catòlica.

À Punt Ràdio no està a punt

La nova ràdio pública en valencià À Punt Ràdio ha començat a emetre. La periodista Jèssica Crespo no ho fa malament. Segurament devia estar un poc nerviosa i encara no té el rodatge suficient ni l'equip de suport necessari. Haurem de confiar que amb un poc d'estudi i pràctica millore l'estil locutiu fins a aconseguir una personalitat i un ritme que no sonen a l'estil juridicoadministratiu tan típic de la contornada, fins i tot que no sone al programa La Llavor en valencià de la ser en castellà, programa en què pareix que ho proven, però es veu que realment no ho intenten: mos fan un favor i poc més. Llàstima, perquè trobe que podrien arribar a fer-ho bé.

De tant en tant tope amb locutors que sonen a parlants reals interessats pel mitjà i per la llengua que fan servir de suport comunicatiu i cultural. En general, tot això s'aprén, perquè no ve donat per haver naixcut ací o allà. Al cap i a la fi, si jo em posara a fer ràdio en castellà o francés, dos llengües que parle de tard en tard, trobe que tampoc no donaria el nivell requerit per a fer de periodista radiofònic.

Bé, es tracta d'un mitjà public de la Generalitat. El president de la Generalitat, Ximo Puig, està demostrant amb els fets quin és el rigor de la seua administració en este tema i pareix incapaç d'aconseguir que els continguts que elaboren i pengen en el seu web estiguen en valencià. —Ara mateix, la versió en valencià del web presidencial té tres notícies en castellà: he hagut de reobrir la queixa que el síndic es pensava que havia resolt.

Abans del juí escrit

Acabe el dia amb mal de cap. No m'acabe d'acostumar a la tensió de les reunions sindicals. I això que hui han estat més plàcides del que preveia. Pareix que hi ha qui comença a entendre la faena de transcripció correcció parlamentària —podem debatre si no és una recialla d'altres èpoques— és una faena especialitzada que requerix formació i professionalitat i no tan sols un menyspreu mecanicista pels prejuís sobre la naturalitat dels discurs oral i la reproducció escrita. I és més prejuí encara si és que cal gestionar eixos coneiximents en dos llengües oficials.

No em confie, però, espere que la resposta em farà parlar més del que voldria. A pesar de tot, anem avançant. Al parlament espanyol, al basc, al català. Al valencià li ha d'arribar l'hora.

Cita dominical / 473: Keetie Roelen

Només quan els gestors polítics comprenguen que la dignitat i l'autoestima són requisits previs i inevitables en la lluita contra la misèria —i no el resultat d'alleujar-la— el món tindrà una oportunitat real d'erradicar totes les formes de pobresa.

Keetie Roelen, «Poverty Is Also a Psychosocial Problem», Project Syndicate, 20.11.2017.

Ocells calcats

Trobe que hui hem vist uns uns tords. Pensava que serien estornells, però no, em sembla que eren tords. Sort que en castellà es diuen tordos, perquè si els picaports es digueren picaportes en castellà no serien tan recurrent sentir que els anomenen «morets».

Un company em demanava que corregira una frase en castellà, perquè havien fet un canvi de redacció. El canvi consistia en una sinonímia més llarga i embolicada. Coses de l'estil administratiu i dels qui encara en fan un recurs classista. El company volia canviar també la redacció en valencià i li vaig dir que no calia, que el valencià no és un calc del castellà... Ho pense, però no sé si m'ho crec sempre.

Picaports pasturant

M'he firat una tauleta Fire d'Amazon. No té configuració en català i la deixe en francés perquè no me se perga el costum. Sí que permet tindre el teclat, els suggeriments d'escriptura i la revisió ortogràfica en català. Hi ha una diferència respecte al francés que no sé si deu haver segut induïda per la interferència espanyola: l'apòstrof apareix en el teclat numèric i no en el teclat de lletres.

A banda d'això, em sembla que és un trastet aconseguit, a bon preu, amb algunes mancances de connexió, segons alguns comentaris que he llegit (no té HDMI) i sense Google Play d'entrada, però que s'hi pot instal·lar fàcilment. I això faig: ja tinc el Blogger, el Drive, el diccionari de l'AVL... Poc més li posaré, que la volia per al maneig documental de l'activitat sindical: gastava un Kindle, per em resultava poc àgil a l'hora de localitzar res.
I amb un suport per a mòs i tauletes de bambú d'Ikea i la llapissera Jot Pro d'Adonit —per a teclejar sense el corrunxet—, la cosa pareix que funcionarà.

Ha fet un dia de ponentada i no m'he enterat de si ha passat res d'interessant. M'ha arribat el llibre Els estranys de Lluís Garrigasait, per la subscripció a Núvol, i esperava poder-me'l llegir, perquè no arriba a dos-centes planes, però també és possible que em distraga amb qualsevol mosca que passe, com ara vegent com pasturen els picaports (Plegadis falcinellus) per l'albufera, prop de Cullera. I les gavines marejant-los i llevant-los el menjar del bec.

Bricolatge ideològic

M'he agafat el matí de moscós. Me s'ha passat volant fent alguna d'eixes faenetes casolanes que fa temps que tinc pendents: una estanteria allà dalt de tot. Hi havia massa coses a fer en un matí i sort que n'he acabat una. Roba estesa i cartons de retallar. S'acosta el Dia dels Drets Humans, el dia 10, i continuem amb polítics presos i molts catalans manifestant-se en Brusseŀles per a demanar que els alliberen. L'estat espanyol continua amb el pas tentinejant dels zombis ideològics: lloes a la sentència argentina que condemna els crims contra la humanitat de la dictadura i n'empresona els culpables mentres ací el president «M. Rajoy» dels papers de Bárcenas exhibix un cinisme immensurable en pretendre salvar el carrer dedicat a un colpista franquista.

Almenys, a pesar del bricolatge del dia, he pogut fer una petita lectura profitosa, d'eixe pediodisme que tant necessitem per a combatre la demagògia dels polítics sense escrúpols: «Las medias verdades de Ciudadanos sobre el adoctrinamiento: así crean su discurso contra la escuela catalana» de Pau Rodríguez (Eldiario.es, 06.12.2017). Fan bricolatge ideològic amb fantasies i mala intenció.

Gestió lingüística sense control de qualitat

El síndic de greuges ha renovat el web de la institució. No puc dir que no m'ho esperara, sinó que, al contrari, tenia la iŀlusió que eixa institució hauria actuat amb més rigor del que habitualment fan servir les administracions públiques en este país i en este estat espanyol. Rigor entés en positiu, no el rigor que apliquen a desatendre les seues obligacions envers els ciutadans en molts aspectes bàsics i essencials alhora. Doncs, la iŀlusió de nou s'ha vist frustrada, tal com havia previst per al cao d'una administració, la de la Generalitat valenciana, que encara no ha incorporat realment la gestió de les llengües oficials de manera sistemàtica i protocolitzada a totes les seues actuacions i produccions.

En este cas del síndic, són qüestions menors, però simptomàtiques, i més simptomàtiques encara perquè no les han vistes després del meu primer avís. Els he hagut d'enviar les imàtgens d'una pàgina web amb els errors encerclats en roig a fi que es fixaren en el detall, perquè pareix que, quan es tracta de la gestió del valencià, fan alfarrassos i senten campanes. Amb la rèplica que m'han obligat a fer hi hauria d'haver prou. Són amables en les respostes; per al futur —primer desig per a l'any que ve—, que siguen eficients.

En valencià passat per Requena

La dependenta que mos atén en la crisi xocolatera al centre de València comença parlant en castellà d'algun lloc que no identifique, però canvia al català de Barcelona per a respondre-mos. Takse li demana d'on és i mos diu que de Barcelona, que es considera castellanoparlant i ni allà ni ací sol parlar en català. Dit això, mos informa que, curiosament, va aprendre i practicar el català de menuda amb l'àvia, que era de Requena. Ja fa anys d'això —deu rondar la quarantena— i sa uela va morir, aixina que no li pot demanar com és que parlava en català.

Abans, sense tanta conversa, el cambrer del baret on hem parat a pegar un mos després del cine ha seguit un camí paregut: comença en castellà i continua en valencià. Hem parlat poc i no hem pogut localitzar de quin lloc.

Com a conclusió podem pensar que, a pesar de la submissió lingüística evident, es suposa que conéixer les dos llengües ha de permetre obtindre llocs de treball, ¿oi? Bé, no posaria la mà en el foc. Deu ser més casualitat afortunada que una selecció de personal que avalue eixa capacitació.

Els noms que no volem escoltar

Estava pensant en la meua quotidianitat laboral i sindical, però veig en les notícies que el jutge deixar anar —amb fiança— uns presos polítics catalans, però en manté uns altres en la presó. En dic «presos polítics» conscient que els «demòcrates» d'etiqueta s'escandalitzen d'eixa denominació, que no ho volen escoltar. S'haurien d'escandalitzar de la institució legislativa i judicial que engarjola persones sense cap fonament objectiu que això siga útil i just per a millorar una societat en cap sentit polític o organitzatiu. Cap dada objectiva, i una renúncia evident a evitar el prejuí i la faŀlaçament carregada d'ideologia.

Cita dominical / 472: Paul Krugman

Si preferiu la cultura popular a les estadístiques dels sondejos, penseu en això: Déu solia semblar-li a Charlton Heston, però ara li té una retirada a Morgan Freeman, i crec que això és important.

Paul Krugman, «On Feeling Thankful but Fearful», The New York Times, 23.11.2017.

Mos fem fora

Algun dia demanarem no que incloguen el valencià, sinó que no l'expulsen. La convivència cultural hauria de ser igual de bona si u recorda la seua infantesa en castellà de Jaén com si és valencit dels Ports. El detall que resulta molt rellevant és que ací escoltem i entenem el castellà de Jaén, però en un restaurant de Jaén no trobarem la carta en valencià... Ai, no mos hauríem d'expulsar mosatros mateixos, però ho estem fent tan bé...

Une pouillerie pleine de chaleur humaine

La faena mal fet sempre porta destorb. La negociació sindical i laboral en l'administració pública sempre entropessa amb el fals dilema entre correcció i perjuí, confusió terminològica que massa vegades amaga l'opció pel favor personal a pesar de la incorrecció que això implica. Al cap dels anys invertim temps i paciència per a mirar de resoldre el dilema sense ofendre a ningú.

En pressupostos, temps d'esmenes. A vore si l'encertem esta volta.

Teranyines als ulls

L'alcaldessa i els serveis jurídics de l'Ajuntament de Benicàssim em responen que han donat les ordres pertinents per tal que l'ajuntament complixca els seus deures lingüístics en tota la seua producció documental. Es suposa que amb això estan començant a complir amb la legalitat lingüística, si no fóra per un detall que fa pensar que tenen teranyines, si més no, als ulls: els vaig escriure en valencià i em responen que sí, però en castellà.

Si foren teranyines, encara les podríem espolsar, però ara ja crec que sabem massa que són totxos legals i d'obra mental que ja em pense que ja fa temps que han resolt que desistirem o, per imperatiu biològic, desapareixerem.