Épater le valencien

L'últim número de la revista Saó, 🔗 a més d'interessant pel tema —per tòpic i suat que siga— de la identitat del País Valencià, on sempre estem a punt d'aclarir-ho tot, però passa que les identitats —les democràtiques principalment— diria que van surant per damunt dels malentesos i els consensos tàcits. Llevat dels mals moments en què la identitat es manifesta abruptament en conflicte en lloc de proposar-se com a coŀlaboració complementària. Per exemple, quan els discriminats lingüísticament reclamem, ès fàcil que es manifeste contra mosatros una identitat nacionalista espanyola hostil i excloent.

No anava a dir res sobre això i veig que me n'he passat. La cosa és que llegint la revista m'ha semblat que estava, com ahir, fent un test per a trobar errades o notes discordants en els articles —he de dir que em conformaria trobant les meues, però eixes me se solen escapar—. En el primer, de Lluís Aguiló Lúcia, detecte eixa excentricitat —segons jo ho veig— de clavar-li un pronom en al verb ser: «les institucions que les formaven n'eren cinc». ¿De què n'eren cinc? Ni idea.

En l'article següent, Vicent Josep Escartí decidix canviar el verb esperable, festejar, per un sinònim que no sé si ha pensat que faria més lluïdor: «Alfons el Magnànim, el 1428, festivà la celebració del 9 d'octubre a València».

Em sap mal haver-ho de dir, però l'article següent d'Adrià Martí-Badia no m'ha deixat cap d'eixos granets d'arena que no arriben a perla. Net i polit. En canvi, el primer paràgraf d'Antoni Ferrando Francés em sorprén: «es parla a València, Catalunya, la Catalunya Nord, les Illes Balears, Andorra, la Franja d'Aragó i l'Alguer»... ¡Ai, el Carxe murcià ha tornat a caure de l'imaginari demanial!

Més avant, quan estic acabant l'article, Rafael Narbona Vizcaíno fa un poc com Escartí, busca un sinònim de forjar no sé si amb intenció d'adorn i em sembla que confon pertinència amb pertinença: «acabaren fargant una expressió de pertinència i cohesió coŀlectiva».

I acabe amb els dos últims que he llegit fins ara. El de Mateu Rodrigo Lizondo, a més d'il·lustrar-me sobre eixe tema què tant fa riure en l'Està Passant a càrrec de Marc Sarrats (els «cutrescuts»), em deixa en lloc de «l'urbs» un «la urbs» que sembla una confusió amb alguna de les excepcions inesperades que la normativa manté en l'apostrofació.

I el de Francesc Pérez Moragon comença fort: «Ja en fa molts anys, de tot això»... És discutible, però ¿segur que calia eixe pronom en? Em sembla que no, però deu ser cosa generacional —Aguiló és d'una edat semblant—: aspiraven a restituir moltes coses, la democràcia, els drets lingüístics i polítics, la cultura del país... I tot enlluerna més adobat amb alguns pronoms.