Música per a la crisi

La música és un mitjà més per a superar la crisi d'indignació que provoca la política que mos arriba a través dels mitjans. Sort que des que faig de maquetador ja no em passe el dia escoltant les intervencions parlamentàries en les Corts Valencianes, perquè n'hi hauria per a acabar agarrant mosques. Em tire a la música i em faig una llista de música en català en el Grooveshark. El web no permet triar l'idioma i de tant en tant em clava alguna cançó en castellà (o anglés, a causa dels Mishima i de Lídia Pujol), però no en portugués, francés ni italià. En tot cas, vaig eliminant el que no vullc i faig la meua llista partint d'Antònia Font, Roger Mas, Quim Vila, Manel, La Gossa Sorda, Sanjosex, Verdcel i Gerard Quintana. Grooveshark hi afig Quimi Portet, Mishima, Lídia Pujol i Obrint Pas.

Sofre

El capitalisme deu ser això, un sistema igualitari, tots víctimes... Bé, no tots. I, ¿igualitari?, sí, però per la banda de baix. Les lleis de la termodinàmica també hi deuen tindre alguna cosa a dir, a pesar que pretengam que mos les podem botar alegrement. Per cert, això ho fa també el sofre, que satura l'olfacte i deixes de percebre l'avís de perill.

Multituds agreujades

A l'altra el personal de les Corts podríem dur una pancarta que diguera, per exemple, «corts valencianes: imputats i embotits diversos»... No deu ser original, però és el que m'ha vingut al cap durant la multitudinària de hui pel centre de València, d'eixes del moviment es demostra fent camí, i cap allà que mos n'hem anat, que sembla que és l'únic recurs legal que mos deixa una democràcia sense possibilitat de referèndums de revocació.

La imatge és prèvia, pel carrer de Calatrava —o com es diga el tros que dóna al carrer de Quart—: un anunci de xarcuteria fina —llàstima que només estiga en castellà.

La pirateria

Comentava Gabriela Cañas en el diari El País (09.07.2012) que «el món necessita un pacte mundial contra la pirateria», i carregava contra el senyor Dotcom (el propietaria del web Megaupload tancat per infringir els drets d'autor). Supose que deu tindre molta raó en això de la pirateria, però ara que el nivell de la bambolla ha baixat i podem vore una miqueta més de l'horitzó que hi ha més enllà de la misèria, arribem a pensar que és inversemblant que això ho hagen de fer els dirigents i ideòlegs polítics que utilitzen les institucions públiques per a degradar les democràcies i ampliar les desigualtats socials. Tal com dia el meu amic Sidoro l'altre dia, l'rtvv no té dèficit per la crisi, sinó perquè, entre altres coses, fa quatre dies els directius i polítics beneficiats per l'ens estaven repartint-se els diners públics abocats en la visita del papa de Roma i abusant dels treballadors i treballadores de l'empresa, fins i tot sexualment, en alguns casos. Això també hauria de ser pirateria, però contra tot això no fan lleis efectives, només succedanis que prescriuen com els iogurts.

Uns dies més tard resulta que «el personal encarregat de la dependència està contractat de forma irregular». El sistema era la selecció «a dit». ¿Contra la pirateria? Com si no tingueren res millor a fer Alberto Fabra Part (controlar el seu partit i fer creure que ell no és Camps), Alfonso Rus Terol (repartir els diners públics de la diputació graciosament i creure's algú, en el sentit eixe que ells consideren que algú és algú quan...) i Rita Barberá Nolla (recordar que ara ja no ha de lluir els sacs de Louis Vuitton que li regalen les trames mafioses).

De moment, fem manifestacions, com ara demà.

Reclamem en massa

En un país amb alts índexs de fracàs escolar, cultura presonera de la subvenció política i sense mitjans públics d'informació, de comunicació, de reclamació i fiscalització ciutadana sobre la gestió pública —on només podem intervindre una vegada cada quatre anys quan votem les llistes dels partits tancades i bloquejades—, Vicente Garrido Mayol, president del Consell Jurídic Consultiu, opina que els ciutadans «puga ser que reclamen massa». Tindria molt de mèrit que amb tan poc haguérem arribat a massa. Vicente Garrido deu parlar per experiència pròpia. En massa, hauria de ser en massa.

Robatori total a valencians i valencianes (RTVV))

M'ho dia un amic sindicalista d'rtvv: als dirigents socialistes només els interessa Canal 9 per a eixir en la tele, perquè opinen que ara ixen poc. No en saben altra. Enric Morera només sap parlar de tirar els «enxufats», sense aclarir què vol dir això, si vol dir que ara denunciaran els nomenaments a dit i les provisions irregulars per a que els polítics i directius responsables paguen pel que han fet o vol dir que faran que ho paguen els treballadors i treballadores que no tenen barró —esta expressió apareix en algun diccionari, però no sé si es diu enlloc—, que no poden decidir com es fan i es desfan els contractes. Això és dramàtic, perquè anuncia que hi ha ben poca consistència en la possible alternativa política.

I ha arribat l'hora, han anunciat l'ero en la ràdio i la televisió valencianes, els mateixos que han gaudit tant en benefici propi duent l'ens al desastre econòmic i social, tenen la solució, perquè en realitat no és cap solució, és l'objectiu de la gestió política exercida per la dreta valenciana: acabar amb l'últim mitjà audiovisual públic i en valencià que tots els valencians podien tindre al seu abast. I repartir-se el botí, és clar. No fa tant, van prohibir la tv3 al País Valencià i mos van deixar sense la possibilitat democràtica de triar entre dos mitjans en valencià. Fa anys que manipulen i degraden la Televisió Valenciana, maltracten els seus professionals i es gasten els diners públics en productores privades d'amics i companys ideològics.

Cita dominical / 194: Soledad Gallego-Díaz

Un país sòlid hauria de ser capaç de suplir l'ocasional falta de lideratge dels seus dirigents amb l'exceŀlent funcionament de les seues institucions. La manifesta incapacitat de les nostres per concitar el respecte unànime dels ciutadans hauria de ser motiu de reflexió, perquè fins ara, si ho pensem bé, l'única que realment ha demostrat el seu mèrit és la ciutadania. Ha estat, per exemple, la seua indignació el que ha dut el president del Consell General del Poder Judicial a dimitir i no el vot de molts dels seus coŀlegues que, convé recordar-ho, van optar inicial, i indignament, per tancar els ulls.

Soledad Gallego-Díaz, «El único mérito, el de la ciudanía», El País, 24.06.2012.

Els simis lectors

Com que recorde que em va agradar un llibret de Juli Avinent de fa molts anys, vaig mirar ahir a vore què fea ara. Vaig trobar que a banda de fer de professor d'institut, també ha traduït la noveŀla La planètes des singes de Pierre Boulle. A més a més, podem trobar El planeta dels simis, editada l'any passat per la Universitat de València, tant en paper (14,25 euros) com en versió per a Kindle (6,47 euros).

No em sona haver llegir cap ressenya sobre la traducció, però com que l'original és francés, doncs, si em passa pel cap llegir-la, mire si la versió original està en versió electrònica i, curiosament, no apareix en Amazon.fr (França) però sí en Amazon.co.uk (Regne Unit: 7,97 lliures) i en Amazon.com (12,81 dòlars). D'acord, mirant els preus, sorprén que resulte més econòmica la versió traduïda. No sé si deu ser perquè l'editorial és una institució pública, ja que la versió castellana per a Kindle la fa l'editorial Minotauro (traducció de Joaquín Rodríguez) i està a 12,34 euros.

A banda d'això, em puc fer una idea de la versió original, perquè el Kindle et permet consultar un fragment inicial, quasi dos capítols. Diria que la narració promet. En canvi, pel que fa a l'edició en català de la universitat, no tinc la mateixa sort, perquè es veu que li han clavat davant una introducció sobre l'experimentació animal i l'extensió de la mostra no arriba al començament de la noveŀla. Vaja, ni mostra ni ressenya de la traducció. Tal com confirmava Jes fa uns dies, al País Valencià, si més no, tenim un buit ben estrany per eixa banda.

Les retallades del lloro

Amb les retallades que han «regulat» per a la majoria de la ciutadania paguen el xocolate del lloro i de la resta de complements de les elits del capitalisme desregulat.

1. Pujada de l'IVA: que és l'impost que només paguen els qui no tenen mitjans per a estalviar-se'l.
2. Supressió de la paga extra de Nadal als funcionaris: aixina pagarem el sou dels assessors dels càrrecs públics.
3. Reducció de dies d'afer propis en la funció pública: no diu res de la setmana «caribenya» en el Consell General del Poder Judicial.
4. Restricció del subsidi d'atur: fins que accepten l'esclavitud com a eixida laboral.
5. Creació d'imposts i baixada de cotitzacions socials: per a equilibrar, amb els imposts paguem els beneficis empresarials, els dividends, els evasors fiscals i les cotitzacions que s'estalvien.
6. Reforma de les pensions: ¿ara les pagaran per anys vençuts? ¿per legislatures?
7. Reducció de regidors municipals: per a pagar els diputats que practiquen l'absentisme en les Corts, com ara en el cas de Francisco Camps Ortiz i de Rita Barberá Nolla. I podria ser el de Mónica Oltra Jarque, si el president Cotino continua expulsant-la.
8. Eliminació de la deducció per l'habitatge: populisme d'anar i tornar; ja tenen les mansions pagades.
9. Augment dels cost de l'energia: no es referixen als aires condicionats dels cotxes oficials.
10. Rebaixa de la despesa dels ministeris: per a pagar els retrats dels antics ministres (huitanta mil euros de mitjana).
11. Reducció de les subvencions als partits i als sindicats: ¡ja era hora!, però s'hauria d'ampliar a la premsa, a la desigualtat empresarial...

Ja ho sé, no fa gens de gràcia.

Fullet literari

Sempre que m'arriba el fullet dels premis literaris d'Alzira tinc alguna mala idea sobre això d'escriure. Sort que hi ha persones prou capacitades que me la lleven ràpidament, com ara... ¿En qui estava pensant jo? Sí, articulistes de diari, que és el que lligc més sovint, perquè quant al que diríem literatura, s'edita tant que em costa trobar llibres d'autors actuals que puga llegir sense tindre la sensació que intente córrer amb sabates de tacó alt, molt alt. N'hi deuen haver, segur, però la debilitat editorial i la poca crítica convincent —no em sona que hi haja res en valencià que estiga malament—, fan que la majoria de llibres que arribe a fullejar, esperant una sorpresa narrativa actual, em conviden a ratllar els errors ortogràfics o de la normativa general —em referixc a errors, no a propostes alternatives—, a voltes quasi em fan creure que estic fent un examen del titulet de correcció de texts o, en altres casos, la narració només pretén resultar òbvia, voluntariosa i convincentment militant d'alguna bona causa.

Traumatologia econòmica

Estem en un pou i continuem cavant, però els amos de la corriola han de traure el poal ple:

El Congreso autoriza un gasto de 82.000 euros para el retrato de Bono

La mesa del Congreso también ha aprobado presupuesto para el retrato de su antecesor, Manuel Marín, que al tratarse de una fotografía costará 24.780 euros

---

El Gobierno contrató un retrato de Álvarez Cascos de 190.000 euros

---

Dívar facturó 15.000 euros al Poder Judicial en otros doce viajes

---

El FROB atribuye a Parra e Izquierdo un agujero de 137 millones en Banco Valencia

---

Adela Pedrosa asegura que El Bigotes se reunía con Costa en la sede del pp

---

Diputats valencians cobren un plus de 584 euros per comissions que no es reuneixen

---

L'aeroport de Castelló compleix un any encara sense vols i amb unes despeses de mig milió d'euros al mes

---

L'estàtua de l'aeroport de Castelló va costar 300.000 euros

---

El director del aeropuerto sin aviones de Castellón cobra 84.000 euros

---

Com s’han gastat els diners valencians en els últims 16 anys?

Muntar un parc d’atraccions ruïnós ……… 377.000.000

Construir i arruïnar els estudis de cine més grans d’Europa ... 300.000.000
Divertir-se amb 7 carreres de Fórmula 1 a València ……… 244.000.000
Disposar d’un aeroport sense avions però amb una estàtua a Castelló 180.000.000
Muntar una trama amb els fems i l’urbanisme a Alacant ……… 120.000.000
Saquejar l’empresa de depuració d’aigües de València ……… 40.000.000
Que vinga el Papa a visitar-nos ………… 30.000.000
Delectar-se amb una maqueta de Calatrava ……… 15.000.000
Equivocar-se en el cost de la Ciutat de les Arts i les Ciències …… 1.000.000.000

Ca Revolta, 08.03.2012

I més i més. N'hi havia molta gent corrent pel riu, i no sembla que fugiren de res. Takse fa vora cinc quilòmetres. Jo he fet el meu tros: 6,26 i 6,18. Demà de negre en les Corts.

Mamífers en el Kindle

Sembla que he aclarit definitivament el procés per a confegir un diccionari que funcione en el Kindle (amb Mobigen i amb Kindlegen). El problema d'ahir era una simple però persistent confusió a l'hora de fer la conversió a mobi: per a obtindre un llibre electrònic, cal fer la conversió del document html; per a obtindre un diccionari integrat, cal fer la conversió del document opf. Ahir em vaig passar el dia convertint l'html sense adonar-me de la confusió. Una vegada aclarit, he fet el diccionari dels noms científics dels mamífers marins, que s'integra perfectament en el Kindle. L'índex per a la cerca són els noms científics llatins; el pas següent, que ja el faré algun dia, consistirà a afegir-li l'índex de cerca en català.

Per tant, en resum:

1. Creació del document de diccionari de text amb l'estructura entradadefinició (codificació UTF-8).
1.1. L'alcem en la mateixa carpeta on tenim els programes (o comandaments: els hem d'executar des d'un terminal) Tab2opf i Mobigen (o Kindlegen).
2. Conversió amb el programa tab2opf: això genera dos documents (html - opf).
3. Creació de la imatge de la portada (jpg de 600 x 800 píxels)
4. [opf] Consignació en l'apartat «manifest» de l'opf dels documents que han de generar el diccionari:

<br /><item id="dictionary" href="Mamifers-marins.html" type="text/x-oeb1-document"><br /><item href="mamifers-marins.jpg" id="my-cover-image" type="image/jpeg"><br /><item id="css" href="estils.css" type="text/css"><br /></item></item></item>

5. [opf] Consignació en les metadades del títol del document i inclusió en les «x-metadata» del nom de la portada:

<br /><embeddedcover>mamifers-marins.jpg</embeddedcover><br />

6. [html] Inclusió del «head» de l'html amb la ruta cap al full d'estils:

<br /><br /><link rel="stylesheet" type="text/css" href="estils.css"><br /><br />

7. Generació del diccionari amb el Mobigen o amb el Kindlegen

Com sempre, una volta sabut, tot és fàcil. I el diccionari de la prova: ací [vaig milorant la versió. Versió actual: 19.06.2012].

Inexistències

Tanta alegria divendres i —el que no m'esperava, i no sé per què no m'ho esperava— hui que he intentat repetir el procés amb els noms dels mamífers marins (dtl de hui), no hi ha hagut manera de fer anar el diccionari resultant en el Kindle. Demà ho tornaré a intentar. Deu ser un detall minúscul, però m'ha fotut prou tot el dia.

Per si de cas, m'he repassat els passos que he seguit i tot em sembla correcte: la codificació utf-8, la conversió a opf, els codis html... Tot sembla tan correcte com la prova de divendres passat. Però no va. Hui ho he estat fent amb el Mobigen: demà provaré el Kindlegen.

M'he distret un instant escoltant un debat en la ser entre Rafael Maluenda Verdú (pp), Marga Sanz Alonso (eupv), Enric Morera i Català (Compromís) i Antonio Torres Salvador (pspv). Un instant, fins que m'he adonat que estava allargant sense trellat el fàstic parlamentari que patixc cada dia en la faena. Ho he tancat quan Maluenda li ha esmenat la inexistència del «País Valenciano» de Marga Sanz.

Per sort, ho sabem tot del País Valencià: les dades sobre la desocupació, el frau fiscal, el fracàs escolar, la desinversió en salut, en recerca o en educació, el nepotisme, el clientelisme, el finançament iŀlegal del Partit Popular, els diputats del Partit Popular condemnats reiteradament per violar els drets parlamentaris de la resta de diputats, les dietes que alguns diputats cobren per participar en comissions que no treballen... Tal com dia aquell, ho sabem tot sobre el País Valencià i sobre Déu, excepte si existixen. En el cas del País Valencià, encara gràcies que això té solució política. Si és que la política té solució.

Cita dominical / 193: Josep Ramoneda i Molins

Però el que és greu en esta qüestió és la desorientació que transmet. Mos estan diguent que cal canviar de model productiu, que cal anar a una economia de valor afegit basada en l'educació, en l'esforç i en la creativitat, que l'única carta de futur és la qualitat. I una part distingida de la política i de l'empresariat espanyol es dediquen a engalanar el paisatge per a fer entrar en carrossa un projecte que mos fa tornar al sector immobiliari i les seues bambolles, que es fonamenta en la quimera del negoci fàcil i que és un focus reconegut d'atracció de trames i diners de la sordidesa dels subsòls.

Josep Ramoneda i Molins, «Eurovegas, icono del desconcierto», EL País, 28.06.2012.

«Educació, esforç i creativitat», deuen ser trets característics de les elits financeres, bancàries, empresarials i dels càrrecs polítics. El desconcert sense eixida és nostre. Algú dia que la democràcia no era només la possibilitat d'elegir, sinó més encara la possibilitat de fer fora. La sordidesa és el sistema.

Fugir del codi

El bloc Geografia i Història de Fran Cadenas mos permet accedir a molta més informació ben interessant i pràctica sobre l'edició per a dispositius eletrònics de lectura (per exemple, a partir de l'etiqueta eBooks). Ahí estava jo pegant-li voltes al molinet, i Fran Cadenas ja ho havia resolt fa temps. Ara em toca repensar si el que tinc fet complementa eixa faena o si m'ho he de repensar a partir dels diccionaris temàtics que m'estaven rondant pel cap.

M'he estat mirant el meu vocabulari de dret i crec que no té massa trellat presentar-lo només com a vocabulari d'equivalències català - castellà, cal completar-lo amb les definicions. Amb una miqueta de sort i unes horetes de pegar-li tamborinades al Word, puga ser que aconseguixca aplanar prou la conversió a un format que li vaja bé, primera, a l'html, després al Tab2opf i, finalment, al Mobigen (o al Kindlegen). Mentrestant, he de mirar els editors Mobipocket Creator i Amaya, que sembla que poden donar joc en estes faenes. Realment, en compte d'editar tant de codi informàtic preferiria dedicar-me al contingut lingüístic.

Bromera electrònica

Estava acabant el meu petit i marejador projecte sobre un diccionari en català per al Kindle, i Ximo Sanç i Silvestre m'enllaça el bloc de Fran Cadenas, Geografia i Història, des d'on podem arribar al diccionari valencià de Bromera del 1996 («Diccionaris en Català per al Kindle, iPad, iPod, Papyre, Windows Mobile…»). ¡Una sorpresa ben agradable!

Me l'instaŀle immediatament i comprove —una altra sorpresa ben agradable—, que a pesar del que indiquen els crèdits, el contingut no es correspon amb la versió en paper, sinó que té, com a mínim, més entrades. Per exemple, la locució llatina a simili o la locució (¿valenciana?, ¿mallorquina?) a be-cameta. No sé a què es deu eixa variació i li ho demane a Fran Cadenas, a vore si en sap res. Per contra, la versió electrònica no funciona de manera integrada en la lectura amb les formes que tenen flexió (ni amb les paraules apostrofades). No és cap novetat (em passa el mateix amb el diccionari francés) i seria un possible punt de millora que he de considerar.

Integrat en el Kindle

Ja tinc també un diccionari d'italià per al Kindle, a més dels d'anglés, castellà i francés. Me'n falta un de portugués, però, estranyament, sembla que això serà més problemàtic en estos moments (des que han tancat Megaupload). I, després del mareig d'ahir, la calma de hui: ja he aconseguit esbrinar quin era el petit detall que em passava per alt per a integrar el diccionari en el Kindle. He provat hui amb la lletra hac, que és més curta, i les diverses conversions han donat un arxiu final .mobi que s'ha integrat perfectament en l'aparell. Un altre dia contaré amb detall com ha anat la cosa, els passos que cal fer per a no acabar marejat. Perquè, una volta sabut, tot és fàcil.

Mareig electrònic

Això d'adaptar el diccionari per al Kindle m'està fent bollir les neurones —la neurona, sense exagerar, va—. Ja m'he llegit no sé quantes receptes d'eixes que sempre ho expliquen «tot» a mitges, o sense detallar concretament el que necessite: que el diccionari s'integre en el Kindle. ¡No hi ha mans! Com a llibre, la cosa sí que funciona, però no com a diccionari integrat. Demà tornaré a provar amb el Mobigen, tot i que diria que ja ho havia intentat.

Mentrestant, estic pensant que llançaré un vocabulari bilingüe de dret per a Kindle, aprofitant la fitxa que tinc sobre això. Supose que no tindrà eixida, però si ho aconseguixc, em servirà per a practicar amb el servei de publicació de Kindle.

Falques i fuets

Això de fer servir els diccionaris o els programes de traducció automàtica sense que ho revise un tècnic lingüístic, té un vessant que hauria de fer pensar sobre la manera com es fan i com es fan servir els diccionaris o els programes de traducció automàtic. En Leroy Merlin, on també retolen en valencià, tenen uns «flexibles de raccordement» o «latiguillos» que algú ha decidit que en valencià són «falques». És clar, eixa traducció la fas si lliges malament un diccionari d'equivalències amb el castellà, on el «latiguillo» 'palabra o frase que se repite innecesariamente en la conversación', segons la rae, en català són falques (o també crosses), si vols. Però el producte de llanterneria que servix per a connectar eixides i entrades de conduccions d'aigua són, per exemple, maneguets. Però eixa accepció em sembla que no és habitual encara en els diccionaris.

No crec que en el ram de la llanterneria acaben oficialitzant eixe sentit per al terme falca ni crec que a ningú li s'apegue eixe possibilitat, però la retolació segur que ha de tindre algun efecte sobre els lectors i, vaja, també podria ser que mos ho acabàrem trobant, com una falca de la mateixa fusta. I que no n'hi hagen fuetets.

Excés de perversions

Diu el titular del diari que «el valencià està en perill per falta d'inversions» (El País, 26.06.2012). És una més d'eixes apreciacions fantàstiques que de tant en tant llança el Consell Valencià de Cultura, eixa institució que servix per a pagar unes quantes quotes més de manipulació partidista en la societat a través de la cultura. En canvi, no denuncia el consell que també té a vore amb eixe perill l'excés de «perversions». Tinc un paper per ací damunt de la transcripció de la comissió cortesana estiuenca sobre l'accident del metro de València del 3 de juliol del 2006. El diputat Ferraro Sebastiá i el seu company Maluenda Verdú (president de la comissió) es burlen del personal arran de la intervenció de Josep Maria Ribes Ardanuy (naixcut en Barcelona). I com que em fa vergonya reproduir-ho, deixe els enllaços: versió html; versió pdf.

Em ve al cap només que quan Maluenda Verdú li amolla a Ribó i Canut:

Crec que vosté és de Lleida i li ho dic amb el màxim respecte.

Estic segur que està convençut que quan «ell» fa una apeŀlació xenòfoba i al·lòfoba «des del màxim respecte» deixa de ser xenòfoba i aŀlòfoba. Perquè ho di ell. I que es dediquen a això rient després de l'accident on van morir 43 persones, parlar de la llengua, és una demostració de la qualitat de la representació política dels valencians. Sort de la resposta de Ribó i Canut:

Anem a vore, senyor president de la comissió. Jo vaig nàixer en Manresa, vaig viure en Lleida, vaig estudiar a Barcelona i, des dels 17 anys, estic al País Valencià; per tant, com hem dit sempre, valencià és el que viu i treballa en el País Valencià; almenys per a l’esquerra. Per la dreta, potser tinguen connotacions de genètica o d’altres tipus. A açò nosaltres normalment li diem, en l’esquerra, racisme.

Cita dominical / 192: Vicent Sanchis Martínez

[...] fugir igual que una geneta que cerca una covil; fugir igual que ho faria un porc senglar aücat per una jama de gossos que, amussats pels seus amos, no paraven de clapir empaitant el seu rastre.

Vicent Sanchis, «Cendres de Ternils», Edicions 96, 2012, pàg. 16.

Si en tenen de registres, les llengües més comunes.

Navegació sense nau

Tornant als navegadors d'Internet, en les Corts, a pesar del desastre de funcionament permanent que és l'Internet Explorer, no mos permeten instaŀlar el navegador Firefox, i no conec cap raó fonamentada per a això, excepte que acceptem com a «criteri» aquell el paguem i, per tant, podrem reclamar-li a Microsoft... ¡Busca qui t'ha pegat! Em sembla que encara no li han reclamat res pel temps perdut cada volta que el volem fer anar. Sort del les llapisseres de memòria, del meu vell Ipod i de les instaŀlacions alternatives. A més, ara que la crisi mos permet l'excusa de l'optimització real, seria una bona ocasió per a recórrer al programari lliure. Excepte que tot això de la crisi siga simplement el que sembla: una nova versió del mateix conte sobre el capitalisme que mos ha salvat a tots (els bons).

Eficiència amistosa

El maneig del programari en les administracions públiques —i tantes altres facetes d'una administració pendent encara d'aconseguir la professionalització sense dependències polítiques del seu personal— està sotmés a eixa falta d'un criteri enfocat cap a l'eficiència i l'eficàcia. Acaben de crear enb les Corts fa uns dies l'oficina de l'eficiència econòmica —que té una composició política que honora precisament els mateixos que treballen per la ineficiència interessada— però no han fet res respecte de l'eficiència representativa, per l'accessibilitat i disponibilitat de la gestió política i per la rendició de comptes documentats i vàlids.

Per exemple, Fernando de Rosa Torner, sembla que recomanà una amiga «afiliada al pp» per a qualsevol cosa que puguera oferir-li un amic en una conselleria d'eixes que semblen públiques per fora però que es veu que estan privatitzades per dins. Doncs, per a ser eficient, podria jutjar-se ell mateix, com si fóra un altre, i a vore si decidia, tal com sembla, que les normes són sempre «per als altres». Llavors començaríem a pensar que això de l'eficiència va de veres.

Rèdit impune

La calina de hui deu haver provocat una exageració en l'ús de l'aire condicionat, cosa que ha fet botar el sistema elèctric de les Corts unes quantes voltes, fins que mos n'hem hagut d'anar cap a casa, ja que no podíem fer res amb els ordinadors. I tot això no té a vore amb els retalls actuals, sinó amb el malbaratament anterior que paguem entre tots, mentre els ínclits responsables actuals o antics, presidents o presidentes del parlament valencià, amb assessors i assessores ben remunerats i els polítics servils, no han de respondre de res. I encara demanaven no sé quantes indemnitzacions una colla de diputats i diputades de tots els colorets, menys el de la vergonya, que cria ronya. El tribunal ha dit que no, i segons comenta el periodista:

En molt mal lloc deixa les Corts presidides per De España, que van aprovar la norma sense estar habilitades i incorrent en «vicis de nuŀlitat» i abans fins i tot que una reforma posterior del reglament intentara habilitar-la legalment.

Poca calor per a De España i la resta de companys del pp, acostumats a violar la Constitució espanyola des de la impunitat. I això paguem també, el pes de la impunitat, i va fent rèdit.

Reciclatge productiu

Si no vaig errat, l'avl té en la xarxa la seua gramàtica en versió pdf «secured», que vol dir que té mesures de seguretat que, per exemple, tracten d'impedir la còpia del text. No sé si es tracta només del meu document ni fins a quin punt això és voluntari o casual, però el cas és que és una molèstia impertinent que no impedix res, perquè òbric el document amb el programa Document Viewer i s'han acabat els romanços: copie el tros que em fa falta. És clar, hi ha altres programes que et permeten desballestar el document per a fer un reciclatge productiu.

Per cert, per a millorar la realitat també hi ha instruments ben coneguts, que es fonamenten en eliminar l'arbitrarietat, la desigualtat i els privilegis i, en l'altre sentit, fomentar la participació, la responsabilitat i els deures. Uf, acabe de sentir el Gran Wyoming, ¡sí, senyor! i m'he quedat descansat. Això també és reciclatge productiu. I, com dia aquell Tardà del Polònia, ¡algú ho havia de dir!...

Sense debat

Sortosament, atés tot això que passa en els diàlegs impossibles, renuncie a debatre, perquè la possibilitat de descobrir lèxic, morfologia, sintaxi i possibilitats de combinació és una manera ben bona de conéixer un poc més la llengua. De fet, tots els usuaris de la llengua i collistaires d'Internet, siguen llumeneres o terrossos, exaltats o asserenats, aporten molt amb el seu ús, més enllà que alguns vullguen celebrar qualsevol variant local, que uns altres facen arqueologia filològica o que altres exhibixquen que escriuen o parlen en allò que denominen «estàndard», un rebollit de la llengua fet en la cafetera de la normativa i que només té un valor instrumental concret i perible, però del qual parlen com si tinguera efectes compensadors de la falta de mitjans comunicació, d'informació o d'expressió en valencià, com si contrarestaren la imposició política i ideològica del castellà que es practica des de les institucions públiques.

Sendes argumentals

Acostume a pensar i repensar el que escric, i segurament no arribe massa llunt ni tan llunt com voldria, però el cert és que resulta quasi impossible debatre o rebatre res si la prova del meu error argumental és l'anècdota personal elevada a categoria, la generalització més banal possible o fins i tot la desqualificació personal a partir de prejuís sobre intencions.

D'acord, no estava parlant d'ell, però tinc una fixació excessiva amb Carlos Dívar Blanco, i ara que ja ha deixat alguns dels cadirots que ocupava i el retiraré del faristol que me'l mostrava metres faig estes faenes de teclat, no em resistixc a deixar-me'l en el record fotogràfic. Al cap i a la fi, la seua última etapa com a membre del poder judicial espanyol és un exemple més d'acumulació d'errors argumentals. Tot i que convindria rebatre'ls i desmuntar-los sense caure en eixos petits i reconfortants costums que he esmentat més amunt, ah, ara es tracta dels privilegis del poder i ahí tampoc no canviaran sendes velles per novelles.

Cita dominical / 191: José Luis García Delgado

Una llengua comuna és com una moneda comuna: reduïx els costs de quasi qualsevol classe d'intercanvi econòmic; a més, facilita una familiaritat cultural que acurta la distància psicològica.

José Luis García Delgado, resposta a Winston Manrique Sabogal, «Lo que hay que saber del español», Babelia, El País, 27.11.2010.

¿Hi ha llengües que no siguen comunes? La distància psicològica convoca monstres.

Pensar i dir

Això és el que passa «encara» parlant política lingüística, fins i tot parlant de sociolingüística, com ara en algunes llistes de distribució i debat, on sovint no cal ni dir el que penses, perquè ja t'han acusat de pensar el que no dius, que és un recurs dialèctic on més que omnisciència hi ha falta de reflexió i poc de costum d'argumentar amb fonament.

A pesar d'això, un alleujament argumental: ha dimitit Carlos Dívar Blanco, deixant el mal exemple final de no dir que hi ha coses que no s'han de fer amb els diners públics, tant si n'hi ha crisi com si no n'hi ha, tant si ho pensava com si no.

Imputats lingüísticament

Sort encara de la Unió Europea, que s'ha adonat d'un detall de la llei del cinemà catalana que, de tan evident, sembla que mos havia encegat: ¿per què s'havien de doblar o subtitular al català totes les peŀlícules que no foren en espanyol? Ara la solució més bona per a alguns —per als de sempre— és eliminar això dels drets lingüístics dels catalanoparlants. És a dir, la desregulació del mercat per als productes en català i el proteccionisme de la regulació excloent per als productes en castellà. En este cas, en el cinema. En saben molt de capitalisme i de drets humans i socials, eixos que mercadegen amb el cinema.

Per sort també, hi ha una altra opció més evident i lògica que espere que se faça realitat. A més, per si de cas, seria més democràtica i respectuosa amb les persones que «encara» són titulars de drets i deures lingüístics, tot i que per a això de practicar eixe joc de drets i deures encara no han creat en les Corts valencianes cap oficina d'eficiència, i fa molta més falta que pretendre la censura de la xiuladissa contra els himnes —tal com va ridiculitzar-se a ell mateix el diputat imputat David Serra Cervera en el parlament espanyol— que «encara» representen la imposició i la prepotència. A eixa sí que la representen, sí.

Entortolligat

Estava atrafegat amb unes (i uns) torçons, retorçons, retorcillons, retorcills i entortillons —coses de la llista Migjorn—, i no sé com he anat a parar a l'actualitat sociolingüística i política: una consellera aragonesa ha batejat el català de l'Aragó com a «aragonés oriental». Ja posats, pel mateix preu, els catalunyesos, tan acostumats a parlar valencià septentrional (o del nord), ja saben que ara parlen aragonés oriental. I els valencians, ara sense cap fàstic ni mania, atesa la història lingüística i cultural comuna que tenim amb l'Aragó —vist que això de dir-li «valencià» ja no té cap mèrit ni provoca cap de les polèmiques interessades amb què tant mos entreteníem fins no fa massa— podem reclamar la denominació d'«aragonés meridional» per al carxenc nord-oriental que parlem pel sud-est de l'Aragó.

És evident, clavar-se en coses de noms és cosa de retorts. Però ha coincidit també que llegia una entrada de Vinyeta.com sobre la situació del còmic en català, i com que tot això té un vessant còmic ben esvarós, doncs, ja ho tinc tot ben entortolligat.

Rendisme

La interfície per a presentar telemàticament la declaració de la renda no arranca en el Firefox. Tots els passos van bé fins que, quan sembla que està pujant l'arxiu, el redolinet no para de pegar voltes i, al cap de molt de temps, l web no em confirma que hi haja res penjat. Ho torne a provar més tard i ni tan sols funciona la interfície Java per a introduir les dades d'accés. A la segona sí que reacciona.

Deu ser cosa de la meua enginyeria fiscal, amb la qual em dedique a «optimitzar» la meua relació amb la hisenda pública: que si ara em retallen per ací, que si ara em retallen per allà, que si no lloguen interins, que si paguen paelles gegants, entrepans per a jubilats, cotxes oficials, etc., mentres mos impedixen intervindre en la vida política, en l'elecció dels consells de direcció dels ens públics, en l'esmena i revocació de lleis i nomenaments nocius per a la societat.. Deu ser per això que no em funciona la interfície de la renda, volen que vaja en persona al cau on ho gestionen: no m'estranyaria que feren pagar per obrir la porta.

Al final, la meua declaració els ha arribat gràcies al navegador Chromium i després de fer servir els certificats de la seu de l'aeat. Segons les instruccions de l'agència, això no podia ser, però ha segut. I, bé, si cal, que m'ho retallen del que m'han de tornar.

Administració líquida

Abans ho pense, abans ho escric (14.06.2012), abans ho fan: els de la rae han canviat l'adreça dels diccionaris. En el Multicerca ja he fet els canvis corresponents del draei del dpd. Supose que la cosa té a vore amb la societat de consum, «renovar-se o morir» que diuen, però quan ho fan les institucions públiques, això deu ser símptoma d'una mala pràctica i de poca qualitat de la gestió administrativa. Malauradament, això no és cap novetat per ací: encara em cou la supressió del servei que oferia la Generalitat valenciana amb el cidaj (d'informació legislativa). Els llanterners del palau el van tirar pel desaigüe.

¡Esquallós!

Després de la descoberta de l'«escollar-se» de ma mare, descobrixc que la cosa és «esquallar», tal com escriuen el dcvb, Ferrer Pastor o Germà Colón. I el recorregut és amplíssim de sud a nord. A més, cal retindre l'«esquallós -llosa» 'poregós, covard' que comenta Germà Colón i que és cosa dels xiquets que juguen al carrer. I, mirant el retrat de Carlos Dívar Blanco que encara està presidint el meu faristol amb una mirada fosca cap als baixos, pense si l'adjectiu no deu tindre més accepcions per al cas, perquè hi ressona no sé què que hi podria anar bé. Pensaments en crisi.

Cita dominical / 190: Antón Costas Comesaña

Passat el temps, els historiadors podran documentar millor el que hui, això no obstant, és ja una evidència molt clara: la causa principal del que mos està passant són les relacions incestuoses que es van crear al llarg de les darreres dècades entre banquers i polítics. Estes relacions s'han convertit en amistats perilloses i les conseqüències les estem pagant, de diverses maneres, tots els ciutadans.

Antón Costas, «Amistades peligrosas», El País, 03.06.2012.

Independència solidària

Tinc un retrat de Carlos Dívar sobre el minifaristol que m'aguanta uns quants fulls de diari que van engroguint damunt la taula. És eixe que diu que ni el president ni els vocals del Consell General del Poder Judicial espanyol estan obligats a retre comptes de les seues despeses —es referix a les despeses fetes amb diners públics—. Per tant, no cometen cap delicte malbaratant els diners públics. És el paradís en la terra per a ells, el pressupost de lliure disposició. I el que és més gros: ¿eixa norma qui l'ha redactada?, ¿qui ha permés que siga legal?, ¿qui permet que continue vigent? Doncs, sí, eixe president del poder judicial, els vocals que hi habiten i els polítics del parlament espanyol que cohabiten en eixe món, eixa colla que, és clar, tampoc no pot demanar comptes als coŀlegues que s'han polit els diners de les caixes i que ara safunyen per a aconseguir més pressupost per a les jubilacions, indemnitzacions o per a reflotar el negoci bancari. Es veu que ara cal tornar a retallar el sou dels funcionaris, eliminar mestres, eliminar prestacions socials, eliminar totes eixes inversions supèrflues que aportaven un lleu vernís d'humanitat al capitalisme desregulat.

Algú deu estar pensant que una guerra en alguna Kakània propera rellançaria els nostres patriotismes, la indústria, el pib, l'ocupació i, en conseqüència, unflaria una nova bambolla de felicitat. És clar, els valencians, ¿com ho podríem fer, això de la independència?

Renda d'enguany

Dos hores mirant d'actualitzar la versió del Java per a fer anar el programa Padre de la renda d'enguany i resulta que no calia, que la versió 6 també funciona. Me n'adone al cap de les hores quan ja he instaŀlat la versió 7 i no aconseguixc que em funcione en el Firefox. Bé, mentres tot vaja bé amb la versió 6, espere poder declarar a gust i que no em toque «rescatar» més del compte la colla de lladres i vividors de l'erari que hem d'aguantar, començant per Carlos Dívar o el rei i acabant en Blasco Castany i companyia clientelar, que no companegen gens els privilegis i l'equitat.

Estabilitat entretinguda

Els de l'editorial SM canvien el seu web i canvien el lloc del diccionari castellà Clave. Ara em toca modificar el Multicerca. I sort que mantenen el diccionari en línia, perquè d'entrada m'havia pensat que la crisi l'havia fet desaparéixer. No és estrany que els recursos en la xarxa no tan sols canvien de lloc o d'adreça, sinó que, pitjor encara, moltes voltes desapareixen. El canvi de lloc provoca algun maldecap i un poc de faena, però després sol aportar millores. En canvi, la desaparició sí que és una llàstima, i més encara quan ho fan les administracions públiques, que depenen de la ineficiència i dels humors polítics.

Per sort, els qui treballem tenint clara la nostra «funció social» —ja ho sé que me n'he passat, precisament jo, que sóc un desapegat sense remei—, tal com faig en estes coses que llance a la xarxa, com este bloc, per exemple, doncs, fa uns quants anys que el tinc al mateix lloc i procure no marejar el personal, tot i que veig que hi ha qui utilitza l'estratègia del moviment continu i no saps mai per què desapareix i torna a áparéixer per un altre costat.

Tanmateix, les meues fitxes de dubtes i terminologia o el Multicerca han patit uns quants canvis de lloc: començaren en un idd01yq8 dependent d'una companyia telefònica, passaren per www.geocities.com/golls.geo i www.geocities.com/asensi.geo en Yahoo!, i ja estan des de fan uns anys en www.einesdellengua.com, (també en Yahoo!). Espere que no es moguen d'ahí durant uns quants anys, a pesar que diria que l'estabilitat és molt més entretinguda, en tots els sentits: agradable i costós.

Mestres gens jubilosos

La concentració de Mestres Jubilats per l'Escola Pública amenitza la plaça de la Mare de Déu de València amb Eva Dénia i una companya (ara no recorde com li dien) cantant albades sobre la situació econòmica i política valenciana. Sobre eixe fons, el mig imputat Blasco Castany devia estar en alguna cabina telefònica convencent al seu coŀlega solidari Tauroni que el que compta és resistir. Per a això li va molt bé, certament, l'exemple dels mestres jubilats.

Hi han parat l'orella, entre altres, Mónica Oltra Jarque, Juan Ponce Guardiola i Joan Ribó i Canut.

Identitats que marquen

Quarts hem quedat en la copa del futbet després de la derrota de hui. Hi ha estratègies que semblen una cosa però que, si ho penses bé, no tenen massa trellat, com ara regalar la superioritat numèrica fent un marcatge individual quan, en general, mosatros no som precisament unes llebres. I això mos ha passat hui també. No ha estat mal de totes formes, a pesar de la calor. Fins la temporada que ve, doncs.

Després del futbet, coses sindicals, perquè estem preparant el contenciós contra la mesa de les Corts, que ja fa dos anys que ha firmat l'Estatut del personal de les Corts Valencianes, però només aplica el que li rota, i els uixers no han estat classificats com diu la disposició. És cosa de fa dos anys, però diuen ara que tenen problemes pressupostaris... En canvi, sí que tenien i tenen diners per als assessors, els cotxes, els aparcaments, les finques, el portaveu parlamentari que abans se les fonia en fundacions i ara va telefonant per les cabines per a que no l'enganxe la policia en un mal pas... Tope amb la foto prop del mercat. Veig que hi ha identitats que cal recordar i identitats que seria millor no haver hagut de conéixer.

Les flautes casuals

La flauta sona a voltes per casualitat, com ara que la gestió de la transformació dels llibres d'Amazon o del Kindlegen, que un dia donava uns resultats i hui ja no funciona igual. Ara no m'accepta la toc d'enllaços de la lletra A del diccionari, cosa que sí que m'accepà el 18 de maig passat amb el mateix document. Miraré de preguntar-los-ho, a vore si m'ho poden explicar. Són uns entrebancs que apareixen quan ja no t'ho esperes, i cansen bastant, t'esgoten sobretot psicològicament, perquè és com topar amb el més enllà, amb eixa una dimensió informàtica desconeguda que t'abduïx l'enteniment.

I, bé, en el camp de les flautes, es veu que he de repassar la Siciliana de Gabriel Fauré, que quasi podríem dir que ressona en la imatge.

Cita dominical / 189: José A. Hernández

Dívar, malbaratament i poder

Ni el president ni els 20 vocals del Consell General del Poder Judicial estan obligats a retre compte de les seues despeses. Els consellers guanyen 6.000 euros nets al mes.

José A. Hernández, El País, 04.06.2012.

Llocs de treball

I ara que ja mos han mig rescatat els bancs, ¿ja s'han resolt tots els problemes? És clar que sí! Ara les diferències de sous seran més equilibrades, els polítics transvestits de financers i banquers tornaran el que deuen i hauran d'explicar per què van fer el que van fer, els qui s'hagen fet rics especulant i estafant hauran de respondre amb el seu patrimoni, les fortunes alimentades per l'esforç de la pobresa general hauran de compensar eixos patiments... Un deu per cent, això pagaran els que vullguen confirmar que defrauden. Un dia d'estos he de fer la declaració de la renda: per a pagar eixe tant per cent que no paguen els qui realment entenen de què va el sistema.

Vora Tarifa, allà pel sud on fa tant de vent, volen arrasar el patrimoni natural i social, volen invertir en la rajola; Joana Ortega, la vicepresidenta del govern català, diu —referint-se a Eurovegas— que qualsevol cosa que cree llocs de treball és bona... Tot el que passa és bo, per tant, perquè la Terra continua rodant i per ara no mos n'anirem per cap forat negre. No pot ser hui ja que qualsevol activitat que cree llocs de treball siga bona: mirem Auschwitz, mirem la bambolla immobiliària, mirem l'expulsió dels moriscs, mirem el circ romà, mirem l'esclavitud... La misèria crea molts llocs de treball.

Edició per al Kindle

Uf, he aconseguit localitzar uns quants webs que descriuen més clarament que Amazon i amb detalls ben útils com cal organitzar la faena d'editar documents per als lectors electrònics (en format .mobi), sobretot per al Kindle. Per exemple, el de George Benthien, «Formatting Kindle and Mobi Ebooks» [veg.], o el de Fred Harding, Kindle Writer [veg.]. Els documents d'Amazon contenen molta informació, però també la deixen mig embastada, sense seguir una línia d'evolució que em resulte comprensible i fàcil de seguir.

Gràcies als webs esmentats, i a uns quants més, he pogut exportar al Kindle (amb el programa Kindlegen) l'Estatut del personal de les Corts Valencianes. He deixat de fer proves amb el diccionari, perquè eixa faena és més llarga i complexa. A més, per qüestions sindicals, crec que em vindrà bé tindre eixa documentació a l'abast en l'aparell: en format pdf (sense enllaços interns, per ara) i en format mobi.

Sense medicaments

Han tancat hui les farmàcies valencianes: la Generalitat no els paga el que els deu dels medicaments de tots. Com que jo no en prenc, no m'espante massa, fent com dia Niemöller que no havíem de fer. Bernie Ecclestone deu tindre la farmaciola plena, perquè a ell sí que li paguen el que li deuen els seus —d'ell— representants públics en la Generalitat valenciana. Eixe és un altre signe diacrític que mos marca el país.

Toca, el xic de la itv de Massalfassar no tan sols sap parlar en valencià, sinó que mira de trobar el vocabulari per a identificar exactament les peces del taller. El Corsa apedaçat aguantarà un any de crisi més, espere que sense massa medicaments.

Els tòts

Durant un debat de la llista Migjorn, busque alguns diacrítics per vore si s'han decidit a eliminar «tòs» de la llista. Observe que ja fa anys que és «tos» en la major part dels diccionaris de referència i trobe un diacrític proper, «tòt» 'broc gros d'una botija', que no sol estar en les llistes més comunes de diacrítics. I, clar, parlant de diacrítics i opinant que sobren quasi tots (que és evident que no és pot confondre amb «tòts»), em sembla un poc assotar l'aire omplir una fitxa amb tots els diacrítics localitzables... Bé, però per a això són les fitxes, ¿no? Quan acabe d'adaptar l'Estatut de personal de les Corts Valencianes al Kindle, començaré a fer-la.

Ah, i com que encara no l'han eliminada, torne a la interfície antiga del Google, que m'agrada molt més que la que mos oferixen ara.

Ineficiència i drets humans

-->

Repique el nom d'un document i picone un document de més de tres-centes pàgines que estava fent amb el Quark. Tot per córrer massa per damunt del teclat. Per tant, em toca anar al futbet, perdre el segon partit de la copa i tornar a la faena a apanyar la destrossa. Sort que el tinc imprés i puc reproduir quasi exactament els passos que he seguit per a elaborar-lo. És el butlletí de les Corts de demà, on hi ha això de l'oficina d'eficiència i control de la despesa, que serà molt eficient a l'hora de no traure trellat i de descontrolar la despesa. Una broma de mal gust, tal com díem, una més, una de tantes, i no tenim més remei que acceptar-ho i esperar que algun dia venguen el trellat en la botigueta del cantó.

Ja posats, més que entretindre's mirant de quins gastos poden culpar els funcionaris, podríem mirar, per tal de ser més eficients parlamentàriament i controlar la despesa dels diputats —que és un pou per on sí que desapareixen els diners públics de mala manera—, fer cas del que demana Mónica Oltra Jarque:

Per a la diputada de Compromís «és una vergonya que els membres de la Mesa d’esta comissió es dediquen simplement a cobrar l’assignació econòmica que els correspon sense convocar com és preceptiu una vegada al mes esta comissió, havent assumptes que tractar pendents en l’ordre del dia».

Es tracta de la comissió de drets humans i Tercer Món. Quan vinguen els xiquets i xiquetes que conviden cada any per a commemorar la Carta dels drets humans, espere que la presidenta de la comissió i el president de les Corts els expliquen amb detall què fan en eixa comissió. Hi podria anar el diputat Blasco Castany, com a estrella invitada, a explicar com es fa això de convertir els drets humans en immobiliaris.

Anem fent

La xarxa, els diaris i Santi Vallés mos han fet conéixer Josep Lluís Bausset i Ciscar. Va faltar ahir. El que no quadra massa, i no ho acabe d'entendre, és que l'obituari —que ha escrit també Santi Vallés— haja hagut d'aparéixer en el Levante en castellà. Una llàstima. I esta queixa seria el meu homenatge. Coses dels principis.

Cita dominical / 188: Antoni M. Alcover

¡Oh les meravelles de la unitat nacional ad usum centralistarum! Sí, així l'entenen, aqueixa bona unitat, els centralistes! ¡Així uneixen ells, respirant odi, tirant llamps i pestes contra els espanyols que no pensen com ells! Sí, ells fan Pàtria odiant i malparlant dels germans de Pàtria; ells fan unitat decantant-se, fent-se lluny dels units amb ells per vincles tan naturals com el d'esser nats en el malteix tros d'Espanya.

Antoni M. Alcover, Dietari de l'excursió filològica 1906, a cura de Maria Pilar Perea, ed. Proa, 2006, pàg. 180.

¡Quina creu!

¿I si hui me'l botara? Com que no hi ha borsa i la prima de risc estarà en els llimbs durant el cap de setmana, exactament això, «esperant la redempció del gènere humà», que és el que diu el diccionari que, segons el catolicisme, fan en els llimbs les ànimes dels justs... El cas és que no sembla que l'accepció de justícia per a l'Església Catòlica —amb majúscules, la institució dirigida pels bisbes i companyia— siga la que dóna el diccionari i que els laics —i molts creients— compartim pam dalt, pam baix. La seua justícia episcopal espanyola passeja encara baix el pal·li del dictador, que era la columna d'aquella creu.

Doncs, al final, hui tampoc no m'estalvie l'apunt.

Petits codis rebels

Faig una prova d'adaptació del diccionari per a integrar-lo en el Kindle amb el programa Mobigen, però no em funciona. En algun lloc hi ha un error de codi i, quan me'l bote, diu que hi ha entrades massa extenses per al programa. Es veu que està pensat per a fer només diccionaris bilingües amb equivalències curtetes. Hauré de mirar altres vies. Les macros per a la conversió del Word continuen funcionant bé amb els retocs que els faig, i fins i tot el resultat té millor aspecte en la pantalla. Però es veu que no seguixc els passos correctes per a que s'integre en l'aparell com a diccionari de suport a la lectura. Deu ser que em falla un detallet de no res.

Per a desemboirar-me, em torre un poc al sol del futbet. Resolem amb més problemes dels que esperàvem el primer partit de la copa. Deixe per a la temporada que ve l'estrena de les botes —sí, també amb o tancada, tal com la majoria dels sorpresos de Zèfir.