Vam vore I vitelloni de Federico Fellini (1953), que mos va semblar que no havia envellit gens bé. Vam trobar les anècdotes i les trames mal enllaçades, i unes actuacions poc creïbles. És possible que esperàrem massa del film. Mos vam quedar amb algunes imatges que sí que tenien interés estètic i evocador, com ara algunes de les que recull Janus Films , o la portada d'alguna edició en dvd.
Li ho comente a la meua companya, devota del cinema francés i italià dels anys cinquanta i xixanta, i poc menys que m'escarnix. Això sí, hi ha una cosa que diu que em fa dubtar del seu criteri: ella confia molt més en el gust dels grans directors (Kubrick o Scorsese) que consideren que eixe film és un clàssic de referència, que en un cinèfil de tocadisc com jo... Bé, no diré que no siga una bona guia per a deixar-se aconsellar, però tinc la referència que a mi m'agrada molt Lluís Llach, i em sorprén que el seu gust musical no coincidixca gens amb el meu —que no puc amb Joan Amèric ni Feliu Ventura.
Al cap i a al fi, m'agraden quasi totes les de Jason Statham i unes quantes de Takeshi Kitano. I vaig descobrir que preferixc Mon oncle de Jacques Tati (1958) sense eixa musiqueta empalagosa que te se clava en el cerebel. En resum, à chacun son goût.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada