La dependenta que mos atén en la crisi xocolatera al centre de València comença parlant en castellà d'algun lloc que no identifique, però canvia al català de Barcelona per a respondre-mos. Takse li demana d'on és i mos diu que de Barcelona, que es considera castellanoparlant i ni allà ni ací sol parlar en català. Dit això, mos informa que, curiosament, va aprendre i practicar el català de menuda amb l'àvia, que era de Requena. Ja fa anys d'això —deu rondar la quarantena— i sa uela va morir, aixina que no li pot demanar com és que parlava en català.
Abans, sense tanta conversa, el cambrer del baret on hem parat a pegar un mos després del cine ha seguit un camí paregut: comença en castellà i continua en valencià. Hem parlat poc i no hem pogut localitzar de quin lloc.
Com a conclusió podem pensar que, a pesar de la submissió lingüística evident, es suposa que conéixer les dos llengües ha de permetre obtindre llocs de treball, ¿oi? Bé, no posaria la mà en el foc. Deu ser més casualitat afortunada que una selecció de personal que avalue eixa capacitació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada