A l'Índia han descobert, més que la transparència, la llibertat d'accés a la informació administrativa. Sembla que la llei està tenint alguns efectes positius en una democràcia tan gran i desigual a causa de les recialles religioses de les castes i altres discriminacions fonamentades en eixe no-res. Ho contava el New York Times. La cosa era que el ciutadans només havien de demanar pels horaris de presència en la faena, i el personal absentista deixar de faltar-hi.
Bé, tenia la contrapartida que si un pont no es feia perquè es perdien els diners pels forats de la corrupció, podies demanar per les inversions que es feien en infraestructures. Llavors, invertien realment els diners en el pont. Ara bé, no buscaven mai els diners malbaratats fins el moment. Això ja mos sona més per ací, ¿no? Què costa realment fer un institut, o construir la Ciutat de les Arts i les Ciències, o una piscina en primera línia de platja... El que calga. I gràcies a la «transparència» informativa de què gaudim, també ho sabem. Bé, continuem sense llibertat d'accés als registres públics, i per això es veu que Francisco Camps no aconseguix trobar les factures dels vestits que li va regalar un amiguet. Això es veu que no ho resol el constitucional.
El senyor de la guerra, film molt instructiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada