Estan arremolinats els migjornaires al voltant dels nuvolets de cassalla. Com que no plou, miren de moure les tempestes en un gotet. Per la meua part, les tempestes són més les que provoca el bricolatge emocional del cap de setmana, que topa sempre amb els mateixos inconvenients, com ara falta de ferramentes, claus, pintura, les mides mal preses... La mateixa història de sempre, que no la resol Gaspar Hernàndez.
Ni els poetes, que serien l'últim refugi de l'emoció (inclosa la religió, és clar, que també en té moltes voltes, de poesia). El poeta Carlos Marzal li comentava al periodista Federico Simón (El País, 08.07.2010) que «els taurins són més tolerants amb els antitaurins». Emocionalment, ho entenc, perquè una vegada els «taurins» han satisfet les seues ànsies de matar (o de vore matar), doncs, això més que han de carregar en la consciència els qui voldrien estalviar eixes morts. Són coses de l'adrenalina i la fantasia.
Ara, el terme «tolerants», crec que és una adjectivació que situa les coses en un punt que un poeta hauria d'haver expressat millor, sobretot després de la cançó en què Silvio Rodríguez dia que la tolerància és la passió dels inquisidors (i un poc massa la meua passió eren eixes cançons, es veu). Tanmateix, podem pensar que ho ha expressat tal com cal, ja que un dia vam poder vore tres magistrats del tribunal constitucional espanyol gaudint juntets des de la barrera amb la tortura del bou. El bou, per cert, que és Espanya, eixa nació majúscula constitucional. Me'ls puc imaginar també fent-se nuvolets de bon matí, abans d'anar a dictar una sentència tan «tolerant» sobre l'estatut català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada