Parlant de pronúncies, les entitats normatives pareix que tenen la mania d'irregularitzar regles ortogràfiques per a poder lluir-se després aclarir —o enlluernar el personal— eixes irregularitats amb comentaris i notes al peu. En el cas de les vocals, per exemple, sabem que a voltes es tracta simplement del fet que la varietat dialectal dona per a trobar pronúncies amb vocals obertes i tancades, com ara en el cas de la paraula pou o adob. Però en altres casos solen decidir solucions ortogràfiques que no tenen massa sentit si ja sabien que haurien d'afegir una explicació perquè ho estaven «regulant» de manera confusa.
Per exemple, el topònim Collserola, pel que sembla, ha de ser amb les dos o obertes. També són ganes d'embolicar, dic jo, escriure-ho aixina, quan tens a disposició recursos —com ara escrivint-ho separat o utilitzant el guionet— per a que els qui pretenen escriure-ho o llegir-ho sàpien indicar o llegir que la primera vocal és oberta (la segona o sol ser oberta, però tampoc està clar). La cosa és que fa uns dies vaig sentir en tv3 «Cullseròla». Normal, l'ortografia crea una confusió i pretén que, amb una noteta en algun lloc, això no tindrà conseqüències.
De totes formes, tractant-se de toponímia, les variacions, les continuïtats i les confusions són cosa de la proximitat o la distància del veïnatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada