Fem unes faenes a pesar que no mos interessen gens. És una llàstima, certament, perquè es suposa que el somni és treballar —oblidant l'etimologia que emparenta el verb amb la tortura del tripalium— en alguna cosa que mos agrade, fins i tot que mos interesse i apassione. Però es veu que no sol donar-se el cas en totes les faenes.
Com ara en la de tècnic lingüístic. Conec un bon grapat de tècnics lingüístics molt interessats professionalment i inclús personalment per la seua faena, però també n'hi han que tenen eixa faena perquè d'alguna cosa s'ha de viure i no els interessa gens ni miqueta. Vaja, que tant els fa estar corregint documents com qualsevol altra activitat que els servixca per a cobrir els gastos.
També s'entén, perquè el mercat i el capitalisme són aixina, recompensen la depredació del medi i l'obtenció del màxim de beneficis amb el minim cost. Depredació inclús de la llengua. Tinc la percepció que molts pensen que tots els tècnics lingüístics tenen vocació (de professors, de literats, de gramàtics, de censors...), però molt sovint és fals, tal com passa amb quasi totes les professions a les quals mos destina el mercat laboral.
Per això no m'ha de molestar gens que un «tècnic lingüístic» m'esmene «taula de diàleg» i pose eixe «mesa de diàleg» que tant aparenta i que tan poc toca. Els seus interessos vitals no consistixen a informar-se per eixos petits intríngulis de la nostra faena alimentícia que tant m'apassiona. Però no puc evitar entristir-me i sentir un tremoló. A banda d'això, confie que la persona professional de la infermeria que em clave l'agulla de la vacuna quan siga, no tinga igual si punxa el tou o si punxa l'os.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada