Un dia li comentava, a una xica quasi postadolescent —filla d'una amiga de la facultat— que fins no fa massa estava documentant-se molt sobre el feminisme (havia llegit fea poc El segon sexe de Simone de Beauvoir), 🔗 la meua poc documentada i molt intuïda classificació de la lletra de dona. Em va posar a prova mirant de fer-me reconéixer el sexe corresponent als escrits a mà que tenia en el mòbil —vaja, ¡encara escriuen a mà!— i, segons em va dir, les vaig encertar totes. (Per cert, ella no fea lletra de xica, cosa que la va alegrar.)
He pegat una mirada en la xarxa a vore si era un tema comú i estudiat, però no he trobat de moment res massa concret, encara que sí que hi ha que té la mateixa percepció que jo sobre alguns tipus de lletra, com ara el que mostra una imatge del Huffingtonpost 🔗, que algú va dir «Tiene letra de chica/mujer». 🔗 Més mostres, ara en francés: «Lettre de vengeance d'un femme trompée. Pauve homme» (23.07.2017) 🔗; «Vœux : la lettre d'une femme de 97 ans émeut la police de Haute-Loire» (L'Union, 07.01.2019). 🔗
El tema podria ser si realment hi ha lletra de xic o de xica. Però diria que tocaria més pensar, com sempre, quines restriccions educatives coercitives, tan fixades encara sobre les dones, arriben a condicionar inclús la lletra de moltes d'elles —i és possible que el fet que ells la facen diferent, si es confirma la meua pràctica intuïtiva casolana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada