L'insult

Que els polítics s'insulten entre ells és un mal símptoma, més encara quan l'insult hi afig el masclisme més ranci. El cas del conseller Cotino Ferrer que li dia a Oltra Jarque que no devia conéixer son pare (DS, núm. 111, 2010: «...si fóra pare, de tindre una filla com esta, però com possiblement no el coneix...») que vam poder sentir la setmana passada no és un cas tan aïllat, menys encara dins del Partit Popular, tal com vam recollir en este bloc fa un temps. En aquella ocasió es tractava d'Hernández Mateo (pp) que insultava Albiol Guzmán:

«usted parece muy bien una de esas personas que se les conoce por la profesión de su madre»

El cas, però, és que tot això confirma l'extensió d'eixe fons ideològic que embolcalla i invisibilitza les dones ací, a Roma o a Teheran, que ven gat per llebre en les propostes polítiques (Paul Krugman dixit: en lloc de parlar de retallar la despesa, parlen de reduir els imposts), que convertix la protecció civil en un negoci per a benefici particular d'uns quants (Itàlia) o el medi ambient, la construcció de centres educatius, la urbanització de la costa i de les rambles i muntanyes o l'assistència social i sanitària (País Valencià)... Després ho emboliques amb un paperet de mascletades, alguna correguda de bous, paelles gegants i un concert de bandes de música (i no pagues els músics), i tens el pa(rad)ís de la demagògia, la política que els súbdits esperen i desitgen. Es cas és que els ciutadans la intenten rebutjar. Tanmateix, els súbdits tenen més eixida, ¿no?

Per exemple, Francisco Camps ha nomenat Ricardo Costa portaveu en la comissió de les Corts per al desenvolupament de l'estatut, una comissió inútil, segons diu Enric Morera (El País, 03.03.2010), en què, per tant, es veu que els diputats fan una faena inútil i per la qual cobren uns 600 euros mensuals —els portaveus—. ¿Quin benefici en trauen els ciutadans? Doncs, que li estem pagant el bmw que substituïx l'Infinity fx50 amb què se la va pegar fa uns mesos. Mos estalviem que estiga solt pel carrer buscant altres maneres d'aconseguir eixos diners. Ordre públic, en diuen, d'això.