Denuncia Antoni Vizcarro Boix —company de fatigues— en El Periódico Mediterráneo (06.03.2006 dl.) que va caldre una campanya de cartes a Teatres de la Generalitat (valenciana, per supost), a fi que els maldestres que tot ho gestionen permeteren els seus ciutadans captius i vençuts vore en el teatre Mar i cel. La causa és que, d'entrada, fent honor a la proverbial congruència que caracteritza el patrioterisme inflamat dels gestors autonòmics, tal com comentà Joan Lluís Bozzo i consigna Antoni Vizcarro:
«Teatres de la Generalitat els havien negat la possibilitat de representar Mar i cel en la versió original catalana. No van voler ni tan sols concedir la meitat de dies en català i la meitat en castellà.»
Davant les cartes, van tolerar (?) —«la pasión de los inquisidores», com canta Silvio Rodríguez— dos dies de representació en català entre setmana. La bona del cas és que les entrades s'han exhaurit. Però per a la versió en espanyol, en cap de setmana, encara queden entrades. És a dir, el públic valencià s'estima més vore el teatre en català a mitjan setmana. En canvi, el cap de setmana s'estima més la llengua de mudar, la de «¡Todo el mundo al suelo!», l'espanyola. Conclusions com esta em fan preveure que em donaran el premi G. Pons a la misèria intel·lectual.
Com concloïa Antoni Vizcarro, en un rapte propi d'Andreu [veg.]: «"Són temps terribles aquells en què cal reivindicar allò que és evident"; que traduït al català seria: "Són temps terribles aquells en què cal reivindicar allò que és evident"».
No crec jo, però, que els temps siguen més terribles que altres temps, i espere que l'oftalmòleg em conserve la vista per a continuar vegent les evidències. Així, concloc jo: Eccoli qua!, que en el meu català de la Vall és: «¡A quiriqüè!».
- Foto: Mani pels drets dels homosexuals de juny del 2005.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada