Vegem en versió original sense subtitular Cuestión de principios, un film entretingut de Rodrigo Grande, amb Federico Luppi i Norma Aleandro. Sense subtitular, cosa que en una peŀlícula argentina vol dir que et perds el primer quart d'hora o un deu per cent dels diàlegs. En este cas el percentatge ha estat més elevat del que era habitual, per falta de costum i perquè les converses rosegaven bona cosa la llengua. L'espanyola, però tant de cap allà que algú podria dir que ja no ho és tant: placar ('armari'), ¡i ara!
I pel que fa al guió, un bon assaig sobre principis ètiques i necessitats afectives o emocionals. A més, l'entorn laboral mos ha fet tornar a vore els nostres petits dimonis particulars, que no podem abandonar del tot, perquè són com la vida mateixa, eixa substància que acaben d'abandonar Maria Beneyto i Lluís Marquet, dos esforçats d'este magma canviant que encara podem parlar i escriure.
Miquel:
ResponEliminaNo sé si és per contagi de la teva ciutat llum nadiua però és evident que un placar és un placard francès de tota ma vida: un almari perquè a Elx ho arabitzem molt tot a inici de paraula. Buenos Aires ha presumit sempre de ser la París de les Amèriques (oblidant-se de Montreal molt més al nord). Hi menjaràs els millors creps (crêpes) del món però els diuen pancaques (pancakes o pastissos de paella) en anglès. Diuen a la wikipedia que el manlleu placar(d) és un regionalisme del Mar de la Plata i no deu ser massa emprat a Rosario o la Patagònia. Conec velles cosidores valencianes i castellanes que encara diuen paspartú al passe par tout o rivet de les cortines i altres penyores. Són les 6.40h a París. La davallada de poder d'una llengua també implica la desaparició o davallada preocupant dels seus manlleus. Gairebé tots els manlleus del castellà que trobaràs en llengües europees són dels segles XVI-XVII. Què hi passava aleshores? Tan sols manllevem encara els qui som regionals.
Sí, un armari en espanyol, placar, és evident. Per cert, es tracta precisament de Rosario.
ResponEliminaPer l'altra qüestió, com sempre, convindrà aclarir que les llengües no tenen cap poder, que són les persones les qui el tenen. Això passava aleshores. I això passa ara, tal com dius, que fa tant de temps que fem «regionalisme» que tenim un «bon» viure manllevat, endeutat fins a les celles.
Deus tenir raó. Els vells elxans no mengem mai "paella" això és moda dels joves arestaurantats d'ara. A ma casa encara mengem "arròs sec" o, com a molt, "un perol d'arròs". La paella
ResponEliminanomés és per a fregir. Ara, explica-li això a un valencià de més amunt o a un jove elxà arestaurantat. Les llengües deuen ser una cosa semblant. Són el contingut i no el continent. Pel que fa al deute deu passar ben bé igual. Mon pare no es va endeutar mai. Fins que no ho tenia tot no comprava res. No tornàrem a Elx fins que no tingué el 100% del viatge dels 7, el pis i els mobles estalviat. I dinerets per resistir almenys un any. És un vell valencià. He tingut sort de tenir una muller semblant que reforça el caràcter atàvic familiar. Avui dia, però, qui no té una hipoteca?
I damunt la cosa arriba a Rosario quan la Wikipedia diu que és cosa del Mar de Plata? Ja no et pots fiar de res perquè el món és ple de capitalinos desplaçats o de televisors encesos.