Durant molts anys no hi va haver cap defensa de l'espanyol. La llengua anava anant pel seu compte i ja sabem que només el ignars en la matèria (i en economia) sostenen que les llengües es defenen soles.
[...]
Uns probablement mal entesos compromisos amb la defensa de les llengües vernacles nacionals diferents de l'espanyol dugueren a cul de sac en la Unió Europea que, al reconéixer com a parlants de llengües pròpies a tots els habitants de quatre comunitat autònomes, no acceptava el seu bilingüisme evident, amb el resultat que l'espanyol es convertí, per art retrictiu d'eixa màgia exclusivista que el nostre govern va acceptar, en una llengua europea no majoritària, amb a penes trenta milions de parlants. No pot ser llengua de treball, a penes s'hi traduïxen els documents discutits, s'acomiadaren traductors i està en greu perill de no ser, ni tan sols, llengua pont en els processos d'interpretació simultània.Fanny Rubio i Jorge Urrutia, «La debilidad actual del español», 03.03.2011.
Bé, les llengües ja s'ho faran, però els ciutadans, ¿cal demanar-los parer o no, senyors de l'espanyol über alles (o potser «sobre todas las cosas»... i les persones)? En fi, lliges articles que et fan sentir vergonya de «saber» espanyol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada