Les raons dels exhibidors s'entenen menys. Afirmen que el doblatge o el subtitulat en català tindran menys públic que en castellà, i que amb la paritat perdran diners. El mateix argument es va usar contra tv3 i de seguida es va revelar erroni. La gent pot triar entre moltes cadenes i la majoria tria, curiosament, la que es fa en catala, també quan es tracta de films doblats. Pensar que als cinemes passarà el mateix és menys absurd que pensar que passarà a l'inrevés. L'argument és tan poc convincent que hi ha qui sospita que el que passa és que molts dels exhibidors de cinema a Catalunya són com una persona que es troba més còmoda —i no solament per motius lingüístics— amb el franquisme que no amb els nous hàbits democràtics. També podria ser. O això, o la por a les innovacions en un sector molt fràgil. Fins on jo sé, la majoria de la gent opina que la llei seria positiva i que els exhibidors exageren els seus temors, o els seus prejudicis.
Siga com vulga, el temps passa, la gent va al cinema —menys quan els tanquen— i el projecte pot quedar de nou en un manyoc estèril de bones intencions. Fins i tot amb el govern a favor, les llengües minoritzades sempre tenen difícil fer-se sentir. Al País Valencià, mentrestant, ni Canal 9 ha acostumat el persona als doblatges en valencià, ni sabem reclamar un tracte just per a la nostra llengua ni a ningú del govern se li ha passat pel cap que un projecte de llei com el català podria ser popular, ni molt menys realitzable. L'únic problema de la nostra llengua, a València, és que existeix. Si es fa com si no existira, el seu silenci a crits no incomoda a ningú.
Enric Sòria Parra, «El cinema, de nou», Quadern, El País, 11.02.2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada