Mos han pegat la vara tota la vesprà en la tele amb la rua del Barça per «la ciutat que porta el nom del club» —que dia aquell—. Per sort la meua becaeta ha segut intensa: havia d'assimilar el documental Tantura que hem vist dinant, amb perill que mos s'entravessen amb el pa els arguments dels jóvens soldats israelians d'aleshores que encara ara, ja ancians, alguns pretenen amagar o desmentir la «nakba» ('tragèdia') palestina.
En contrast, el cinisme o la falta d'escrúpols d'altres, que reconeixen i expliquen els crims, són una mostra de les misèries de la natura humana i, a pesar de tot, poden ser un consol i una petita reparació de la veritat malmesa pels secrets, les falsetats i l'atac a les llibertats democràtiques que han exercit des de les institucions israelianes.
Més enllà de l'«arrosset amb gols» amb què ironitzava el uelo de ma mare, els ingredients amb què mos alimentem alguns dies són difícils de combinar.
Hi han moltes coses amagades.Paracuellos, l'amnistia de la transició,on hi ha barra lliure per a blaus i per a rojos, la comissaria de Via Laietana. I coses assumides, l'ocupació del Tibet pels putos amos, la situació de la dona arreu del món. I sobre tot en molts estats islàmics, i si no vols islàmics pots anar a Tijuana.
ResponElimina