A última hora del matí, una companya de Guadassuar recorda que sa mare dia «això no ho faràs tan aïna». Segons la filla, era una dona del poble amb un repertori lingüístic molt més extens del que és habitual, quasi peculiar en el mateix poble. I no devia tindre ni l'oral, ni el mitjà, ni el superior. ¡Quines coses! Ja només mos queden eixes recialles que podem espigolar en els records. Coses del desús general i de la docència en la versió resclosida dels manualets.
La funció social del valencià, la reflexió sobre l'ús i difusió de la llengua, pareix que encara no s'està pensant de llevar el filtre de la correcció que tapona l'eixida del doll de paraules que estan callant en valencià i que podem sentir en castellà.
N'hauria de fer una estadística, però sembla que l'única iniciativa que mos s'ocorre el dia que tenim algun càrrec o algun títolet és començar a alliçonar sobre dubtes gramaticals essencialment a qui no en té, perquè parla en vers o en prosa encara que no ho sap ni és res que li preocupe. (¡Alerta!, jo mateix m'hi dedique amb molt d'interés i poc èxit, però amb mala intenció, ja que m'adrece a tècnics lingüístics a qui els interesse la seua faena: per vore si els qui esmenen s'esmenen.)
Abans de tot això, mos hem entretingut un poc competint a vore quina era la versió més estesa d'això de qui li'n dona a qui no té faena: n'érem quatre i guanyava el «dimoni», però la documentació indica que és «déu» —això de posar-ho amb majúscula inicial s'hauria de reprensar, sobretot per no caure en la «banyetafòbia»—. L'explicació és pot donar a l'endret i al revés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada